Les universitats ja han passat l'esglai inicial. Professors i estudiants es van acomiadar un divendres com si res; la setmana següent ja no anaven a veure's com de costum. El pànic va aconseguir els despatxos dels vicerectors i dels rectors: “I ara què fem? Com salvem el semestre?”. Mentre els directius universitaris pensaven què fer, els dies lectius queien com a gotes d'una pluja de plom. Cada facultat de cada universitat va prendre decisions “d'emergència”. De fet, cada professor va ventilar les seves classes com va poder i va voler. No va haver-hi un pla B pensat per a aquesta circumstància. Ningú podia pensar que l'educació superior, mantinguda inalterable durant deu segles, canviari en un cap de setmana.

L'estiu –l'hivern per a les universitats centre i sud-americanes- va ser un miratge de treva. Qui té l'eix del seu servei (del seu negoci, quan la universitat és privada) en la presencialitat, té greus dificultats per adaptar-se en tan poques setmanes. El curs 2020-2021 va començar amb ajustos: distàncies socials a les classes i divisió de grups per setmanes en les quals una part dels estudiants van a l'aula i setmanes en les quals es queden a casa seguint classes síncrones gravades pels professors des de les seves cases o des de la pròpia facultat. Es tracta d'alternatives cosmètiques a la mena de servei que les universitats donen habitualment.

"Qui té l'eix del seu servei en la presencialitat, té greus dificultats per adaptar-se en tan poques setmanes"

Algunes universitats, amb major visió estratègica que unes altres, han començat processos en els quals tornen a pensar en com donar la docència en un entorn en el qual la presencialitat ja no és la solució hegemònica, sinó que es combina amb les classes online. O fins i tot han començat a pensar escenaris en els quals l'educació superior gira fonamentalment en la formació online. Però això té un problema: repensar-se en profunditat requereix temps i les universitats no tenen temps. Tenen un semestre per davant al qual respondre.

Les universitats privades, sobretot a l'altre costat de l'Atlàntic, tenen un altre problema afegit. Volen continuar guanyant els mateixos diners –o més- amb la nova situació (o, almenys, no perdre'l). Per a elles, el temps és el factor clau per a prendre decisions. Tic, tac, rector, tic, tac… Volen formació online i la volen ja. Sense haver de pensar, en molts casos, en com aquesta nova modalitat formativa s'adapta a la seva missió, a la seva metodologia i al perfil d'estudiant que fomenten.

"Algunes universitats han començat a pensar en un entorn en el qual la presencialitat ja no és la solució hegemònica, sinó que es combina amb les classes 'online'"

En aquest escenari de presses i monedes, algunes grans corporacions –desenvolupadors de LMS, grans empreses editorials i algunes universitats que creen tendències de negoci (recordin el seu paper en això dels MOOCS)- han generat un negoci que creix dia a dia: els Online Program Management (OPM). Les empreses OPM operen el format online d'unes certes universitats i es queden la meitat dels beneficis (en altres casos, funcionen com a proveïdors de servei). Les OPM asseguren la captació d'estudiants i realitzen la docència, i en molts casos decideixen portfolis docents, metodologies i qui són els professors.

La necessitat d'algunes universitats per arribar ràpidament al mercat online provoca aquesta subcontractació dels elements clau de qualsevol universitat. De la necessitat d'unes certes universitats es creen nous negocis. I jo em pregunto: on quedarà la singularitat d'aquestes universitats? Correu, correu, danseu, danseu… que el semestre s'acaba!