Els rover són els astromòbils que les agències espacials de les grans potències mundials envien a Mart per explorar el planeta. Són aparells d’altíssima complexitat tecnològica, però això no ha evitat que el jove Pol Valero en reproduís un a una escala més simplificada per al seu treball de recerca de batxillerat. Aquest és un clar exemple de les fronteres que ha aixecat la democratització de la impressió 3D, una tècnica que ha estat adoptada pels entusiastes de la cultura maker com la principal eina per materialitzar projectes fins ara inviables. “La teva imaginació és el teu límit”, assegura amb fermesa Valero, i una de les demostracions d’aquesta sentència l’hem pogut presenciar en la sisena edició de la Maker Faire Barcelona, la fira dedicada a professionals i aficionats de la fabricació digital que ha mostrat les possibilitats d’aquesta disciplina al Campus Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

“Qualsevol persona, amb uns mínims coneixements i eines com una impressora 3D, pot crear tot el que es proposi des de zero”, incideix Valero, qui es va posar com a objectiu per al treball de recerca crear el robot més complex possible. No només l’estructura del rover ha estat dissenyada per ell, sinó que també s’ha encarregat d’idear i fabricar el sistema de control remot que mou el robot, que consisteix en una placa PCB basada en un microprocessador d’Arduino. La mobilitat ha estat un dels temes més recurrents a la Maker Faire, on també s’han mostrat diversos projectes dels estudiants d’enginyeria d’ESEIAAT-UPC, com un monoplaça creat per competir a Formula Student, una motocicleta elèctrica o el coet Bondar.

Tanmateix, aquestes grans iniciatives no han estat la tònica general d’un esdeveniment més centrat en petits projectes accessibles per als aficionats novells. Un dels exemples més representatius és Minimakers, un kit per a la canalla que combina la robòtica bàsica amb els treballs manuals. “Els nens fan servir les joguines de plàstic durant un temps, però després s’acumulen, i per molt que les donis o les regalis, acaben contaminant l’oceà. Per altra banda, les joguines d’electrònica són cares i poc accessibles”, opina el director creatiu del projecte, Alan Silva. Amb aquesta idea al cap, va decidir escollir el cartó pel producte, ja que és “un material flexible i fàcil de reciclar” que permet confeccionar “un kit econòmicament accessible, ecològic i que fa servir un material que permet que els nens experimentin amb ell”.

Per Silva, la sostenibilitat és un valor molt important i fortament vinculat a la cultura maker: “Estem acostumats a productes d’ús limitat, sobretot els tecnològics, però amb les màquines de fabricació digital podem crear els nostres propis objectes i combatre l’obsolescència programada. Ens permet maximitzar els recursos i veure les coses amb noves perspectives. Deixar de ser un consumidor passiu per ser un consumidor proactiu, que sàpiga què fer després amb el producte”.

Silva: "La fabricació digital ens permet maximitzar els recursos i veure les coses amb noves perspectives; deixar de ser un consumidor passiu per ser un consumidor proactiu"

En una línia similar es posiciona Àlex Huguet, impulsora d’Aglaya, un comerç en línia especialitzat en la confecció de material de ioga i meditació amb roba reciclada. La seva proposta va néixer després d’analitzar les diverses problemàtiques ambientals que rodegen el sector tèxtil, moment en què va identificar una oportunitat d’actuació en l’àmbit dels residus: “Reunim roba de particulars i entitats de Barcelona i, amb les parts que encara estan bé, fem la nostra confecció exterior dels productes, l’estructura”. “Tot el que són les sobres, tan nostres com d’altres entitats, les portem a triturar a Olot, que ens retornen un material que té un tacte com de cotó, que és el que fem servir per omplir els coixins”, afegeix Huguet.

Impressió 3D amb finalitats socials

L’ús de la impressió 3D ha obert la porta a nous negocis, però també a noves maneres d’interactuar amb la societat i de dinamitzar determinats sectors. Aquest és el cas de Tangencial, una cooperativa nascuda el 2014 que realitza activitats amb gent gran i persones amb discapacitats funcionals relacionades amb la fabricació digital. “La nostra idea és donar aquest coneixement a la ciutadania perquè pugui fabricar qualsevol cosa que necessiti, que no hagin d’accedir sempre al mercat habitual”, al·lega el membre de la cooperativa Daniel Cruz, per a qui la sostenibilitat de les seves activitats també és un factor clau: “Tot el plàstic de residu que generem amb la impressió el triturem i en fem planxes i blocs per fresar. Tornem a reutilitzar el material en el mateix procés de fabricació digital”.

Els tallers de Tangencial busquen dinamitzar el temps lliure i cobrir “el factor ocupacional” dels seus assistents, a més a més de potenciar habilitats com la creativitat: “Donar un cop de mà a una altra persona sempre és gratificant, i això ajuda a estimular tant les persones grans com les persones amb discapacitat”. Cruz opina que “la tendència cooperativista tradicional és molt semblant a la comunitat maker”, ja que es comparteixen molts projectes i es creen sinergies, tant a escala física com virtual.

Cruz: "La tendència cooperativista tradicional és molt semblant a la comunitat ‘maker’"

Això no obstant, no tots els projectes maker neixen amb una intenció tan clara des dels seus inicis. Jordi Mayné, enginyer electrònic jubilat, va començar a experimentar amb la impressió 3D durant el confinament, època en què va dissenyar una casa domòtica modular. Aquesta maqueta d’un habitatge és capaç d’incorporar tota mena de sensors electrònics: detectors de gas, sensors de temperatura, d’humitat, de presència, de so, de vibracions… Però el que va començar com un projecte “per passar l’estona” va atreure l’interès de diverses escoles, raó per la qual Mayné va acabar dissenyant un model més petit pensat per a centres educatius.

De manera similar, l’exenginyer electrònic va aprofitar un projecte de peces de construcció similars a les de Meccano per idear diversos petits projectes i una gran sínia adaptada per funcionar amb control remot. Mayné explica que va escollir aquest model de construcció perquè, a diferència de marques com LEGO, les peces no són encaixables, sinó que fan servir caragols de veritat, la qual cosa l’ajuda a ensenyar a les seves netes les habilitats d’enroscar i desenroscar. Novament, aquesta iniciativa ha traspassat les fronteres familiars i s’ha convertit en una activitat que realitza amb els pacients de diversos hospitals catalans, amb qui aconsegueix passar l’estona i entrenar habilitats manuals i programació: “Aporten distracció. Per unes hores es desocupen de les seves malalties, i això ja és un gran què”.

L’entreteniment és també la motivació principal del Xiloplonk i el Glockensplink, dos jocs interactius fets a partir de làmines de xilòfons i glockenstrings antics. “Soc professora de música i guardo les làmines, perquè continuen afinades i funcionen bé. Un dia se’m va acudir donar-los una nova vida, i la idea és fer un circuit inclinat, com si fos un pinball, i anar deixant caure boletes perquè soni una melodia”, explica la impulsora del projecte, Míriam López. La formadora, que dona classes a una escola de música, treu els aparells en jornades assenyalades perquè els alumnes experimentin amb ells, sigui de manera improvisada o bé buscant generar una melodia determinada. En el seu cas, no ha utilitzat la impressió 3D, sinó que els ha creat de manera tradicional a través d’un fuster. Això sí, ambdós instruments comparteixen amb la cultura maker la voluntat de reutilitzar materials per a una nova funció.

Finalment, la Maker Faire també ha donat espai a l’experimentació artística amb el projecte Estructures Lumíniques, creat pel professor d’Arquitectura de l’ETSAB-UPC Carles Ferran. Aquesta iniciativa consta de diverses construccions basades en plàstic d’ampolles manipulat amb l’objectiu d’estudiar “com les estructures modulars es poden combinar per poder fer certs muntatges per veure com els afecta la llum”. “La motivació és experimentar amb una cosa que encara no he vist que s’hagi fet. Té una voluntat artística, veure què es pot aconseguir”, apunta Ferran. L’exposició presenta una gran varietat de demostracions: des de construccions modulables on es poden intercanviar els seus elements fins a estructures més estàtiques que juguen amb la pintura. L’ús de la il·luminació també és divers: “Alguns LEDs tenen programació estàndard i fixa, però altres són programables i et permeten obtenir certs efectes. Això permet, per exemple, representar una posta de sol en diferents cromatismes”.