A hores d'ara, la idea que cal replantejar el nostre model econòmic és pràcticament majoritària. Si més no, ho és entre els diferents agents de la societat civil i institucions publicoprivades que treballen per la competitivitat del país. Aquest replantejament proposa reduir la contribució al PIB del sector terciari a favor d'incrementar la contribució de la ciència i el sector industrial. És potser arran d'aquesta diagnosi compartida, conjuntament amb la promesa d'ingents aportacions de finançament europeu, que en els darrers mesos han sorgit multitud de propostes que pretenen contribuir a redefinir el model econòmic.

Un recent article de la Blanca Gispert a La Vanguardia es llistava prop de 30 hubs sectorials a Barcelona entre els existents i els anunciats darrerament (aproximadament, el 50% ja estan en funcionament i la resta són anuncis de propostes en desenvolupament). Dins del concepte hub s'inclouen una varietat de conceptes: des de coworkings sectorials, a projectes on es dona suport 360° a noves iniciatives empresarials i d'innovació. Aquests hubs cobreixen una varietat de tòpics, des de la salut, les arts, els esports, el dret, o la mobilitat, entre d'altres. A priori, hom pensa que aquesta és una bona notícia, encara que és inevitable que sorgeixin dubtes en veure el naixement espontani de tal quantitat d'iniciatives.

“És realista pensar que Barcelona disposa de suficient talent i recursos per duplicar els seus centres d'innovació en els pròxims cinc anys?”

Per començar, és realista pensar que Barcelona disposa de suficient talent i recursos per duplicar els seus centres d'innovació en els pròxims cinc anys? És difícil de dir, ja que caldria fer una anàlisi dels actius existents i del potencial de creixement d'aquests. El que ens porta al segon dubte: hi ha darrere d'aquesta col·lecció d'iniciatives una anàlisi d'oportunitats que validi un èxit teòric de les mateixes? Fa la impressió que no és així. Més aviat sembla que es tracti de diverses iniciatives individuals generades per actors privats, publicoprivats i de la societat civil basades més en la intuïció que en l'anàlisi sòlida.

Per acabar, de la quinzena de noves propostes que s'han presentat, pràcticament la totalitat compten amb rebre finançament dels fons europeus de recuperació Next Generation. Sabem que aquests són instruments de finançament competitius i que només iniciatives de gran abast, coordinades amb la totalitat de la cadena de valor de diferents sectors, tenen opció a ser considerades com a receptors de tals ajuts. La pregunta és: quantes de les propostes presentades s'acabaran duent a terme si no són receptores del fons?

“Sembla que es tracti de diverses iniciatives individuals generades per actors privats, publicoprivats i de la societat civil basades més en la intuïció que en l'anàlisi sòlida”

Tota iniciativa que tingui com a objectiu incrementar la competitivitat territorial ha de ser benvinguda i aplaudida. Encara que perquè els esforços tinguin opcions de consolidar-se, cal una combinació de factors:

1. Una anàlisi que identifiqui àrees d'oportunitats i que derivi en una estratègia de desenvolupament.
2. L'empenta de la societat civil i la iniciativa privada.
3. L'administració com a coordinadora de tot plegat.

Sembla que dels ingredients mencionats, comptem amb la iniciativa de la societat civil i provada i manquen l'anàlisi, l'estratègia, i la coordinació.

Encara som a temps de treballar en aquestes àrees i posar els nostres esforços allà on realment tenim opcions de crear un impacte. No és un tema trivial, ens hi juguem la competitivitat del país.