Dijous, sis de la tarda. Un client ens encomana un projecte que no hem tocat mai. Per a nosaltres és llenguatge jeroglífic d’una civilització extraterrestre. Cap problema: la societat ja s’ha inventat un concepte per a això, el vibe coding. Obro el meu assistent d’IA preferit, li demano amb tota l’educació del món que faci X... i em torna X. Carai! De pas, se m’acut millorar dues característiques. Fet. Impressionant. Me he venido arriba, ara ja sóc desenvolupador de [quelcom que no coneixia].

Acabo de desenvolupar un producte sense tenir-ne ni idea, guiat només per la intuïció. M’acabo d’estalviar contractar un equip de cinc persones. La IA ens prendrà la feina! (diuen). Serà veritat? Fa respecte pensar-ho.

“Una IA en mans de qui entén el que fa és un multiplicador brutal. En mans de qui no en té ni idea, és una màquina de generar errors amb molta seguretat.”

Divendres, quatre de la tarda. El client ho prova i li surt no sé quin error amb no sé quin arxiu. Se viene el desastre. Li he explicat tres cops a la IA què passa i, de propina, m’ha canviat el color del fons. Ara l’error me’l dona a mi, i no l’entenc. Al meu company, el mateix programa li’n dona un altre. És impossible. Deixem-ho estar.

Aquesta ficció no és tan ficció

Soc en Miquel Pérez, fundador d’Expacia. Desenvolupem software i treballem amb tecnologies disruptives com la realitat virtual, de la qual hem viscut l’eufòria i la caiguda. Som natius digitals, frikis declarats, amants dels memes i amb un  compte enrere a l’oficina per al GTA VI. I sí, ens encanta la IA (plot twist: aquest article s’ha escrit amb la seva ajuda).

Des del primer dia l’hem entesa com una assistent: una professora que ens corregeix, ens adapta i ens desencalla. Però amb un detall important: tenim una base sòlida de programació. Sabem què demanar, com demanar-ho i entenem què ens respon. Hi discutim com qui discuteix amb un company quan no hi està d’acord o quan fica la pota. Perquè la fica. Constantment.

“El problema no és l’eina, sinó qui la fa servir.”

La història del dijous i el divendres l’he vista repetida en molts estudiants que acullo a l’empresa. Viuen amb la incertesa de si demà la seva feina serà inútil, però obliden que la base és el coneixement propi. Són perfils que funcionen de meravella... fins que el canvi que cal fer és una mica més abstracte. Llavors arriben les frustracions. I, de vegades, els plors.

El talent a 20 dòlars

I aquí em pregunto: aquest és el talent que arriba a les empreses tecnològiques? Vibe coding és el nom elegant que posem a la falta de coneixement? Si és així, el talent ja té preu: 20 dòlars al mes. I, a sobre, no es cansa, no demana vacances i no genera paperassa.

Però el problema no és l’eina, sinó qui la fa servir. Una IA en mans de qui entén el que fa és un multiplicador brutal. En mans de qui no en té ni idea, és una màquina de generar errors amb molta seguretat (i colors de fons nous).

“La IA no crea programadors. Fa millors els que ja ho són.”

Com que la IA ha col·laborat en aquest article, li he deixat dir la seva. Diu així: “Puc escriure milers de línies de codi en segons, però no sé si el que em demanes té sentit per al teu client. Si no entens el que et dono, només em pots tornar a preguntar, i jo, amb tota la bona fe, et canviaré el color del fons. No necessito algú que em digui amén. Necessito algú que em porti la contrària.”

Per això, des de la meva perspectiva d’empresa, ho tinc clar: benvinguts els assistents que ens fan més productius, més àgils i més preparats. Benvinguda aquesta nova IA capaç de fer-ho tot de principi a fi. Però que ningú s’enganyi: la IA no crea programadors. Fa millors els que ja ho són.