Us heu posat a comptar alguna vegada la quantitat de màquines que fem servir diàriament? La majoria pensades, principalment, per automatitzar processos manuals i per fer-nos més fàcil la vida. Si faig un repàs d'algunes de les màquines del meu dia a dia, començaria amb el despertador que em fa matinar i em proporciona recordatoris cada pocs minuts per activar-me; la cafetera automàtica que dosifica la quantitat de cafeïna només prement un botó; el raspall de dents elèctric, que té els minuts exactes per un raspallat òptim; l'omnipresent telèfon mòbil; i, evidentment, l'eina de treball de la majoria de nosaltres: l'ordinador, sense el qual no podríem treballar (o gairebé).

Les màquines van evolucionant i cada vegada van prenent més rellevància. Malgrat que no ho vegi com una amenaça (a priori), sí que em genera una mica de neguit la dependència creixent que en tenim d'elles. Les dues recomanacions literàries d'aquesta setmana parlen precisament d'això, de com aquestes es podrien revoltar del nostre ús (o abús).

El dia que les màquines van col·lapsar!

Us imagineu que tots els ordinadors del món esclaten a la vegada i les bases de dades de tot el món es perden? I que la culpa en realitat fos nostra per emmagatzemar massa informació? Aquesta és la premissa sobre la qual es construeix el relat de Stanislaw Lew titulat El professor A. Dońda, de l'editorial Impedimenta. Aquest llibre va ser publicat el 1973, però no s'ha traduït al castellà fins al 2021, fent-ho coincidir amb el centenari naixement del seu autor.

La història se situa en un futur sense concretar, on s’ha patit un holocaust tecnològic i els ordinadors i les bases de dades d'arreu del món s'han volatilitzat. Aquest fet apocalíptic ha portat el caos industrial, econòmic i financer, i el món ha quedat tocat i enfonsat. Així comencen les memòries d'en Ijon Tichy, l’ajudant de l'excèntric i peculiar professor Affidavit Dońda, que va anticipar aquesta catàstrofe; de qui anem descobrint a poc a poc el seu origen i com va arribar a fer el "sorprenent" descobriment".

'El professor A. Dońda' trasllada el lector a un apocalipsi on totes les bases de dades s’han perdut i ha esclatat una crisi mundial

Es tracta d'un llibre curt i esbojarrat que parla de temes com la corrupció, l'explotació del planeta, l'excés d'informació i els abusos de la ciència (la teoria Dońda és impagable). I ho fa amb un cert surrealista, especialment quan es dona a conèixer el personatge del professor Dońda. Per això, malgrat que no sigui el millor d’aquest gran autor, segur que és dels més divertits i esbojarrats que ha escrit.

Algú ha dit que aquest llibre sembla extret d'un capítol de Black Mirror, però amb l'enfocament dels Monty Phyton, i em sembla d'allò més encertat.

Què necessitem els humans?

Sembla una pregunta senzilla, sobretot si tenim una casa que ens aixopluga, un entorn familiar càlid i una feina que ens permet viure sense dificultats. No obstant això, de vegades encara sembla que no estem complets. Una bona novel·la per abordar aquest tema és Psalm per als construïts en Terres salvatges de Becky Chambers, amb la traducció impecable de l'Anna Llisterri i editat per maimesllibres.

El llibre ens situa en un futur on els humans (seguint els criteris de sostenibilitat) ocupen només la meitat del planeta, la resta són les Terres salvatges on les persones no habiten. Els robots, en un moment del passat, van adquirir consciència de si mateixos, i van abandonar els humans i les feines que feien amb ells. Es diu que van marxar a les Terres salvatges i no han tornat més. Però això va passar fa molt i molt de temps, o això diuen...

Malgrat que sembli que la vida confortable existeixi, li Dex, uni mongi del te, decideix esbrinar qui hi ha més enllà i s'endinsa a les Terres salvatges per trobar sentit a la seva vida. Però en arribar-hi, troba amb robot, en Moixeró, què és allà per fer honor a l'antiga promesa de donar resposta a la pregunta "què necessiten els humans?". Resposta senzilla, almenys ho sembla, però que depèn de la persona a qui es faci i de com es faci.

'Psalm per als construïts en Terres salvatges' humanitza la figura dels robots, que s'han allibert de l'esclavitud de les persones

Ens trobem davant d'una novel·la breu de ciència-ficció, però una mica diferent, amb un toc ecologista i que destil·la optimisme. En aquesta distopia futurista, o potser li hauríem de dir utopia optimista, els robots han desenvolupat la consciència i han deixat l'esclavatge dels humans, i han fugit per descobrir el seu propi camí.

Els diàlegs i les reflexions entre li Dex i en Moixeró, són el millor de la novel·la. Cal destacar sobretot la traducció i l'ús del gènere neutre, al qual encara no estem massa acostumats.

Estem envoltats de màquines, la majoria d'elles pensades per facilitar-nos i ajudar-nos en el nostre dia a dia, però en cap cas, hem de permetre que siguin elles les que controlin la nostra vida o les nostres decisions.