Ja en són unes quantes les setmanes que han passat des del robatori històric al museu parisenc del Louvre. Això no obstant, tot i que al món segueixin succeint coses, el que encara roman és tot el rerefons que hi ha del fet. Més enllà de la propaganda que va fer l’empresa de la grua que varen fer servir els lladres o del valor de les joies que es varen sostreure, les infraestructures digitals, informàtiques i de ciberseguretat no són cosa banal.

Perfecte que ara el museu hagi decidit desplegar-hi policia pels voltants. Pot haver-hi un nombre d’agents tan gran com desitgem, que mentre encara facin servir Windows XP —amb un programari que ja no rep cap mena de suport des de fa anys— sempre hi haurà escletxes per les quals es podrà tornar a entrar. No només per robar les joies com a tal: la informació que gestiona i emmagatzema aquesta entitat no me la vull ni imaginar.

"De debò han hagut de fer tot això perquè ens adonem d’una vegada que hem de tenir cura de les infraestructures digitals?"

Però aquí ve la meva reflexió: de debò han hagut de fer tot això perquè ens adonem d’una vegada que hem de tenir cura de les infraestructures digitals? Em sorprèn —i decep— que una institució com és el Louvre, tingui tan poca alfabetització de ciberseguretat. D’acord, estic amb les càmeres, les alarmes i els agents. I en cap moment poso en dubte el criteri o la professionalitat de les persones que treballen allà dins. Però sí que la gestió per part de les altes esferes és qüestionable, ja que no prestar atenció a un element com aquest ha provocat tot el que ja coneixem.

Qui diu un museu, diu un hospital. (Recordem el cas de l’Hospital Clínic de Barcelona?) Qui diu un hospital diu una escola. O un taller. O una fleca, fins i tot! És igual el tipus de negoci que sigui, ja que aquí estem en una dimensió on l’activitat professional és secundària. El que importa és la seguretat de la informació. I la informació és poder.

Sempre que Microsoft anuncia que un sistema operatiu deixa de tenir suport, tots els mitjans de comunicació es fan ressò. Rebem avisos per correu electrònic per part de la companyia i d’empreses… I no serà per dispositius electrònics per on ens entra tot això: telèfons mòbils, tauletes, ordinadors… La connectivitat amb el món exterior no és una excusa per no prestar atenció a aquestes coses.  Quan hi ha una escletxa de seguretat rebem actualitzacions de manera immediata per tal d'esmenar-les… La comunicació hi és. Però aquí és on tinc el meu dubte.

"Ja no és qüestió d’una corona centenària: és el teu DNI, la teva imatge, les targetes de crèdit..."

Realment estem tan acostumats a aquest tipus d’alertes que les ignorem? O és que no prestem atenció a les notícies? Ja donem per fet que tot això se solucionarà per si mateix? No acabo d’entendre com, si tenim les informacions i sabem el que implica descuidar la ciberseguretat, que encara passin aquestes coses. Ja no és qüestió d’una corona centenària —i de valor incalculable—: és el teu DNI, la teva imatge —o la teva veu, si fiquem a la IA a l’equació—, les targetes de crèdit… És tot! I encara sabent-ho, no soc capaç d’esbrinar quin és l’element que ens falta per despertar i emprendre accions per tal que això no es torni a repetir, ni a gran ni a petita escala.

Tinc l’esperança que aquesta consciència passi de ser quelcom gradual a quelcom exponencial. Perquè ara ha estat el Louvre, però és també la seguretat civil, o la integritat territorial de les nacions. I no hi ha res que sigui un element aïllat: al final, nosaltres podem acabar essent un Louvre, però a dintre del nostre entorn.