A Catalunya, més de 630.000 persones pateixen diabetis, una xifra que representa el 9% de la població de 15 anys o més, segons assenyala l’última enquesta de salut de Catalunya (ESCA), de l’any 2022. La diabetis és una malaltia crònica metabòlica que es caracteritza perquè l’organisme fa un ús escàs de la glucosa, un sucre que actua com a font d’energia per tal de dur a terme els processos vitals. Aquesta patologia requereix un bon control per evitar o frenar possibles complicacions a llarg termini, sobretot, les conegudes com a pujades o baixades de sucre. Des de fa uns anys, la tecnologia ha esdevingut un aliat indissociable per als pacients, sobretot en el tractament i el control, com es mostra en els sensors o els anomenats pàncrees artificials.

Així ho reafirma la responsable de noves tecnologies en diabetis i especialista en endocrinologia i nutrició de l’Hospital del Mar, la doctora Elisenda Climent: “L’avenç tecnològic és especialment notable en la diabetis tipus 1, que afecta més la gent jove, tot i que també, en part, el tipus 2”. De fet, destaca que “un dels canvis més revolucionaris dels darrers anys han estat els monitors continus de glucosa, coneguts com a sensors de glucosa”, que han fet que els pacients deixin de punxar-se el dit cada vegada que volen veure com tenen el sucre. Normalment, es col·loquen al braç, tot i que poden anar a altres parts del cos, i mesuren el nivell de glucosa les 24 hores del dia. “Ja no és només una revolució per la comoditat que suposa, sobretot per als pacients pediàtrics o les persones dependents, sinó perquè abans només es podia conèixer el sucre en moments concrets del dia i ara, amb els sensors, sense necessitat de punxar-se, el pacient consulta els valors simplement obrint l’aplicació i mirant el mòbil”, afegeix la doctora.

Els sensors i les bombes d’insulina són dispositius cada cop més populars i que, en els últims anys, s’han combinat i han donat lloc a sistemes de nansa tancada

A banda dels sensors, cada cop més populars entre les persones que pateixen diabetis, també hi ha les bombes d’insulina, que administren insulina de manera contínua. “En els darrers anys, aquestes dues tecnologies s’han combinat i han donat lloc al que anomenem sistemes de nansa tancada”, explica Climent, “són sistemes que consisteixen en una bomba d’insulina que, a través d’un algoritme, ajusta automàticament la quantitat d’insulina que administra en funció dels nivells de glucosa que rep el sensor”. Tot i que fa anys que existien els dos dispositius per separat, ara s’ha aconseguit integrar-los i, segons apunta la doctora, “és el més semblant que tenim a un pàncrees artificial, un dispositiu capaç d’administrar insulina i ajustar-ne la dosi automàticament sense intervenció directa del pacient”.

El pàncrees artificial: més control i qualitat de vida

L’especialista en endocrinologia i nutrició de l’Hospital del Mar recorda que “la diabetis continua sent una malaltia crònica, que no es pot curar”, però que “gràcies a la tecnologia podem oferir un tractament substitutiu que s’assembla molt al funcionament natural del pàncrees, millorant el control i la qualitat de vida dels pacients”. Aquests pàncrees artificials, que cada cop són més segurs i ràpids, es basen en algoritmes d’intel·ligència artificial (IA). “Cada sistema usa un tipus d’algoritme diferent, però tots treballen amb el mateix objectiu, que és mantenir la glucosa del pacient dins d’un rang òptim”, detalla la doctora, “l’algoritme ajusta automàticament la insulina segons les dades del sensor i pot augmentar, reduir o interrompre temporalment la dosi per mantenir l’estabilitat”.

Elisenda Climent subratlla que “encara no són totalment automàtics”. Tot i que hi ha un algoritme que regula la dosi, és el pacient qui encara ha d’introduir algunes dades, com ara avisar quan menjarà o quina activitat física farà. Els següents passos, segons descriu, per tenir un dispositiu complet seria que “no necessités cap intervenció del pacient” i que “fins i tot administrés altres hormones, com el glucagó, per pujar la glucosa quan cal”. “No és encara la cura, però sí el pas més proper que hem aconseguit cap a un control automàtic i intel·ligent de la malaltia”, complementa. De fet, aquest sistema híbrid va guanyant popularitat dins l’ecosistema sanitari català i, com a mostra d’això, a la Unitat de Diabetis de l’Hospital del Mar al voltant del 30% dels pacients amb diabetis tipus 1 ja l’usen i la xifra va creixent amb el temps.

Climent: “Els pàncrees artificials no són la cura encara, però sí que són el pas més proper aconseguit cap a un control automàtic i intel·ligent de la malaltia”

“En un futur, arribaran bombes d’insulina que ja no requeriran anunciar els hidrats de carboni abans dels àpats”, pronostica l’especialista en endocrinologia i nutrició. “Seran sistemes totalment automàtics, i això suposarà un gran avenç, perquè una de les limitacions actuals és precisament aquesta, si el pacient no sap comptar bé els hidrats de carboni, que no és gens fàcil, no li podem indicar una bomba d’aquest tipus”, afegeix. Per aquest motiu, els nous sistemes que s’esperen hauran de ser simples i ràpids, per tal que el pacient no hagi d’introduir cap dada i detectar que s’ha menjat i que el sucre està pujant. “Per aconseguir-ho, caldrà combinar aquests algoritmes amb insulines molt ràpides”, puntualitza, “potser, en lloc d’haver de calcular exactament quants grams d’hidrats conté un plat, el pacient simplement haurà d’indicar si és un plat petit, mitjà o gran”. En paral·lel, es treballa per educar els pacients per tal que sàpiguen comptar els hidrats de carboni, fent pesar els aliments o amb eines digitals precises, encara en desenvolupament, que permetin calcular, a través d’una fotografia del plat, quants hidrats de carboni conté, tenint en compte el volum, la quantitat i la profunditat del plat.

Adeu a la tradicional llibreta: el poder de les dades

Una de les pràctiques tradicionals i habituals per les persones que tenen diabetis és, després de cada control, apuntar els registres a una llibreta. Actualment, amb els sensors, l’equip mèdic disposa de totes les dades dels pacients. “Abans, el pacient apuntava els valors a mà i havíem de confiar que fossin correctes i, a més, teníem unes poques dades per dia”, assenyala Climent, “ara, amb els dispositius actuals, tota la informació s’envia directament al núvol, de manera que podem disposar de dades en temps real”. Això permet observar al moment com està un pacient en concret o analitzar dades en profunditat abans de visites i revisions. També té molt pes en la telemedicina, com ja es va viure durant la pandèmia, ja que el pacient no ha d’assistir a consulta cada tres mesos i es pot fer un seguiment de manera remota, revisant els valors i el tractament sense que s’hagi de desplaçar.