Aquest novembre celebrem l'aniversari d'un joc clau: The Elder Scrolls V: Skyrim, o només Skyrim per als amics, que va ser publicat amb força gràcia el dia 11/11/11. D'aniversaris de jocs que es poden considerar importants n'hi ha cada dia, però aquest em sembla especialment interessant, ja que és un dels exemples més exagerats de com pots revendre el mateix producte fins a l'extrem, i la gent te'l seguirà comprant com si fos nou de trinca. Fins a tal punt que el seu director creatiu, en Todd Howard, s'ha convertit pràcticament en un mem vivent en aquest aspecte.

Per cada nou sistema que apareix al llarg de la darrera dècada, allà va una nova versió del Skyrim; per a PC (en les seves evolucions en maquinari i en targetes gràfiques), per a Playstation 3, 4 i 5, per a Xbox One, Xbox 360 o Xbox Sèrie X o S, per a Nintendo Switch. En edició original, en edició de col·leccionista, en "edició llegendària" remasteritzada, i ara mateix també en edició especial d'aniversari, on el protagonista ara ja pot pescar als rius. Fins i tot hi ha una mena de paròdia, o homenatge, per a calculadora Texas Instruments model 84 Plus. La cirera al pastís ja és quan es va vendre la franquícia a Microsoft per 7 bilions de dòlars. Torna'l a revendre un altre cop!

“En les reedicions de jocs no és simplement adaptar a un nou format de reproducció, existeixen opcions sobre la taula quan un vol intentar la jugada”

I tot això no ho dic com una cosa negativa, sinó amb la més sincera admiració. Jo crec que l'he comprat 3 vegades ja, perquè soc un ximplet i no ho puc evitar. Penso que a aquesta història amb l'Skyrim només s'hi apropa l'empresa Rockstar i el seu Grand Theft Auto V, que va sortir el 2013, i els models de consoles han anat passant pels aparadors de les botigues, però aquest joc mai els ha abandonat. Per tant, això de les reedicions no passa només amb les pel·lícules com La Guerra de les Galàxies. Ara bé, en el cas dels jocs, no sempre és qüestió de simplement adaptar a un nou format de reproducció (VHS, Laserdisc, DVD, Blue-Ray, etc.), existeixen diferents opcions sobre la taula quan un vol intentar la jugada.

El cas més habitual és fer un port’ o conversió. Agafes el joc original i el modifiques perquè s'executi en un maquinari diferent. Un joc de PC no el pots executar directament en una Playstation 4. Per tant, cal fer aquesta feina de conversió del programa original. Ara, s'ha de fer amb gràcia, ja que cada màquina té capacitats diferents, i el port pot ser ineficient, o a la inversa, desaprofitar descaradament el potencial de la plataforma destí.

Mig relacionat amb la conversió està l'emulació, on en lloc de modificar el joc a una nova plataforma, deixes el codi del joc original tal qual i fas un programa especial que llegeix el joc i fa de traductor a la plataforma de destinació. Sovint es fa quan, per la seva antiguitat, ja no tens accés al codi font o al maquinari original on es va desenvolupar, o els tens però no hi ha qui l'entengui. La consola Nintendo Classic Mini funciona així, internament no és pas una rèplica real en miniatura del maquinari original.

Per sobre de la conversió tenim la remasterització, que conceptualment és molt semblant al que passa amb les pel·lícules quan s'adapten a nous formats que permeten major qualitat d'imatge i so (e.g. de DVD a Blue-Ray). Agafes el joc original tal qual, però actualitzes els gràfics amb resolucions superiors a les que podia suportar el maquinari quan es va editar originalment, però ja assumibles en l'actualitat. Sovint, alguns remàsters també són ports, ja que es desenvolupen per plataformes més noves. Però no té per què.

Si volem anar una mica més enllà, hi ha l'opció de fer un remake, o una nova versió, en un nou paral·lelisme amb el mitjà cinematogràfic. Aquí ja t'oblides del joc original i el tornes a fer des de zero, comptant amb les capacitats del maquinari modern. Potser l'exemple més recent seria el remake del Final Fantasy VII, que ha passat d'un joc de la primera generació del 3D a la Playstation original, ple de quadradets, a un joc amb qualitat superior a les pròpies pel·lícules animades basades en aquesta franquícia, com la d'Advent Children.

“Si tens un producte que enganxa, pots donar-li una llarga vida demostrant que no cal fer jocs en xarxa per perpetuar-lo en el temps”

Però potser el cas més interessant i experimental per mi són els demakes, que és el contrari que un remake. Agafes el teu joc i el reimagines des de zero per un maquinari MOLT inferior. O sigui, com si James Cameron un dia decidís que vol fer una nova versió d'Avatar en blanc i negre i cinema mut. Aquesta jugada sol ser més com un repte, producte de la imaginació dels fans i suposo que molt de temps lliure i avorriment. Però un aplaudiment pels que ho fan. I això és exactament la jugada que he dit del Skyrim per a una calculadora de 128 Kb.

Si tens un producte que enganxa i que ha creat una legió de seguidors (i de nostàlgics), pots donar una llarga vida al teu joc, demostrant que no cal fer jocs en xarxa per perpetuar el teu producte en el temps. Al final, si la gent el recompra i el té ja 3 vegades en diferents formats, per alguna cosa serà, no?