Fa sis mesos, vam anar a passar uns dies a Irlanda amb alguns membres de la meva empresa de salut digital. Es tractava d'un d'aquests esdeveniments en què l'objectiu és treballar en grup, tenir alguns moments de germanor i decidir conjuntament quina serà l'estratègia per afrontar els pròxims anys. El stage es duia a terme a una mena de castell, als afores de Dublín. De fet, no era ben bé un castell, sinó més aviat una casa d'estil Georgià, típica de l'elit anglo-irlandesa del segle XIX, quan tota Irlanda formava part de l'imperi britànic.

Després de dos intensos dies de tallers i altres activitats, en les quals em vaig trobar en la tessitura de fer una regressió a la infància, convertint-me en aquell nen que va al casal d'estiu i rep les indicacions d'un monitor d'esplai, vam gaudir d'un àpat irlandès amb (afortunadament) alguns tocs afrancesats. Al final del menjar, durant el qual el nostre amfitrió ens va anar omplint les copes de Beaujolais Nouveau a un ritme digne dels millors pubs de l'illa, la filla gran del nostre coach es va apropar i ens va demanar que féssim silenci. Un cop va tenir la nostra atenció, va començar a entonar una melodia a cappella. La cançó explica la història real de Grace Gifford i Joseph Plunkett, que es van casar només unes hores abans que ell fos executat degut a la seva implicació a l'Easter Rising o Revolta de Pasqua de 1916.

"Oh Grace just hold me in your arms and let this moment linger
They'll take me out at dawn and I will die
With all my love I place this wedding ring upon your finger
There won't be time to share our love for we must say goodbye"

Tots els presents vam quedar impactats de sentir aquella veu immaculada cantant amb sentiment aquella tràgica història d'amor, que els irlandesos senten des del més profund de la seva ànima. De reüll, vaig veure com el pare de la noia, el nostre coach -o monitor d'esplai- s'amagava al final de la taula per deixar córrer discretament algunes llàgrimes galta avall.

“La IA pot analitzar els resultats de laboratori enviats a través d'una foto feta amb un telèfon que indiqui els valors alterats”

Han passat sis mesos i a la meva empresa hem aplicat moltes de les millores que vam treballar en aquell stage irlandès: processos, funcions, ritme de reunions... A més a més, durant aquest últim trimestre hem iniciat diversos projectes relacionats amb la intel·ligència artificial (IA) generativa, les possibilitats de la qual semblen infinites. Ara, ja podem ajudar als nostres pacients a enviar les seves preguntes i informació de forma més fàcil i completa. Podem assistir als metges perquè contestin millor i més ràpid. Podem fer que la IA analitzi els resultats de laboratori enviats a través d'una foto feta amb un telèfon, i que indiqui al metge els valors alterats, i la seva possible interpretació. Fins i tot hem aplicat la tecnologia de ChatGPT per fer un resum escrit de la conversa que tenen metge i pacient a través d'una pantalla. Tot això, amb les lògiques precaucions que implica tenir una eina intel·ligent que escolta converses altament confidencials.

Fa dues setmanes, vam tornar a Dublín per fer balanç amb el mentor dels canvis introduïts a l'empresa durant aquest mig any. Un cop acabat el segon stage, i després del merescut sopar ben regat de vi francès, el nostre hoste va demanar al seu fill petit que s'acostés a la taula. Tenia una sorpresa per nosaltres: aquest cop, es tractava d'un escrit sobre la nostra companyia. El vailet, d'uns 11 anys, va llegir un llarguíssim poema impecablement rimat que repassava la vida i miracles d'Abi Global Health Limited. Va tenir certa gràcia, per dir alguna cosa. O més ben dit, aquella llarga successió de versos elegíacs ens va deixar bastant freds a tots. Hi havia rima, però no hi havia sentiment, ni humor, ni tan sols innocència. Teníem encara al cap les vibrants melodies que la seva germana gran ens havia cantat uns mesos abans i allò no s'hi acostava ni de bon tros.

“ChatGPt pot fer un resum escrit de la conversa que tenen metge i pacient a través d'una pantalla”

Un cop acabada la seva lectura, tots vam aplaudir, com no podia ser d'una altra manera. Mentre el nen marxava, vaig mirar el seu pare, que aquest cop no s'havia mogut de la seva cadira, i li vaig preguntar discretament, fent referència al poema:

- ChatGPT?

Em va mirar, va somriure, i va dir:

- Yes, of course.