El divendres dia 13 era, bàsicament, una data relacionada amb l’infortuni en la cultura popular anglosaxona i el títol d’una interminable saga de pel·lícules de terror fins que, el 1988, el concepte va quedar relacionat per sempre amb la informàtica. El maig d’aquell any, bona part del món va tastar de primera mà quins efectes podia tenir un virus informàtic en els ordinadors personals.

L’anomenat Divendres 13 es va crear a l’Hebrew University de Jerusalem la tardor de 1987 i, de fet, inicialment va prendre el nom de la capital israelita. De programes maliciosos ja n’existien, però aquesta va ser la primera demostració a escala global de com un virus podia afectar els petits usuaris i les empreses. L’impacte va ser geogràficament desigual perquè en aquell moment els ordinadors no estaven connectats a grans xarxes (la immensa majoria no estava connectat a cap) i la propagació es produïa físicament, a través de disquets que contenien els arxius perniciosos.

Malgrat ser detectat pels volts de Nadal, el Divendres 13 no va actuar fins al maig següent a conseqüència del seu disseny en forma de bomba lògica és a dir, un programa que només s’activa quan reconeix uns paràmetres concrets. En aquest cas, la coincidència entre el dia de la setmana i número del mes al rellotge del sistema. El seu creador va tenir la pensada d’incloure una instrucció que passava per alt el 13 de novembre de 1987, per tal que tingués més mesos al davant per expandir-se abans d’explotar.

Tècnicament, aquest virus era una petita porció de codi escrita en llenguatge assemblador per actuar al sistema operatiu MS-Dos, el més habitual aleshores. Quan s’executava un programa contaminat, Divendres 13 prenia el control de l’ordinador, s’instal·lava a la memòria ocupant-ne 2 kB i infectava tots els arxius executables. Els que tenien l’extensió .com creixien 1813 bytes una sola vegada i els de terminació .exe augmentaven en la mateixa proporció cada cop que es reinfectaven fins a convertir-se en massa grans per carregar-se i insuportables per les limitades memòries RAM i els discos durs.

Les conseqüències més palpables eren l’alentiment de l’ordinador i interrupcions inesperades que feien perdre les dades emmagatzemades, ja que Divendres 13 tenia capacitat, aquell dia concret, d’eliminar tots els programes executables que aconseguia infectar durant el seu període d’incubació, sovint silenciós.

Tu Ordenador, culpable involuntària als quioscos

A Espanya i a Catalunya, l’esclat del virus va arribar amb una mica de retard, i amb un origen plenament identificat. L’abril de 1989, el número 10 de la revista Tu Ordenador (que cada setmana adjuntava un disquet de 5 ¼) en va distribuir una partida amb una sèrie de programes —gairebé tots jocs— infectats. Els noms dels vuit arxius responsables de l’entrada del Divendres 13 a Espanya eren Tally, Mdsecret, Cdsecret, Aroe, Banner, Agua, Othello i Majhong. La publicació va ser autora involuntària de la propagació i el seu editor, Francisco Javier San Román, es va defensar als diaris de l'època argumentant que el virus “va ser introduït al màster de duplicació”, obrint la possibilitat d’un sabotatge que el forcés a tancar la revista.

El descobridor de la infecció va ser el barceloní Rafael Escolà, oficial de la marina i informàtic, gràcies al seu sistema de tauler d’anuncis via mòdem que li permetia accedir i compartir informacions del sector amb altres professionals i afeccionats que tinguessin instal·lat el mateix software. En pocs dies va rebre la petició d’ajuda del director d'informàtica “d’una de les empreses més grans d’Espanya”, amb seu a Madrid, perquè tenia “més de 200 ordinadors afectats”. “I a Barcelona, la delegació d’una multinacional tenia una xarxa sencera amb el virus”, explicava.

Divendres 13 deixava algunes pistes de la seva presència: la inclusió de la paraula “sUMsDO” entre els bits 4 i 8, i la formació d’un requadre negre a la part central-esquerra de la pantalla, un símptoma visible però que no sempre era immediat. De tota manera, va caldre la distribució massiva d’antivirus per a guarir els problemes que havia causat a molts ordinadors. L’Asociación Española de Empresas de Software (ASoft), també barcelonina, va enviar gratuïtament la vacuna i l’antídot a tots aquells particulars i entitats que ho van sol·licitar. 

El primer remei detectava l’intent d’infecció, feia sonar una alarma i feia aparèixer un missatge en pantalla que impel·lia l’usuari a apagar la màquina. Llavors era el torn de l’antídot, batejat com a Sábado 14, que buscava les còpies del virus en un directori concret i l’eliminava, restablint totes funcions de l’ordinador. Cal dir que la revista responsable del daltabaix també va incloure un antivirus en el seu següent número.

El pont del Pilar de l’any 89 i la Setmana Santa del 90 van propiciar que s’engeguessin pocs ordinadors i, per tant, que els divendres 13 posteriors a la infecció massiva no causessin danys significatius

A banda de netejar els terminals afectats, l’objectiu principal era tenir-los lliures de virus i prevenir l’impacte quan arribés el següent divendres que caigués en 13. El contagi que havia provocat els disquets distribuïts per Tu Ordenador s’havia produït, per sort, mesos abans del fatídic dia que el calendari de 1989 preveia per a l’octubre. A Espanya, el pont del Pilar va ajudar que els perjudicis fossin força reduïts, ja que multitud de corporacions i d’usuaris no van encendre l’ordinador aquell dia.

Un percentatge irrisori del parc de 450.000 ordinadors personals compatibles que existia a Espanya va experimentar algun tipus de dany, i l'apocalipsi informàtica” pregonada dies abans no es va complir. Tampoc als EUA, ni a la resta d’Europa, amb excepcions com la de Suïssa, on la xarxa de l’administració confederal va patir afectacions.

Les festivitats van tornar a ajudar els usuaris el següent divendres 13, corresponent a l’abril del 90, i que va caure en Setmana Santa. Amb prou feines es van rebre 100 trucades als telèfons habilitats per solucionar qualsevol contingència informàtica a tot l’Estat, i des de les associacions professionals es va criticar la “campanya de desinformació i d’alarma als mitjans de comunicació” que, a parer seu, havien fomentat algunes empreses i experts per tal de vendre els seus antivirus.

A poc a poc, l’efecte del Divendres 13 es va anar desinflant (aquell any 90 encara n’hi va haver un segon, al juliol, sense incidències rellevants) i altres virus com els troians i els anomenats cucs —molt prolífics en versions pirates de programes i disquets copiats de qui sap on— en van prendre el relleu. Tanmateix, en l’imaginari col·lectiu i, sobretot, en el dels usuaris més joves, es va mantenir durant un temps aquella estranya i gairebé màgica sensació de risc i d’incertesa sobre què passaria si s’engegava l’ordinador quan la data assenyalada tornava a arribar.