Cables, pols, esquerdes i, fins i tot, ampolles de plàstic oblidades amb el pas del temps. L’estructura d’un edifici amaga moltes coses als ulls de la gent que l’habita i el transita, uns elements que no destaquen, però que són claus per entendre la història de les construccions. En els darrers anys, hem vist com museus de tot el món començaven a emprar la tecnologia digital per oferir visites en línia de les seves exposicions, però gairebé sempre centrades en el contingut i no en el continent. No és el cas de l‘itinerari virtual del Centre d’Arts Santa Mònica, que decideix ignorar els seus elements més oberts al públic i ens convida a despullar els seus magatzems i falsos sostres, on descobrirem camins de falses estalactites i recorreguts electrònics.

Aquesta decisió, malgrat ser inusual, és plenament intencionada. El traçat ha estat dissenyat i capturat per l’artista performatiu Mario Santamaría, qui ha dedicat la seva carrera a estudiar i experimentar amb les interfícies d’internet i la relació entre els espais físics i digitals. “Feia temps que fantasiejava amb realitzar alguna mena d’itinerari virtual de quelcom arquitectònic, sota uns paràmetres diferents dels habituals”, explica a MetaData l’autor del projecte, que va mostrar-se al públic durant l’exposició de reobertura de l’Arts Santa Mònica, Exposar, No exposar-se, Exposar-se, No exposar, i que ja es pot experimentar des de qualsevol dispositiu a través del web o del mateix Google Maps.

Amb aquest treball, Santamaría vol remarcar les contradiccions que es generen en la majoria d’exposicions virtuals, que considera que són una mera traducció literal de l’espai físic. “Em continua semblant estrany anar per una visita virtual i trobar cartells preparats per una visita analògica, com ‘no fer fotos’ o ‘no trepitjar aquí’. Tot el que té a veure amb el copyright també, al MNAC podem trobar obres que estan difuminades perquè encara no ha passat el temps perquè entrin en el domini públic”, relata l’artista. És per això que el tour virtual del Santa Mònica juga constantment amb les perspectives i les diferents alçades: podem passar de rodejar el claustre principal del centre a vista d’ocell des de les estructures metàl·liques que sostenen el cablejat a visualitzar el museu des del terra com si fòssim un ratolí.

Santamaría: “Em segueix semblant estrany anar per una visita virtual i trobar cartells preparats per una visita analògica, com ‘no fer fotos’ o ‘no trepitjar aquí’"

“El Centre d’Arts Santa Mònica està ple de forats de diferents reformes que han anat construint una arquitectura amorfa, com si fos una matrioixca, amb diferents històries dins seu”, apunta Santamaría, qui va estudiar minuciosament les instal·lacions i ha hagut de manipular-les lleugerament per poder introduir la càmera a determinats llocs i captar els entorns amagats al públic. “Crec que el protagonista és l’edifici i la seva història, és un relat sobre la mateixa societat que s’ha quedat entre les diverses capes arquitectòniques. Aporta una mirada diferent del museu i de quina manera el centre es planteja aquesta mena de traduccions del centre cap a fora”, afegeix.

Un projecte basat en Google Street View

Santamaría explica que, actualment, el més estès en el món de la digitalització d’espais són les tecnologies d’escaneig 3D, que permeten posicionar els visitants dins l’espai tridimensional. Tanmateix, per l’exposició de l’Arts Santa Mònica l’artista va decidir emprar una càmera amateur de 360º. “Podria fer servir una rèflex, però aquesta càmera és com un mòbil, i això em permet introduir-la per llocs que un altre tipus de càmeres seria impossible”, reflexiona. De fet, la metodologia de gravació també justifica l’ús d’aquest dispositiu, ja que per decidir l’indret des d’on començaria la visita, l’autor va deixar caure la càmera amb un paracaigudes sobre les instal·lacions.

La decisió sobre quina plataforma utilitzar per muntar les imatges i presentar-les al públic també va comportar la seva discussió, ja que originalment volien fer servir per programaris de codi obert, però finalment van acabar optant per Google Street View. Les raons, en aquest cas, són dues: “M’agrada la interfície de transició, l’efecte d’hiperespai entre bombolles, perquè construeix d’alguna manera la nostra percepció d’aquestes tecnologies; i també m’interessa tot el que té a veure amb la part turística”. Aquest darrer punt és important, ja que Google aporta una visibilitat que no és capaç de donar cap altra plataforma, i el mateix Santa Mònica n’és una prova: les fotografies del centre penjades a Google Maps acumulen més de 7.000 visualitzacions per si mateixes.

La visita virtual de l’Arts Santa Mònica està enregistrada amb una càmera amateur de 360º, que s'ha introduït pels falsos sostres i les canonades del centre per gravar els espais amagats al públic

De fet, l’ús de Google Street View en el món museístic és ja una constant, i a la capital catalana en trobem exemples com les visites al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), al Museu del Disseny de Barcelona o al Museu d’Història de Catalunya. Aquests tours poden ser més o menys complexos, però intenten representar de la manera més realista possible com seria una visita física a les seves instal·lacions, una perspectiva que no comparteix el projecte de Santamaría, que prescindeix de qualsevol context: “No hi ha cap mena d’informació, és l’itinerari pur. Si l’accent es troba en la forma anòmala del moviment i el canvi de perspectiva, no estem parlant de les qüestions històriques”. Tanmateix, admet que aquesta decisió pot provocar que l’experiència sigui més “seca” i que una part del públic “no sàpiga seguir-lo o per on continuar”.

Però la digitalització d’espais físics també té espai per a la creativitat: “Una fira de publicacions de llibres al Japó va organitzar-se digitalment en un espai que era una patata gegant, amb tots els estands a sobre”. En aquest sentit, podran les institucions culturals aprofitar l’auge dels metaversos que està protagonitzant el 2022? Santamaría creu que és una possibilitat: “Les institucions es desdoblen. Estem acostumats que el CCCB o el Reina Sofia tinguin un canal de ràdio, per què no un metavers?”. Això sí, l’artista considera que la manera d’aproximar-se a aquestes noves tecnologies variarà en funció de la institució: “Hi haurà alguns que se sumaran perquè s’hi ha de ser i adquiriran el paquet bàsic que fan a tothom igual, la casa prefabricada que val tant per Màlaga com per Girona, però altres contractaran el seu propi arquitecte perquè faci una obra concreta”.