Va arribar una pandèmia el 2020 i va canviar el món de l'educació tal com el coneixíem des de fa segles (no és una predicció de friqui, creguin-me). Faig una breu crònica de l'ara mateix.

Comença el curs 2020-2021 i les universitats intenten apanyar-se per a tirar endavant. Ho fan sense modificar el paradigma en el qual s'han mogut els estudis superiors des del segle XI: aula, amb professor parlant més d'una hora, i despatx. Ho fan sense sortir de la caixa per pensar com hauria o podria ser l'ensenyament universitari durant i després de la covid-19. I passa el que passa: grups més petits perquè no hi hagi contagi –tots amb màscares, això sí-, algunes classes a les aules i altres en les plataformes, estudiants desorientats i desmotivats…

Mentrestant, i en l'altre racó del ring, apareixen iniciatives com la de Google, que ofereix formació universitària en sis mesos i per 600 euros. Prometen ensenyar tantes coses en mig any com una facultat les ensenya en un grau de quatre cursos. I, com a bons estatunidencs, rebenten el mercat amb uns preus de curs de surf.

"Google ofereix formació universitària en sis mesos i per 600 euros que promet ensenyar tantes coses com una facultat en quatre cursos"

Aquest serà el nou oceà en el qual es mourà l'educació superior. Un oceà replet de depredadors de tota mena en el qual pot ser complicat banyar-se. Els consultors criden a aquesta mena de situacions d'alta competència ‘oceans vermells’ (red oceans), pel color amb el qual la sang de la depredació tenyeix les aigües. I, efectivament, pot ser que sigui així.

Fins fa molt poc, el món de la universitat era un oceà tranquil d'aigües cristal·lines i sense depredadors a la vista, un ‘oceà blau’ (blue ocean). Cada ciutat amb algun pes intel·lectual al país tenia la seva universitat a la qual acudien els estudiants de la zona. Lugo tenia la seva; Granada, la seva…; per descomptat, Barcelona i Madrid, que en tenien unes quantes… i així fins a completar el repartiment territorial del coneixement. Gairebé cap estudiant es preguntava on estudiar perquè la resposta era sempre la mateixa: a la universitat del costat de casa.

"Si els estudiants no tenen bones ofertes en les universitats del costat de casa, començaran a buscar a la xarxa qui ofereix uns resultats d'aprenentatge més eficients en el nou escenari"

La pandèmia ha posat sobre la taula una realitat. Resulta indiferent quina universitat tinc al costat de casa si no puc acudir a les seves aules. I aquesta realitat ha esclatat en el seu aspecte d'operacions i en el seu aspecte de captació comercial (aquest segon element encara no s'ha manifestat amb la seva extrema cruesa). En les operacions, perquè les universitats no saben com transformar la seva docència a la virtualitat. Ni els professors estan preparats (ni animats a fer-ho), ni els processos d'aprenentatge i suport estan dissenyats i dimensionats per donar bon servei. En el seu aspecte comercial ens trobarem que si els estudiants no tenen bones ofertes a les universitats del costat de casa, començaran a buscar en la xarxa qui l'està fent millor, qui s'adequa millor a la nova realitat i qui ofereix uns resultats d'aprenentatge més eficients en el nou escenari.

Rectors, professors, estudiants: benvinguts al capbussó en el “oceà vermell”!