Sense ser-ne massa conscients, el nostre rastre individual i identificable a Internet pot haver complert, pel cap baix, dues dècades de vida. Fotografies pujades, textos publicats, comentaris escrits o rebuts i referències múltiples sobre la pròpia persona pul·lulen per la xarxa de manera autònoma. La revisió de la petjada digital no ha sigut un exercici massa estès fins ara, però l’interès creixent per conèixer, controlar i fins i tot modificar la informació personal que roman en línia ha impulsat la creació de companyies dedicades a l’eliminació de continguts.

El sector de la gestió de la reputació digital sol fusionar professionals del dret especialitzats en propietat intel·lectual, protecció de dades i delictes a internet amb perfils tècnics com enginyers informàtics i desenvolupadors d’aplicacions. Els primers tenen una importància clau, ja que aquestes companyies no disposen de la vareta màgica per suprimir directament allò que els usuaris els demanin, però sí d’activar les vies legals per a aconseguir que siguin retirats. L’eficàcia i la rapidesa és el seu principal reclam.

Notícies desfassades i dret a l’oblit

Per determinada gent, la ‘neteja’ de la seva identitat a la xarxa va lligada a l’eliminació de notícies compromeses que internet manté presents malgrat el pas dels anys: embargaments empresarials, indults concedits o condemnes curtes que ja s’han complert i segueixen apareixent a mitjans o a publicacions oficials. “El client ha de proporcionar-nos els enllaços concrets que vol eliminar, tot i que nosaltres fem una cerca per acabar-los de complementar. Llavors enviem un requeriment a la pàgina web, mitjà digital —o a l’administració pública si es tracta del ButlletÍ Oficial de l’Estat— i en 30 dies estan obligats a respondre. El feedback, però, sol ser força més ràpid”, explica Javier Jornet, responsable del departament jurídic d’Honoralia.

A partir de 2014, quan una sentència va instaurar el dret a l’oblit, els webs i cercadors han de tenir formularis en línia habilitats per exercir el dret a l’eliminació de continguts.

L’empresa, amb seu València, va néixer poc després que es cristal·litzés la figura del dret a l’oblit gràcies a la sentència ‘Costeja’ del 2014. El Tribunal de Justícia de la UE va donar la raó un ciutadà que reclamava a Google la desaparició dels enllaços cap a un anunci de La Vanguardia, publicat l’any 98, on se l’identificava com a propietari d’una casa treta a subhasta per uns deutes ja eixugats. A partir d’aquella resolució, tots els llocs webs i els motors de cerca han de tenir formularis en línia habilitats per contactar amb els responsables i poder exercitar els drets de forma gratuïta. “Els diaris ponderen si preval la llibertat d’informació i la persona té notorietat pública o bé si allò publicat ja no és rellevant. En cas de resposta positiva, solen eliminar els continguts ràpidament. I si no s’hi avenen, intentem pressionar-los amb recursos davant l’Agència de Protecció de Dades o els tribunals”, explica Jornet.

La ‘màgia’ de la desindexació

En la majoria de les ocasions, Google és la via més directa per fer ‘desaparèixer’ un contingut quan no es pot esborrar per incapacitat operativa (un blog de propietari no identificat o inaccessible) o bé legal. Google desindexa, és a dir, retira els enllaços en qüestió de totes les pàgines de resultats de la cerca. “El dret a l’oblit no suposa una supressió ni una censura totals. Amb la desindexació s’amaga la informació sota una capa i els efectes són igualment exitosos perquè allò que no apareix a Google és com si no existís. Poca gent es posarà a buscar un contingut dins de pàgines que en tenen milers, però si un investigador o un periodista vol fer-ho, encara tindrà la possibilitat”.

Javier Jornet (Honoralia): “Quan alguna cosa no es pot esborrar, la desindexació és igualment efectiva, perquè allò que no apareix a Google és com si no existís”

La llei ampara la desindexació vinculada bàsicament a un nom i uns cognoms, un sobrenom artístic o un número de telèfon, encara que de vegades es pot sol·licitar l’ocultació dels enllaços que resultin de teclejar el nom d’una persona amb un terme afegit (‘condemnat’, ‘presó’, ‘estafa’...). “Com que són els motors de cerca qui apliquen la mesura, la ubicació geogràfica dels servidors no és important. Recentment hem ajudat una família iraniana resident a Espanya que estava sent insultada des de les xarxes socials al seu país per ser contraris al règim. La informació estava allotjada allà però com el contingut era lesiu, Google el va descatalogar”, recorda Jornet.

El perfil més comú dels clients d’Honoralia sol respondre al d’un home, entre 40 i 60 anys, que ocupa càrrecs a l’empresa, la judicatura, a Hisenda o bé que ha tingut alguna responsabilitat política anterior i vol controlar les mencions que sobre ell poden trobar-se a la xarxa. “També ens contracten autònoms o professionals liberals que volen tenir noves oportunitats laborals i són conscients que avui dia els departaments de recursos humans de les empreses rastregen internet per obtenir informació sobre el candidat”.

El cost per esborrar o sepultar cada enllaç ronda els 150 euros. També per aconseguir l’anonimització, una tercera via consistent en substituir el nom per les inicials i que acostuma la ser la petició subsidiària quan no s’admet l’eliminació. “A efectes pràctics és igual d’útil perquè els cercadors deixen de mostrar l’enllaç i d’aquesta manera es garanteix alhora la llibertat d’informació i la protecció de dades. Els fets continuen visibles però no s’atribueixen a una persona concreta”, conclou.

Fotos i vídeos que poden desaparèixer

A les xarxes socials, les fotografies o vídeos sovint escapen del control de la persona que hi apareix i, en alguns casos, poden acabar en qualsevol altre tipus de webs. “La clau és avaluar quin dret s’està vulnerant: d’imatge, de privacitat o fins i tot el d’autor si el demandant és qui va fer aquella foto que s’està publicant sense el seu permís. Nosaltres no som hackers, la nostra feina es basa en conèixer bé les entitats d’internet com els hosts, els proveïdors de serveis o els gestors de les polítiques de privacitat dels principals llocs. Després d’anys d’experiència i contactes hem establert una via ràpida per a que les nostres denúncies siguin ateses amb cura”, explica Alejandra Mathieu, la CRM Manager de RepScan, una companyia barcelonina que ha irromput amb força dins el sector en el darrer lustre.

Qui vulgui esborrar un vídeo, una foto o un perfil fals que l’està perjudicant té la possibilitat de contractar aquests serveis per separat o bé subscriure’s a una plataforma d’autogestió de continguts. L’eina, disponible com a SaaS (a través del navegador, sense necessitat de descarregar cap aplicació) permet als usuaris monitoritzar constantment el seu nom o marca, calcular l’índex reputacional en base a tot el contingut trobat i la probabilitat d’eliminació de cada element negatiu. Després d’aquest anàlisi, el client decideix què vol suprimir i l’equip de RepScan inicia les accions per fer-ho efectiu.

L’any passat, l’start-up va aconseguir una injecció econòmica de 3,5 milions d’euros (fruit d’una ronda d’inversió amb fons de capital de risc) que han servit, en part, per desenvolupar un algoritme propi d’intel·ligència artificial i una infraestructura tecnològica, formada per més de 4.000 servidors que possibilita el treball de la plataforma i una major rapidesa en la detecció de contingut perjudicial. El sistema dispara el protocol per retirar-lo, sense intervenció manual en la majoria dels casos,  i té automatitzat el coneixement dels canals, els formats de denúncia i la documentació que exigeix cada domini.

Ressenyes sota sospita

La imatge dels negocis, més que mai, són les ressenyes. Aquí, l’interès dels propietaris dels comerços xoca amb la dificultat de demostrar que una opinió és falsa o fruit de la mala fe. “Voregem el 90% d’eficàcia en l’eliminació de continguts, però l’èxit és menor en el cas de les ressenyes perquè Google només suprimeix les que infringeixen estrictament les seves polítiques. Tot i no estar massa oberts a debatre, hi ha petits racons de la seva normativa on agafar-se per al·legar una mica més del que podria fer-ho l’usuari”, reconeix Mathieu.

“Generalment no acudeixen a nosaltres pel descontent d’una mala crítica, sinó quan saben que les ressenyes no són reals o bé s’han multiplicat de manera malintencionada per part de la mateixa persona, ja sigui a Google o a Trustpilot. Provar-ho és difícil, però paral·lelament els oferim la possibilitat d’accedir a una eina de software per agrupar-les per temàtiques, respondre-les automàticament i potenciar les positives, que no vol dir pas inventar-ne de noves”, aclareix.

El percentatge d’èxit en la supressió de ressenyes sol ser menor que en d’altres continguts per la dificultat dels propietaris dels negocis en demostrar la falsedat de certs comentaris.

Aquí, la legislació no juga a favor dels negocis com ho fa, per exemple, a Alemanya, on la càrrega de la prova l’ha d’aportar el consumidor. Si un negoci no pot verificar que l’autor del comentari ha estat un client real, les plataformes estan obligades a retirar la ressenya per no incórrer en responsabilitats legals, gràcies a sentències del Tribunal Suprem Federal que han generat norma. Un cop eliminada, l’usuari ha d’aportar documents com el tiquet de compra, la factura del servei o captures de pantalla corresponents a reserves per tal que es torni a publicar. Això ha fet que gairebé el 99% de les ressenyes eliminades per difamació a la UE provinguin d’aquest país.

Resums d’IA i ‘deepfakes’

La intel·ligència artificial, com en tants altres camps, suposa un desafiament afegit per a la reputació digital. Cada cop més gent llegeix i considera prioritari el resum creat amb IA que apareix a la part superior de Google o es refia de ChatGPT i les aplicacions que usen models de llenguatge generatius. “De moment no hi ha jurisprudència en aquest àmbit i el més segur és ‘atacar’ la font dels continguts amb els quals es nodreixen aquests xatbots, que segueixen sent les webs i, per extensió, Google com a indexador”, opinen des d’Honoralia.

Les creacions d’imatge i àudio que manipulen les cares i la veu de qualsevol persona fins aconseguir suplantacions hiperrealistes (els ‘deepfakes’) pot esdevenir un terreny propici per a reclamacions, més futures que no pas presents. “Molts dels personatges públics que ho pateixen potser no en són conscients o no volen fer el pas encara, i per això el volum d’aquestes peticions no és significatiu. Com més avanci la IA, creixerà el nombre de continguts que la gent vulgui eliminar, però confiem que no es converteixi en un problema perquè internet ha de ser un lloc segur per tothom i, de fet, estem treballant amb diferents entitats per protegir les persones del cyberbullying”, expliquen a Repscan.

L’obscur cas d’Eliminalia

L’altra cara de la moneda són els exemples de mala praxi que s’han donat quan determinades empreses dedicades a l’esborrat de continguts han treballat per tapar la difusió de delictesi netejar l’historial de criminals i corruptes. El cas més proper és el d’Eliminalia, una companyia amb seu a Barcelona que va ser objecte d’un extens reportatge per part d’una aliança internacional de mitjans de la qual en formen part, entre d’altres, The Guardian, el Washington Post o el País. Segons aquesta investigació, publicada el 2023, Eliminalia havia actuat per suprimir textos de més d’un miler de clients (ubicats sobretot a Veneçuela, Mèxic i el conjunt de Llatinoamèrica) relacionats amb casos de frau empresarial i financer, abusos sexuals, connexió amb grups mafiosos i violacions dels drets humans.

Al 2023, una investigació periodística va acusar la barcelonina Eliminalia de treballar per netejar els historials de criminals i càrrecs corruptes a Llatinoamèrica.

Per aconseguir-ho, usaven sobretot dues tècniques: creaven còpies dels continguts que volien ocultar i les publicaven en d’altres dominis, amb una data de publicació falsa, anterior a l’original. Amb aquesta prova fraudulenta, presentaven queixes d’infracció de drets d’autor (conegudes com a ‘notificacions DMCA’) i Google els desindexava. També es dedicaven a clonar completament els webs dels mitjans que publicaven les informacions acusatòries —sense les peces controvertides— en multitud de dominis alternatius, amb la qual cosa perjudicaven el posicionament dels articles als buscadors.

Tres anys després de la sortida a la llum de la investigació periodística en capçaleres de tot el món, l’empresa no sembla haver cessat l’activitat i segueix anunciant els seus serveis, encara sota el mateix nom comercial. I paradoxalment, malgrat dedicar-se a la neteja de les reputacions digitals, els reportatges, articles i investigacions sobre les presumptes males arts d’Eliminalia segueixen ben visibles a internet per a qualsevol que faci la cerca més senzilla.