Ai aquesta pregunta!… La gran pregunta… La pregunta que ens han fet i ens hem fet a nosaltres mateixos/es/is al llarg de la nostra adolescència per triar i encaminar (si és que decantar-se per una branca en concret és sinònim d’encaminar-se) la nostra carrera professional. Diria, també, que al llarg de la nostra vida; ja que, una vegada t’has decantat, pareix que aquesta branca et defi neix, t’etiqueta i et posiciona per sempre.

Però… I jo em deman: i per què triar-ne una en concret? Per què no ser de tot? Segurament, més d’una de les persones que estigueu llegint això (jo inclosa) heu tengut alguna crisi existencial a la vostra adolescència entre estudiar filologia, cinema, enginyeria i no saber què fer exactament amb la vostra vida. Al cap i a la fi, estam en una constant exposició d’estímuls de totes les àrees de coneixement des que naixem; ja que, a la nostra societat conviuen com un engranatge on casen totes entre elles. Per tant, si totes conviuen juntes a la nostra societat, per què no poden conviure dins nosaltres?

Si hem mantengut aquesta coexistència, és perquè totes i cada una són totalment necessàries tant pel nostre desenvolupament com per la nostra necessitat d’estar i sentir-nos vius. Per la qual cosa, si nosaltres hem anat construint aquest enllaç de formes de veure i explicar la vida, implica que dins nosaltres hi ha o hi pot haver cabuda de més d’una branca de coneixement?

"No som una sola disciplina: som la suma de totes les inquietuds que ens fan entendre, explicar i transformar el món."

Per començar a respondre aquesta pregunta, millor anem a fi losofar una mica (literalment). Això ja s’exposa a la Teoria del Coneixement. Ui! Sóc enginyera i estic parlant de Filosofia. Ostres! Serà veritat que dins nosaltres hi pot haver inquietuds de diferents àmbits! Al que anàvem, la Teoria del Coneixement és una branca de la Filosofia que se centra en l’estudi del coneixement humà. Des del seu origen fins a la seva naturalesa. Des de les seves possibilitats fins als seus límits. Des de les seves àrees fi ns a les seves formes. Analitza com s’obté, es valida i s’aplica. Aquest plantejament filosòfic ja el trobàvem en el Teetet de Plató i al llarg dels anys amb en Kant, Hume, Popper, etc. Això vol dir que, si el coneixement i la interacció de totes les seves àrees i formes ha estat una preocupació constant al llarg de la història del pensament, no és estrany que tenguem interessos de temes dispars.

Aquesta aproximació al coneixement la podem apreciar des dels principis de la civilització: al paleolític. Encara que sembli que dels cromanyons a nosaltres hi hagi molta diferència, ens pareixem més del que pensam. Quan ells varen començar amb els indicis de la nostra societat, també varen aplicar moltes àrees i formes de coneixement. Sense ells tenir consciència del que eren les lletres, l’art, l’enginyeria i la ciència -almenys no amb l’absolutisme amb el qual ho definim ara-. Simplement seguint les seves necessitats.

"Les arts, les lletres, les ciències i l’enginyeria no competeixen entre elles: conviuen perquè totes són necessàries per sentir-nos i mantenir-nos vius."

Amb ells trobam la nostra necessitat d’expressar-nos. La necessitat de contar la nostra vida i els nostres problemes. La necessitat de plasmar els nostres pensaments, com faig jo ara i com varen fer ells a les coves d’Altamira. Amb ells trobam la nostra necessitat de comunicar-nos. D’utilitzar les lletres com eina de llenguatge i creació de paraules noves a mesura que la nostra civilització avança i requereix actualització. Amb ells trobam la nostra necessitat de construir i enginyar estris que ens ajudin a progressar i satisfer les nostres demanes.

Amb ells trobam la necessitat de cuidar els uns dels altres (tan mèdicament com acompanyament emocional). L’antropòloga feminista Margaret Mead va explicar, sobre els cromanyons, que: “un os curat demostra que algú es va quedar a cuidar el ferit, el va protegir i ajudar, cosa que representa l’inici de l’empatia i de la comunitat”.
A la nostra comunitat, gaudim de moltes creacions que són un cúmul de disciplines diferents juntes i encaixades amb la finalitat d’assolir un tot. Aquest tot pot ser tot (valgui’m la redundància). Pot ser una emoció, un guany econòmic, matar l’avorriment, expressar, projectar, manifestar, canalitzar la ira i la ràbia, superar traumes, divertir-se, demostrar. O potser sigui tot això junt en una mateixa creació. Com he dit, un tot.

El cine. La quarta paret (o també conegut com a sèptim art) mescla art, lletres i enginyeria. L’art de la finalitat estètica i comunicativa per expressar alguna emoció i fer sentir. L’art de la costura i confecció, direcció artística, coreografia a, fotografia a, música, etc. Les lletres que componen un guió que fa ús de la bellesa del llenguatge emprant diferents recursos literaris i estils. Finalment, l’enginyeria del so i els efectes especials programats per enginyers que fan que puguem endinsar-nos més a les pel·lícules. Com a “Piratas del Caribe: El cofre del hombre muerto”, que els enginyers varen aconseguir fer-nos palpitar amb aquell CGI, captura de moviment i so tan brillants.

"Separar coneixement en “primera” i “segona” divisió és oblidar que la creativitat, el pensament crític i la innovació neixen sempre de la barreja"

La música. Què faríem sense la música? Un art que pot descriure perfectament el que estàs sentint i amb el que pots escriure el que estàs sentint. Parlant d’escriure, com bé indica la mateixa paraula, la bellesa del llenguatge juga un paper fonamental sent bàsicament una poesia amb melodia. Aquesta melodia parteix d’una base matemàtica i física. A part de les proporcions matemàtiques que suposen els intervals musicals, tenim les harmonies que no deixen de ser una combinació de sons segons relacions numèriques. Per altra banda, conceptes físics manipulats pels enginyers de so com la freqüència, l’acústica i l’amplitud d’ona ocupen un paper imprescindible.

La pintura. L’art de la representació gràfi ca que l’ésser humà ha utilitzat (i utilitza) per expressar el que sentia o veia (o per deixar constància i permanència del seu pas pel planeta Terra). En aquest art podem veure refl ectit el dibuix tècnic amb diferents metodologies com el punt de fuga, on es pot apreciar minuciosament al quadre de Las Meninas d’en Velázquez. A part, també hi podem trobar immortalitzada la sèrie Fibonacci que és una seqüència infi nita de números on cada terme és la suma dels dos anteriors formant així una espiral àuria.

L’arquitectura. Una disciplina tècnica que aplica bellesa artística de disseny on l’estètica obté un rol important. A més, al llarg dels segles, l’arquitectura ha seguit les mateixes variants artístiques que la pintura (i podríem dir també la música): barroc, renaixement, Art Nouveau, abstracte, etc.

Pel que fa a la meva experiència personal, he notat com hi ha un classisme caspós i sentiment de superioritat dins les ciències i l’enginyeria. Com si fossin carreres professionals amb més prestigi i com si la intel·ligència logicomatemàtica fos més rellevant, signifi cativa i categòrica que la intel·ligència musical, lingüístico-verbal i corporal. Com si l’enginyeria i les ciències fossin de primera divisió i les lletres i l’art, de segona. La veritat és que, qui pensi així em fa pena. I molta. Pensar que es pot renegar de les arts i les lletres és sinònim de pensar que la Terra és plana. Te’n rius dels terraplanistes, veritat? Idò em passa el mateix amb aquest tipus de gent elitista.

Durant les dictadures que es varen sofrir a Europa durant el segle XX, no hi va haver llibertat de premsa. Hi va haver una forta persecució i censura d’art, llibres, música i cine. Censura amb la qual no es podia fer art de protesta. Censura perquè la població no tengués accés a la cultura per poder desenvolupar un esperit crític i pensar per si mateix. Censura que feia tenir el poble controlat per poder governar autoritàriament sobre ell. Així que sí, les arts i les lletres fan que ens formem i ens informem per adquirir un poder de raciocini i ser éssers independents i lliures amb pensament propi. Fahrenheit 451 i 1984 ho expliquen molt bé.
El que estic fent jo ara és escriure, utilitzar les lletres, la llengua escrita, la llengua catalana. Estic emprant un tipus de text, un article d’opinió, amb sarcasme i ironia. Estic creant un to amb vosaltres per transmetre una intenció i per captar més o menys la vostra atenció. O no. O simplement perquè és el meu to i l’estic plasmant així com em va sortint i a qui li agradi bé i a qui no, també. Sent jo enginyera, sense aquesta picardia del llenguatge, no podria estar transmetent-vos tot aquest subconscient meu ni donar-vos aquesta xapa que heu llegit fins ara.

No puc ni vull concebre una vida sense les arts i les lletres. Ja deien a la pel·lícula de “El club de los poetas muertos”: “La medicina, el comerç, l'enginyeria són carreres nobles i necessàries per dignificar la vida humana. Però la poesia, la bellesa, el romanticisme, l’amor són coses que ens mantenen vius”. Mantenir vius i sentir vius són igual d’importants. Ambdues accions són necessàries. Però petita objecció, jo no crec que enginyeria i ciències mantenguin vius i lletres i art facin sentir vius. Si no que, totes ens mantenen i ens fan sentir vius. No crec que una mantengui i l’altra faci sentir, crec que tot ens manté i ens fa sentir. Per què triar quan les podem gaudir totes? Per què triar quan les podem practicar totes? Si na Hedy Lamarr només s’hagués centrat en el cine, avui en dia no tendríem wifi. Si na Hedy Lamarr només s’hagués centrat en la Física, avui en dia no tendríem una gran actriu de Hollywood.