Abans de permetre'm divagar sobre l'atmosfera que s'ha creat entorn les feines i institucions científiques i tècniques, deixeu-me posar els peus a terra i donar-vos tres exemples de situacions problemàtiques. Particularment, i per proximitat, em vull referir a l'ambient acadèmic al voltant de ciències com la física o les tecnologies de la informació i la comunicació, però tinc la sensació que es podria estendre fàcilment a la indústria al voltant d'eines tecnològiques i informàtiques, i a altres camps científics. Aquests exemples són anecdòtics, atribuïbles al caràcter d'individus particulars, però hi ha alguna cosa en comú?

Començaré amb una experiència personal: durant l'últim any de carrera, en un intercanvi Erasmus de Física, vaig haver de fer una presentació sobre un fenomen concret en una assignatura de matèria condensada. Sempre he sigut molt visual, i en les presentacions poso esforços en triar una paleta de colors, utilitzar diagrames i mantenir-ho senzill. Aquell dia, un cop acabada la classe, a part de dir que el contingut havia estat correcte, el professor va deixar caure "però potser hauries de fer servir menys colors, que a Física som seriosos i no fem màrqueting".

El camp d'estudi de la meva tesi doctoral són les ciències socials computacionals. Bàsicament, la idea és ajudar-se d'eines computacionals, models matemàtics i dades per tal de poder descriure el comportament humà. Per exemple, usant dades d'aplicacions de cites, podem entendre com funciona l'estatus social, com evolucionen els comportaments sexo-afectius, quines preferències poden estar esbiaixades pels algoritmes de l'aplicació... En una conferència, una companya que es dedicava just a estudiar aquest tipus de dades em confessava: "Estic molt cansada que cada vegada que presento la meva feina siguin tot brometes i que en general la gent s'emporti tan sols una anècdota graciosa en comptes de valorar el resultat de manera científica. Fins i tot la gent m'acaba preguntant consell personal de com lligar o assumeixen com és la meva vida personal!".

"És important començar a desmitificar els camps teòrics i tècnics, desmitificar la figura del geni, el programador"

Al voltant de l'organització d'un esdeveniment científic va sorgir la proposta d'incloure una activitat de discussió sobre tenir fills i filles, i formar part de l'acadèmia. Tot i que és obvi que la inestabilitat espacial i temporal dels contractes científics no ajuda a la criança de criatures, i que aquesta és una discussió a tenir també amb perspectiva de gènere en ment, hi va haver igualment comentaris i incomoditats que provenien de la idea "això no és sobre ciència".

Sense estar en l'acadèmia o en la indústria tecnològica, pot ser difícil veure aquests casos com a diferents cares de la mateixa moneda. Després de compartir la meva experiència amb diferents companyes i companys, hem començat a veure un patró: ens volen robotitzades. És clar, a qui no li encanta una presentació amb la lletra semblant a la d'una màquina d'escriure, 10 fórmules per pàgina i blocs gris ciment per emmarcar els títols? Afegir-hi una mica de plaer visual és impensable, ens podria distreure de l'important, el que és seriós, el que és racional: la ciència.

Però, un moment, llavors quan fem ciència robusta i adequada al voltant de temes com les relacions personals, les amistats, els vincles sexo-afectius, llavors tampoc és prou seriós? Tenint en compte que la majoria d'insomnis puntuals en el planeta han estat causats per conflictes amorosos i per por a la soledat, per què no és prou rellevant el tema com per estudiar-lo? Sobre el tercer exemple, una persona que consideri que la conciliació familiar no té res a veure amb la ciència pot ser: que no tingui ningú de qui fer-se càrrec o que en tingui, i que no sigui conscient del que suposa perquè algú altre assumeix la major part de les responsabilitats.

És important començar a desmitificar els camps teòrics i tècnics, desmitificar la figura del geni, el programador, el Sheldon Cooper. Podríem tenir una conversa llarga sobre com aquests ambients han permès un espai segur a persones amb inquietuds profundes sobre el funcionament de les coses, o com són espais d'immensa qualitat intel·lectual. Però avui em centro en l'altra cara de la moneda hem de treballar la qualitat social. Cal entendre que quan les presentacions són denses i carregades, la majoria de gent ni les entén ni les gaudeix. Cal donar veu i importància a les diferents realitats de les investigadores i els investigadors.

"Les dones i altres comunitats minoritàries en l'acadèmia, per molt que comencin, tendeixen a marxar amb més facilitat"

Aquest tema el trobo increïblement lligat amb l'article de La doctora impostora que va escriure l'Alejandra Garrido, companya i presidenta de les Young IT Girls. Els processos que he explicat fins aquí són un ingredient bàsic d'aquest fenomen. Sense representació i sense flexibilitat per estudiar els temes que t'interessin i de la manera que trobis més còmoda, costa quedar-se. I aquest és un problema real: les dones i altres comunitats minoritàries en l'acadèmia, per molt que comencin, tendeixen a marxar amb més facilitat. No només és la hipercompetitivitat, i la pressió de produir por mí y por todas mis compañeras, també és la constant festa de disfresses que sembla adaptar-se als ambients, fer-se neutra, fer-se apàtica, fer-se robot.