Amb bona salut i encara en actiu, els codis de barres són els pares dels actuals QR. El seu ‘negoci familiar’ ha estat sempre la identificació dels productes comercials, tot i que a finals dels 80, i en plena joventut, es van aliar amb l’aparell de moda aleshores: el vídeo. L’aventura no va ser massa llarga, però aquella curiosa simbiosi la recorden molts usuaris com la primera experiència de transmetre una ordre operativa a distància, sense fils, que aconseguia que un tercer aparell executés una acció. I, a més, de forma diferida.

El llapis òptic per programar els vídeos casolans va ser un giny de Panasonic, que el 1987 va idear un sistema per facilitar una tasca que bona part dels usuaris no feia servir, els uns per peresa i la resta per desconeixement o incapacitat. La idea era simple: crear uns codis de barres que continguessin la informació de l’hora d’inici i l’hora d’acabament d’un programa en qüestió, i el canal on s’emetia. L’espectador només havia de passar el llapis per damunt del codi, i el vídeo –sempre que estigués connectat- rebia les dades i programava l’enregistrament.

L’invent del llapis era, en definitiva, un escàner que feia brillar un punt de llum vermella sobre el símbol del codi imprès, de la mateixa manera que qualsevol altre lector d’aquestes característiques. En aquest cas, el procediment havia de fer-se a consciència, ja que la punta del llapis havia d’entrar en contacte amb el codi, verticalment, i resseguir-lo d’esquerra a dreta, talment com si el retolador marquès tota la superfície de la barra. A més de deu metres o situats en un angle superior als 90 graus, l’operació no funcionava.

Un origen lligat als trens

El codi de barres com a tal va néixer el 1952 fruit del treball d’un grup d’inventors i enginyers nord-americans, que el van concebre com un mètode automàtic d’identificar els vagons del ferrocarril. El seu ús comercial es va iniciar l’any 66 i la seva veritable expansió va arribar als 80. La clau del seu funcionament rau en el fet que els dispositius lectors incorporen un làser emissor, d’una fina línia de llum, que les barres negres del codi absorbeixen, la retornen reflectida i l’escàner la converteix en un senyal elèctric que acaba proporcionant un número o una successió de números.

A partir dels codis de barres “clàssics”, anomenats unidimensionals, que utilitzen diferents amples i espais de línies paral·leles per expressar dades, es van crear els de tipus matricial, on es llegeix tant en horitzontal com en vertical. L’exemple més conegut són els QR, que no han de ser obligatòriament en blanc i negre, tot i que han de mantenir un contrast cromàtic suficient per a ser reconeguts i descodificats amb garanties.

Quan Panasonic va apostar per aplicar-los als VHS, els mateixos magnetoscopis incloïen, juntament amb el llapis òptic, unes cartolines on apareixien uns codis de barres estàndard amb franges horàries predeterminades. L’ús més immediat i actualitzat va ser, posteriorment, el dels codis que publicaven les guies de televisió i que permetien gravar un programa, sèrie o retransmissió en concret d’aquella setmana. L’única condició perquè l’invent rutllés com calia era que les cadenes de TV respectessin els horaris de la graella que elles mateixes preveien i feien arribar a les revistes. Si la puntualitat no era el punt fort d’una cadena o sorgia algun imprevist a la programació, l’espectador podia quedar-se sense veure el final de la pel·li quan, potser dies després, posava la cinta al reproductor.

El pas que va reblar el clau va ser quan emissores com l’ABC, als Estats Units, va acceptar la proposta de la firma japonesa d’incloure els codis de barres sobre impressionats en pantalla, durant la publicitat. “Només 800.000 vídeos tenen aquest sistema, però si unes quantes famílies enregistren els nostres programes a segons quines franges perquè troben que amb les barres resulta més fàcil, això ens pot donar el petit marge d’avantatge que busquem. I si no, no passa res, perquè els codis ocupen poc espai i hem d'emetre anuncis igualment”, explicava el vicepresident de màrqueting de la cadena al New York Times, l’estiu del 89.

A Espanya, l’acceptació del llapis òptic va ser limitada. Magnavox i Canon —les altres dues marques que van implantar-lo, amb alguna variació— tenien una quota de mercat residual, i només els clients de Panasonic van convertir-se en potencials usuaris. Revistes de l’època com Teleindiscreta i Teleprograma, amb més d’un milió d’exemplars venuts setmanalment, van ser les encarregades de transmetre i difondre el sistema gràcies a la publicació de les pàgines des d’on els televidents escanejaven i programaven els vídeos.

L’empenta definitiva per popularitzar-lo va arribar la tardor de 1990, quan la marca va esponsoritzar l’exitós programa de cintes domèstiques, Vídeos de Primera, a TVE. El seu presentador, Alfonso Arús, actuava com a prescriptor i alliçonava els espectadors en l’ús i les bondats d’aquest artefacte al mateix espai, i en espots publicitaris. Però com solia passar, la realitat s’allunyava una mica d'allò que apareixia a la tele, perquè temps després —a la ràdio, i en confiança—, Arús confessaria que a casa seva era completament incapaç de programar cap estri tecnològic, inclòs el vídeo, fos amb llapis o sense.