Fa dos mesos, el Ferran, un desenvolupadorfront-end força talentós, ens va comunicar que marxava de l’empresa. La seva sortida suposava la tercera pèrdua significativa per a l’equip tecnològic en pocs mesos, i posava en perill l’entrega de diversos projectes importants. Donada la problemàtica que això suposava, vam fer tot el possible per poder retenir-lo proposant-li un augment de sou significatiu. Però abans de poder concretar qualsevol xifra, ell mateix ens va avisar que no podríem igualar l’oferta que li havien fet. Marxava a una empresa de Noruega que li oferia un sou significativament per sobre del salari del nostre CEO. No vam tenir més remei que felicitar-lo i posar-nos a buscar un substitut com més aviat millor. 

La marxa d’un nou membre de l’equip, aquest cop cap a una empresa escandinava, em va recordar la meva experiència personal. Abans d’emprendre en l’àmbit tecnològic, vaig estudiar medicina i em vaig especialitzar com a psiquiatre. Igual que molts dels meus companys, vaig rebre múltiples propostes per anar a fer de metge a Suècia o Noruega. Oferien un sou molt interessant, facilitats per al trasllat de la família, cursos de llengua i bitllets d’avió per anar i tornar de tant en tant. Mai em van convèncer per anar a passar 6 mesos a l’any de fred i foscor. Però el Ferran no ha hagut de fer res d’això. El Ferran s’ha quedat a casa, al mateix despatx des d’on treballava per a la meva empresa, a Cerdanyola. El Ferran parla anglès perfectament, no li caldrà aprendre noruec, i la seva nova empresa està encantada que treballi a més de 2.500 km de la seva seu, com la majoria dels seus programadors.

"El Ferran parla anglès perfectament, no li caldrà aprendre noruec, i la seva nova empresa està encantada que treballi a més de 2.500 km de la seva seu"

Tornant a la història de la meva empresa, fa menys d’una setmana vam contractar una nova desenvolupadora, aquest cop una senior backend developer, completant el tercer fitxatge d’un perfil tecnològic en poques setmanes. Cap dels nous fitxatgesvindrà a treballar presencialment, tots ells cobraran un sou un entre el 25 i 35% per sobre del que cobrava la nostra anterior fornada, i tots ells marxaran durant els propers 2 o 3 anys. Viuen a Guadalajara, Vigo i Gijón, però també podrien viure a Buenos Aires, Bucarest o Varsòvia. A partir del mateix dia que s’incorporin a l’empresa, o fins i tot abans, començaran a rebre ofertes extremadament temptadores per part dels mateixos recruiters que han picat a la seva porta per fer-los venir a la nostra empresa. Ofertes que els proposaran un augment de sou entre un 25 i un 50% i que deixaran uns suculents 10.000 a 15.000 euros a les butxaques dels recruiters.

He explicat aquests casos reals per tractar un tema del qual crec que encara no podem valorar el seu impacte en l’àmbit econòmic i social: el teletreball. Les persones que tenen la possibilitat de treballar a distància, com per exemple els desenvolupadors, tenen ara accés a un mercat molt més gran que abans de l’eclosió definitiva del teletreball. Ara, el seu sou pot ser el de Barcelona i, en canvi, poden viure a Guadalajara (un 20% més barat); o bé, com és el cas del Ferran, poden tenir un sou de Noruega i viure a Cerdanyola.

“Si les empreses noruegues poden competir amb les catalanes pels mateixos recursos limitats, tindrem cada cop més problemes per accedir a l’escàs talent necessari per continuar innovant”

La pregunta que ens hem de fer és: quines poden ser les conseqüències en cascada d’aquest fenomen per a les empreses tecnològiques catalanes? Si les empreses noruegues poden competir amb les catalanes pels mateixos recursos limitats, tindrem, lògicament, cada cop més problemes per accedir a l’escàs talent necessari per continuar innovant. Això no és una queixa, sinó un fet que cal assumir i que no té gaire marxa enrere. Els treballadors tenen el dret, i gairebé l’obligació, de buscar el millor per ells. Però si les empreses tecnològiques noruegues venen els seus productes o serveis al mercat escandinau ,i les catalanes, al mercat català o espanyol, llavors no podrem competir mai amb els sous que ells poden oferir als treballadors catalans.