Gachapon (abreujat "gacha"): Nom. Varietat de joguines de càpsules distribuïdes per màquines expenedores populars al Japó. El nom prové de les onomatopeies japoneses: "gacha" pel so d'una manovella i "pon" pel so de la càpsula de joguina que cau al receptacle. Es caracteritzen pel fet que la joguina continguda és desconeguda a priori.

S'apropa l'estiu i és un bon moment de cercar un passatemps senzillet. Vaig a la Play Store i descarrego un d'entre infinitat de jocs recomanats "amb compres a l'aplicació". Es tracta del típic de fer connexions de tres peces per avançar de pantalla, però amb un important vessant competitiu en línia entre jugadors. Competeixo triant diferents herois amb habilitats especials, avaluats amb entre una a cinc estrelles segons el seu poder. El teu equip ha de ser de cinc herois, i ben aviat veig que, per ser competitiu, val més tenir un equip de cinc estrelles. Ah, amic! Aquests herois no es poden comprar directament, tot funciona amb un mecanisme de "gacha".

He de pagar per la jugada, però no se sap què sortirà. El pagament es fa amb moneda interna del joc, gemes. Aquestes les puc obtenir jugant a un ritme espectacularment glacial o puc comprar un bon feix amb diners reals.

En lletra ben petita i amagada, trobo descrites les probabilitats d'obtenir cada tipus d'heroi. Ara cal indicar-les, ja que Google i Apple ho obliguen per motius legals. En alguns països com la Xina ja fa un temps que és obligatori. El desenvolupador no ho faria pas per iniciativa pròpia, amagar això és el mecanisme psicològic de manual per qualsevol sistema d'apostes. Un heroi de cinc estrelles és un 2.5% per jugada. Per tant, amb una mica de càlculs, per tenir aproximadament un 95% d'obtenir-ne un necessito... 120 jugades! Però tot són probabilitats, em pot sortir a la primera, o fer-les totes i res.

"Un cop t'has gastat aquests diners, a veure qui és el maco ara que mai deixarà de jugar i 'perdrà la inversió'"

Deu jugades valen 2600 gemes, per la qual cosa me'n caldran 31.200 en total. Un paquet "en oferta" de 10.000 gemes costa ni més ni menys que 109,99 euros (no podia faltar aquests 99 cèntims al preu, és clar). Amb una regla de tres, tenim el preu final de tot plegat: 343 euros en números rodons. El preu de mercat d'una consola Nintendo Switch nova de trinca són uns 300 euros. Ah, espera, que això és un heroi només, en calen cinc. I després, per fer-los progressar i que siguin realment útils, et calen uns "materials per pujar de nivell" que funcionen exactament igual. El cas és que un cop t'has gastat aquests diners, a veure qui és el maco ara que mai deixarà de jugar i "perdrà la inversió". La presó del cost enfonsat: estàs "engachat".

Això que he dit sembla una bajanada? Et gastaries 1500 euros en un joc de mòbil? Als que ens agrada jugar, sovint ens alegrem que els videojocs ja siguin una gran indústria; superen el cinema i la música! Però la major part d'aquestes xifres venen dels jocs de mòbil (més del 50% del total), i sobretot jocs com aquest, bastats en "gatcha". Un sistema de màquina escurabutxaques en esperit, si no en definició estricta legal o de diccionari, que ha evolucionat de la necessitat de cercar nous models de negoci perquè els usuaris consideraven que al mòbil tot havia de ser descarregable gratuïtament, o res de res (una mica de mea culpa sí que toca).

"Els jocs 'gatcha' són un sistema de màquina escurabutxaques en esperit que ha evolucionat de la necessitat de cercar nous models de negoci perquè al mòbil tot havia de ser gratuït"

Ara de jocs com aquests n'hi ha a carretades, i de ja fa un temps que, veient els diners brutals que generen, ja s'aplica el model fins i tot a jocs de consola o ordinador, dels que pagues 60 euros a la botiga. Però al final, el quid de la qüestió és que hi ha gent que ho paga, una veritat inevitable, i que a poc a poc molts jugadors ja ho consideren el més normal del món. Per tant, així estem.

“Veient els diners brutals que genera, ja s'aplica el model ‘gatcha’ fins i tot a jocs de consola o ordinador, dels que pagues 60 euros a la botiga”

Ja hi ha països, incloent-hi Espanya, on tot això els governs ho estan estudiant. Evidentment, just ara és quan alguns actors de la indústria corren a cridar "autoregulació", com durant les polèmiques dels anys 90 que van resultar en el codi per edats ESRB, abans no caigui la clatellada per llei. Perquè els videojocs tenen 50 anys i qui es mira això amb lupa no són gent desconnectada de la realitat i que no té ni idea, és gent que ha crescut amb aquest mitjà i el coneix perfectament, i per això veu que alguna cosa no està rutllat. I si ho creieu impossible, mireu Bèlgica, on les lleis que limiten aquestes pràctiques ja són una realitat. Quan les barbes dels teus veïns vegis afaitar...