Com a prefaci, he d’admetre que no sé si queda molt bé utilitzar aquesta columna per parlar d’un joc concret. Semblarà que faig propaganda i cobro comissió de sotamà, que no és el cas. Però, al capdavall, si altres columnistes parlen dels seus llibres, sèries o equips esportius favorits, per què no fer-ho d’un joc? Es tracta, simplement, d’una recomanació personal amb una història al darrere. Començaré pel final: el 31 de juliol s’inicia el kickstarter del Ratatan. És a dir, el termini pel qual els aficionats poden col·laborar econòmicament en aquesta plataforma de finançament de projectes creatius de tota mena, per fer-los realitat.

Confesso que, a mesura que un es fa gran, i ha anat consumint diferents productes d’entreteniment al llarg de la seva vida, cada cop costa més trobar coses que realment el sorprenguin i consideri originals. Quan un sector creix i comença a moure molts diners —com el dels videojocs, però també succeeix amb d’altres— les grans empreses es tornen al·lèrgiques al risc i comencen a jugar sobre segur. Llavors, hi ha una part visible de l’ecosistema principal on tothom vol fer el nou joc d’acció en primera persona, competitiu en línia; o bé el nou món obert amb tres mil missions i cosetes per descobrir, que al final són més una llista dels deures. O fins i tot el nou metroidvania, però “amb això i allò diferent dels altres”.

Qui coneix el sector amb detall sap que estic generalitzant injustament. Encara es fan jocs originals, especialment en entorns independents. Però penso que molta gent comparteix aquesta sensació general, especialment en el context dels supervendes AAA. Vull dir, al FIFA hi vaig començar a jugar a la consola Super Nintendo, ehem. Alerta, això no vol dir que no resultin divertits o que no siguin tècnicament genials. Continuen proporcionant hores d’entreteniment. Simplement, es troba a faltar aquest factor extra d’originalitat despreocupada que enganxa per sorpresa el jugador.

“A mesura que un es fa gran i ha consumit diferents productes d’entreteniment al llarg de la seva vida, cada cop costa més trobar coses que realment el sorprenguin i consideri originals”

Aquí acaba la part pessimista. Com he dit, de tant en tant sí que trobes coses que et deixen estupefacte davant la pantalla i fan plantejar-te seriosament quina mena de medicació estava prenent el creador d’aquell videojoc, en el sentit més positiu possible de l’expressió. Em va passar, fa ja bastants anys, quan vaig descobrir el joc Katamari Damacy per la Playstation 2 (Namco, 2004). Allà ets el menut príncep de l’univers i has de transitar per veïnats en un entorn tancat 3D, fent rodar una bola enganxosa (el katamari), que només atrapa objectes de màxim la seva mateixa mida. A mesura que vas atrapant objectes, la bola va creixent. Primer comences atrapant llumins i gomes d’esborrar, després gossos o persones i, al final, edificis i transatlàntics. Apa, a veure com fas de gran el teu katamari!

Per aquest motiu, entre d’altres, després em compraria una PSP. Una consola injustament maltractada pel poder absolut de Nintendo en el camp de les portàtils i per la mania suïcida de Sony d’usar formats propis d’emmagatzemament, com ara els discos UMD, les targetes Memory Stick, o la trajectòria que va tenir el MiniDisc… I és aquí on vaig poder descobrir un dels amors de la meva vida. T’agraden els jocs d’estratègia? Els jocs d’aventura? Els jocs on has de fer de mainadera de criatures entranyables? Els jocs on has de seguir el ritme d’una cançó? Tot barrejat en una coctelera dona com a resultat els Patapons (Sony, 2007). Uns —novament— menuts personatges en blanc i negre, enormement entranyables, amb l’aparença d’un ull gegant amb cames i braços, obra de l’artista francès Rolito. De fet, potser els coneixeu sense saber-ho: protagonitzen els vídeos que l’alerten sobre robatoris a les pantalles dels combois del metro de Barcelona, on es veu com un lladre li vol fer l’estirada a la bossa a una noia, tots dos patapons.

“La gràcia de Patapon és que les ordres no les dones mitjançant un comandament, sinó a través del ritme de la música d’uns timbals. Si encavalques perfectament les notes, els patapons van a per totes”

Tu ets el seu ésser suprem (kamipon, de la paraula japonesa kami, que significa déu o esperit) i els has de guiar a la terra promesa, en escenaris lineals en plena lluita contra monstres. Ara bé, i aquí està la gràcia, les ordres no les dones directament a través del comandament, sinó mitjançant el ritme d’una música. Amb els botons fas sonar uns timbals i, segons les combinacions de notes, fan una cosa o una altra. “Pata-pata-pata-pon”: avançar; “pon-pon-pata-pon”: atacar; “pon-pata-pon-pata”: fugir; “don-dodon-dodon”: invocar un miracle. I si vas encavalcant perfectament les notes al ritme, llavors s’animen, comencen a cantar i van a per totes. Una experiència absolutament hipnotitzant. Prova de la seva popularitat són les dues parts posteriors que es farien, i uns remàsters per la Playstation 4. Un joc que hauria d’aparèixer a qualsevol llista de “jocs que cal jugar”.

Això passava entre 2007 i 2011, però ara som a 2023. Reprenent el moll de l’os d’aquest article... com és de factible poder dur a terme conceptes estrafolaris de joc sense comprometre la visió artística de l’autor, davant de les modes del moment? Els llocs web de finançament col·laboratiu  on el creador pot anar a cercar els seus fans, amanits amb una miqueta de la poderosa nostàlgia, en són la clau. Per això Hiroyuki Kotani i Kenmei Adachi, creadors i dissenyadors originals de Patapon i de LocoRoco —una altra joia de l’època PSP amb aquest plus de simpatia i originalitat— han creat un successor espiritual que es dirà Ratatan. El nom i les imatges disponibles ho deixen clar. 

Aquests projectes poden anar bé, malament o terriblement malament. Personalment, demano no haver d’esperar set anys un altre cop perquè les meves facultats de gamer ja van de baixada, però ja em poden fer lloc a la cua. Com diu el mem de la sèrie Futurama: “Shut up and take my money” (“calla i agafa els meus diners”). Els desitjo que vagi molt bé. Aviat ho veurem…