Les noves tecnologies han donat lloc a la creació de models de negoci que no haguéssim pogut ni imaginar uns anys enrere. No hi ha dubtes al voltant d’empreses que ofereixen béns o serveis, ja que els diners són l’entrada a pagar per obtenir alguna cosa que d’altra manera estaria fora del nostre abast. Tot i això, les estratègies de mercat no sempre són tan clares. Internet va néixer per donar lloc a una xarxa de sistemes d’informació, i amb ell, van aparèixer nous reptes pels antics negocis. Un cas molt clar és la música, una indústria que tot i patir els estralls de la pirateria i la caiguda de la venda física, ha vist créixer jugadors com Spotify, que en l’últim quatrimestre de 2022 ha tingut uns beneficis de 3.000 milions de dòlars.

La globalització i l’accés a la informació -música, en aquest cas- va canviar les regles del joc. Moral a part, per què pagar per comprar un CD que es pot aconseguir de forma gratuïta? Quin és el valor que m’aporta una empresa que només afegeix barreres d’entrada a productes als quals tinc ja tenim accés? Com a usuaris, ja no necessitem la música en sí, sinó que comencem a buscar altres elements com qualitat i comoditat. Vet aquí el model freemium de Spotify: si t’emprenyen els anuncis (canal de recaptació número 1), paga’m una subscripció (canal de recaptació número 2). Però què passa quan parlem de projectes basats en codi que és obert i accessible per definició? Aquí és on hem de parlar de l’equilibri de l’open source.

"Un producte massa bo et converteix en redundant, i un producte immadur no té cabuda al mercat"

Ja vam presentar com triomfar amb el programari lliure, enfocant-nos al projecte i la comunitat. Des del punt de vista de negoci tenim un embut de ventes invers: l’entrada a l’embut no es fa parlant amb directius com en la majoria de casos en productes empresarials, sinó que es basa a oferir la millor experiència possible als usuaris finals -enginyers i desenvolupadors- perquè siguin ells qui impulsin l’adopció a la seva organització. La dificultat principal és crear un producte que aporti el valor suficient sense que tu, com a empresa, desapareguis de l’equació. Parlant en extrems, un producte massa bo et converteix en redundant, i un producte immadur no té cabuda al mercat.

L’eina que té el programari lliure per controlar qui hi té accés i sota quines condicions són les llicències. Entre les més populars, hi ha les que permeten ús i distribució complets, sense cap mena de límit (fins i tot comercial).

Durant els darrers anys hem vist titulars en importants projectes a la indústria al voltant de les llicències. Vegem un exemple.

"Una de les grans transicions en l’estratègia de milers d’empreses ha estat moure els seus sistemes al núvol"

Una de les grans transicions en l’estratègia de milers d’empreses ha estat moure els seus sistemes al núvol. En comptes de tenir grans despeses de capital comprant servidors, les empreses acudeixen a proveïdors de cloud (Amazon Web Services o AWS, Microsoft Azure o Google Cloud Platform), que ofereixen un model de pagament més semblant al lloguer de la infreastructura necessària quan aquesta es necessita.

Tot i això, aquests proveïdors no solament aporten maquinària, sinó que també han sapigut atacar aspectes com la seguretat, l’escalabilitat i, fins i tot la comoditat. Un dels oferiments d’AWS era vendre Elasticsearch -un producte open source de cerca i analítica- com a servei. Què significa això? Els usuaris no havien de descarregar i configurar Elasticsearch ells mateixos, sinó que tot el procés el gestionava i automatitzava AWS, monetitzant així el projecte sense aportar res a la comunitat ni a l’empresa que hi ha darrere: Elastic.

Aquesta situació va desencadenar un canvi en les llicències del projecte per tal de protegir-se. Ara que sabem cobrir-nos les espatlles com a empresa, com monetitzem? Hi ha tres grans models, no necessàriament excloents, que les empreses darrere de projectes de programari lliure poden seguir: suport, SaaS (oferiment del software com a servei) i open core.

1. Quan un equip desenvolupa una eina, la coneix. No només pot educar en el seu ús, sinó que pot respondre de manera ràpida davant imprevistos i nous requisits. Quan una empresa desplega un projecte, com més crític sigui, més garanties buscarà. En el programari lliure, els creadors d’un projecte poden oferir els seus serveis com a equip de suport per ajudar en el desplegament, adopció i assegurar temps de resposta en cas que hi hagi incidències com si es tractés de qualsevol altra eina comercial.
2. Els proveïdors de cloud no són els únics que poden oferir projectes com a servei. Permetre els teus usuaris gaudir de l’eina sense preocupar-se de la infrastructura, instal·lació o manteniment és un model a l’alça per a captar nous clients. No totes les empreses tenen els equips o coneixements necessaris per encarregar-se del 100% dels seus sistemes interns. Oferir un producte com a servei obre l’entrada a entorns menys tècnics on les interaccions amb el producte seran únicament com a usuaris finals.
3. Finalment, l’Open Core és un model de negoci que es basa a mantenir una versió central (core) del producte de forma gratuïta i l’open source sobre la qual es construeixen oferiments comercials i propietaris.

"L’equilibri entre comunitat i empresa no és fàcil, cal mantenir els usuaris compromesos sense perdre oportunitats comercials"

Aquí entrem de nou en la dificultat de prendre el pols a quines parts s’han de mantenir obertes i quines comercials. Quan parlem d’open source, hi ha diversos enfocaments per construir una empresa solvent i les estratègies poden variar amb el creixement del producte i la comunitat. El que no podem perdre de vista és que s’estan servint dos fronts diferents: comunitat i empresa. Aconseguir l’equilibri no és una tasca fàcil i cal adoptar posicions que mantinguin els usuaris compromesos sense perdre oportunitats comercials.