Encreuar els dits i tenir una bona dosi de paciència eren condicions que havien de complir els usuaris dels microordinadors de 8 bits que van causar furor a la dècada dels 80. El mode de càrrega, a través de cassets, en tenia la culpa.

És cert que alguns sistemes com l’MSX disposaven també d’una entrada per a cartutxos, però el preu de cadascun era molt més elevat i el seu ús era escadusser. La major part del software d’ordinadors com l’Spectrum, Atari, Commodore i el mateix MSX estaven codificats en cintes. I calia llegir-les d’alguna manera. La seqüència de polsos que tenia emmagatzemada la casset es reproduïa mitjançant un lector, fent passar els bauds a la computadora a través d’un cable connector. Allò que hi havia enregistrat produïa uns xiulets estridents molt característics que s’allargaven durant tot el temps de càrrega, d’una duració de fins a cinc o deu minuts, depenent del programa. Malgrat l’espera, res no garantia que el procés es completés sempre amb èxit. De fet, molts cops fallava, provocant la frustració i desesperació dels usuaris, la gran majoria nens i adolescents.

“Existien processadors de textos, fulls de càlcul i programes de comptabilitat, però la veritat és que el 98% de la gent feia servir aquelles màquines per a jugar” recorda el col·leccionista i expert en microordinadors Manuel Cuenca, membre i un dels administradors de la Comunitat d’usuaris d’Amstrad (AUA). Després de ‘debutar’ als vuit anys d’edat amb un Spectrum 48k que va acabar avariant-se, als onze li van regalar un Amstrad CPC, un model singular. El seu creador, el magnat anglès Alan Sugar, va entendre millor que ningú la necessitat d’unificar tots els perifèrics en una sola màquina i el resultat va ser l’únic ordinador de 8 bits de l’època que duia el monitor i carregador de cassetes incorporat. Tot en una peça.

“Des del primer moment va suposar una revolució. S’havia acabat el garbuix de cables i, sobretot, la rutina d’esperar que la família acabés de veure la televisió per poder connectar l’aparell”, explica Cuenca, que ara amb 47 anys posseeix una trentena d’ordinadors vintage i té com a hobby la reparació d’aquestes joies de 8 bits, inclosos els datassetes.

L’operació de càrrega de programes o jocs es podia dur a terme amb magnetofons o reproductors de música estèreo, però els resultats no solien ser massa bons

Els datassetes o datarecorders eren els aparells fabricats específicament per carregar els programes de les cintes de casset als ordinadors. L’operació es podia dur a terme amb magnetòfons de veu normals o amb reproductors de música estèreo, sempre que tinguessin l’opció de connectar-lo a les computadores. Els resultats, però, no solien ser massa bons, i els usuaris van optar per fer-se amb un d’aquells carregadors, que es van tornar essencials si es volia evitar que els temuts missatges de “device I/O error” o “file not found” apareguessin en pantalla.

“La cinta de casset ha d’emetre un senyal digital a través d’ones sonores, que no són quadrades, i els uns i zeros han de ser el més semblant a una ona quadrada. Llavors és necessària una determinada amplificació i un cert volum perquè l’ordinador capti l’ona d’acoblament i aconsegueixi llegir aquests uns i zeros. Aquí estava el problema. A més, parlem d’una cinta magnètica i mecànica moguda per un motor i llegida per un capçal, que ha de tenir una calibració concreta. Hi havia un petit caragol als reproductors de casset, l’azimut, que representa l’angle d’inclinació del capçal, i segons com es mogués podia canviar tot” detalla Cuenca, qui recorda com, si tocaves l’azimut, “un joc que et funcionava ja no carregava i, en canvi, d’altres tornaven a rutllar. Havies de recalibrar constantment”.

L’interès per promocionar i recuperar aquest tipus de hardware de ja fa quasi 40 anys ha anat a més aquesta última dècada, mogut per la nostàlgia i per l’”encant de la senzillesa que tenen aquestes màquines”, tal com reconeix Cuenca. Els mesos de confinament van contribuir que molts pugessin als altells i li traguessin la pols als seus Spectrums o Amstrads. El millor de tot, a més, és que els datassetes espatllats també són reparables avui en dia. “M’envien alguns per posar-los a punt, sovint amb corretges que s’han de canviar. Hi ha peces mecàniques, però, que s’han de copiar o autofabricar-les; per sort amb la beneïda impressió 3D se’n poden recuperar i replicar moltes”, aclareix Cuenca.

Dades de text a través de l'FM

La transmissió d’informació a través de cassets cap a un ordinador va arribar a un punt d’exotisme notable, a casa nostra, a partir de maig de 1986. El programa L’altra ràdio de Ràdio 4 (encara avui dia en antena) va fer l’experiment de difondre informacions de tota mena que poguessin ser llegides per les computadores de 8 bits a través de l’emissió en FM. És a dir, l’emissora difonia uns minuts de xiulets i sons estridents que els oients enregistraven en una cinta (talment com si enregistressin música, o la resta del programa) i després podien carregar-lo a l’ordinador, teclejant una instrucció concreta, on apareixien textos i gràfics. 

L’invent es va batejar com Digitext, i va arribar a transmetre unes 2.000 planes amb informació relacionada amb la radiodifusió internacional i les telecomunicacions, les principals temàtiques del programa. Aquells que van aconseguir carregar i llegir aquella primitiva revista digital ben segur disposaven d’un datassete com Déu mana, i un pessic de bona sort.