Aquest mes de juny finalment s'ha publicat el tràiler i l'anunci de la data oficial de publicació de l'esperat videojoc Elden Ring, per al pròxim dia 21 de gener. Un projecte dut amb molt secretisme i nascut de la unió d'Hidetaka Miyazaki (Dark Souls) i George R.R. Martin (Cançó de Gel i Foc). En altres paraules, la translació al context dels videojocs de què vindria a ser la fusió entre en Son Goku i en Vegeta. Una versió del joc Dark Souls ja es deia Edició: Prepara't per morir, i sobre Cançó de Gel i Foc, no cal dir gran cosa (ja es poden fer espòilers?). Certament, Miyazaki i Martin, els que s'assemblen es troben.

Si ens centrem en la part dels videojocs, les expectatives i interès generades per aquest joc no són gens inesperades. Diu molt de sí quan el nom de la saga de videojocs del mestre Miyazaki (Demons' Souls, Dark Souls, Bloodborne) es converteix en un gènere en sí mateix, els anomenats souls-like o soulsborne. Avui dia, ja no pots llençar una pedra a cap plataforma digital sense topar amb uns quants jocs autodenominats d'aquest gènere, com una mena de marca d'orgull. Què tenen d'especial, llavors?

"Les obres especialment rellevants seran aquelles que sabran aprofitar les fortaleses úniques del seu mitjà a l'hora de transmetre sentiments"

En tot mitjà artístic, un aspecte clau és la capacitat de poder transmetre sensacions i sentiments, no només mera informació, que fan que el consumidor (lector, espectador, jugador) se sentin captivats per l'obra. Ara bé, les obres especialment rellevants seran aquelles que sabran aprofitar al màxim les fortaleses úniques del seu mitjà a l'hora de transmetre aquests sentiments. Aquelles que no facin només una adaptació del que ja permeten altres mitjans i ja està. I en els videojocs hi ha una sensació que és clau i gairebé única en ells com mitjà artístic: el camí del mestre. De manera esquemàtica, és el procés mental que el jugador fa quan es troba amb un repte important dins el joc i que, quan està ben plantejat, es pot resumir en:

1. Això és impossible. Espero que el creador del joc cremi a l'infern. Apago i adeu!
2. Espera, que sembla que ara ho he fet una mica millor que abans, oi?
3. Clic.
4. Crec que ja ho tinc a escala conceptual, em falta la traça de fer-ho sense errades.
5. Soc el millor del món!

"En els videojocs hi ha una sensació que és clau i gairebé única en ells com mitjà artístic: el camí del mestre"

Ja després, en successives partides, ets capaç de superar sense despentinar-te aquest repte que abans era insalvable. O segons alguns vídeos de YouTube, amb comandaments fets amb plàtans, amb timbals o guitarres, o literalment amb els ulls embenats. Ara bé, perquè la màgia funcioni, el joc ha de ser just, sense un ordinador que fa trampes o aprofita que reacciona més ràpidament que un humà, amb unes regles de joc clares. Però sobretot, sobretot, cal la passa 1. Sense la passa 1, no hi ha passa 5. I sempre és responsabilitat del jugador persistir i saltar del pas 1 al 2. Així és com s'arriba al moment de catarsi. Saltar-s'ho és perdre una part clau del sentiment de creixement personal i domini que l'autor vol transmetre i facilitar. L’obra perd intensitat i deixa de tenir aquest sentit que vol aportar l’autor per convertir-se en una altra cosa diferent.

I resulta que el Sr. Miyazaki és un dels que millor ha entès això que acabo d'escriure fins a la darrera lletra, amb aquest esquema polit fins a la perfecció (no és pas l'únic, saludo també els senyors i senyores de Capcom). Però alhora, també és algú que no vol comprometre la seva visió artística i, per tant, res de "nivell de dificultat fàcil". Qui vol l'experiència religiosa ha de fer tot el procés del calvari. Tot i que cal dir que els seus jocs no són tan difícils, però has d'estar disposat a fer aquest procés. De fet, en realitat, sí que tenen un nivell de dificultat (molt) fàcil, si el vols, només que es diu "multijugador cooperatiu".

"Darrerament això dels 'hypes' i les expectatives desmesurades amb videojocs que venen de camí no acaba gaire bé"

Evidentment, hi ha moltes maneres de gaudir d’un videojoc, o de qualsevol altra obra, i la mar de vàlides, també. Però obeir aquestes regles, sense descafeïnar, ha estat la clau perquè a poc a poc, com qui no vol la cosa, a data d’avui tingui incomptables seguidors i imitadors (també detractors, inevitablement). I per això molta gent estava esperant la seva següent obra, perquè en el fons som uns masoquistes.

Ara bé, tornant al tema de l'Elden Ring, jo confio plenament en el senyor Miyazaki. Soc membre de la seva congregació, però darrerament això dels hypes i les expectatives desmesurades amb videojocs que venen de camí no acaba gaire bé. Millor encreuar els dits i recordar que res de comandes anticipades al món digital. Que no s'acaben pas les existències!