Si llegeixes aquest article i tens Twitter, segurament estaràs al cas de la problemàtica de l’ús (més aviat desús) del català entre les generacions més joves i la manca d’implicació de l’administració pública en la defensa de la nostra llengua. Cada setmana en tenim exemples diferents i recurrents: la castellanització de TV3, la manca d’una programació infantil i juvenil de qualitat en català, el debat entre subtítols i doblatge en sèries i pel·lícules, la no adquisició de material audiovisual ja doblat al català per part de les plataformes de streaming, la discriminació del català als algoritmes de cerca i recomanació de les plataformes...

No he vingut a explicar res nou: la generació Z i la que la segueix tenen un oci digital majoritàriament en castellà, i això comporta que la seva llengua de comunicació amb iguals sigui també el castellà. El català queda relegat, en el millor dels casos, a la família, i en els pitjors, a un idioma institucional que només serveix per a l’escola i algunes feines. Una llengua que parlem més de set milions de persones condemnades a mort simplement perquè les que manen viuen ancorades en un passat gloriós de televisors de tub retransmetent la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. El panorama és desolador.

“La generació Z i la que la segueix tenen un oci digital majoritàriament en castellà”

El problema el tenim exposat de sobres i n’hem identificat moltes fonts, tot i que és una feina que no ha acabat; i a mesura que vagin sorgint nous focus de discriminació i oblit del català, els anirem traient a la llum per no oblidar en quina situació ens trobem.

A partir d’aquí, comença la feina de trobar solucions que salvin el català de la seva aparentment inevitable desaparició. Algunes són de sobres conegudes, ja que són la reversió directa d’un cas concret: si no hi ha un canal infantil i juvenil en català, se n’ha de crear un; si Netflix no penja Sailor Moon en català, ho hauria de fer; si Youtube i altres plataformes menystenen el català en els seus algoritmes, hem de lluitar perquè no ho facin. L’inconvenient d’aquestes reivindicacions és precisament aquest: no és res que depengui directament de nosaltres, per la qual cosa, més enllà de fer pressió a les xarxes, no hi ha cap acció directa que puguem emprendre. Això vol dir que hem de deixar de fer aquesta pressió? En absolut. Fins ara tenim constància que les campanyes a través de Twitter per exigir a les plataformes de contingut audiovisual en català han funcionat perquè, com a mínim, comencin a incorporar alguns títols; i iniciatives com la de Miquelets TV (canal de Twitch que emetia sèries del Club Super 3 i el 3XL) han aconseguit, si més no, remoure algunes consciències i posar més llenya al debat sobre què està passant amb la televisió pública catalana.

“Si Youtube i altres plataformes menystenen el català en els seus algoritmes, hem de lluitar perquè no ho facin”

Tanmateix, hi ha tot un món per explorar que sovint se’ns oblida quan traiem el tema de l’ús del català a la sobretaula del dinar del diumenge: la creació de contingut digital. I se’ns oblida per la senzilla raó que no és visible. Cada cert temps m’apareixen tuits de “La solució per al català és que la gent retransmeti per Twitch en català, però no hi ha streamers catalans”. No, a veure, perdoni, hi ha més de 300 persones creant contingut en català, el que passa és que vostè ha descobert què és Twitch fa dues hores quan el seu fill de 12 anys li ha explicat qui és l’Ibai i què fa i aleshores ha pensat que l’ús del català millorarà per si sol si totes les adolescents i joves es posen a consumir Twitch en català. Conceptualment ens pot semblar un pla sense fissures, però si partim de la base que s’està demanant que es creï contingut en català (ull, no que se’n creï més, sinó simplement que se’n creï), vol dir que s’està assumint que aquest contingut no existeix. És a dir, el problema no és que no s’estigui creant contingut en català (que se n’està creant, i molt, i de molt bona qualitat), sinó que les persones destinatàries d’aquest contingut no el coneixen i, si el coneixen, no saben com trobar-lo.

“El problema no és que no s’estigui creant contingut en català, sinó que les persones no el coneixen o no saben com trobar-lo”

Iniciatives com Creadors.tv o Canal Malaia pretenen cobrir aquesta necessitat de publicitat i difusió del contingut en català, però clarament no és suficient: si jo tinc 15 anys i vull consumir contingut, aniré a buscar aquell contingut sobre el qual l’endemà pugui parlar amb les meves companyes de classe, i lamentablement això no serà un canal en català. Es necessita crear contingut en català? Sí, però sobretot es necessita que parlem de què hi ha contingut en català. Els canals de Youtube, Tik Tok, Twitch i altres plataformes en català hi són: ara el que volem és que la gent els conegui, hi accedeixi, parli dels vídeos que hi ha penjats i els comparteixi entre els seus cercles socials. És molt lloable i necessari que consumiu contingut en català, però és encara més necessari que ho compartiu. Parlar amb les famílies d’altres alumnes de l’escola i dir “Ei, he descobert un canal on fan versions de cançons de sèries en català, el compartim amb tota la canalla?” o “Ei, ahir vaig veure un directe on parlaven sobre salut mental en català, potser podríem passar-nos-hi el pròxim dia i així entendríem millor el cas del company de classe que...”; són petits gestos que ens impliquen molt poc esforç, però que poden suposar un món no només per a la persona creadora, sinó per al futur del català.

“Es necessita crear contingut en català, però sobretot es necessita que parlem de què hi ha contingut en català”

La conclusió és senzilla: si volem que el català sigui un idioma del segle XXI, cal utilitzar-lo en els àmbits propis d’aquest segle, però com que juguem amb desavantatge, cal fer alguna cosa més. Seguir protestant a les xarxes per poder disposar de contingut en la nostra llengua, però també consumir aquest contingut i, el més important de tot: dir a la gent amb qui ens relacionem que consumim contingut en català i recomanar-lo. Al cap i a la fi, la llengua no és un instrument institucional: és un mitjà de comunicació com qualsevol altre (el nostre mitjà de comunicació) i simplement cal no tenir vergonya de fer-lo servir.

Article escrit per la creadora Gemma Artés.