“Som fills de la societat industrial i pares de la digital. La societat industrial ja no serveix per a tot; i la digital, encara no serveix per a tot. Hi ha coses de la industrial que no funcionen i de la digital, que encara no funcionen. Perquè la societat digital funcioni, l’hem d’acabar de desplegar. Totes les revolucions necessitem un moviment que les corregeixin, i això fem aquí: desenvolupar correctament la societat digital”. Amb aquesta declaració d’intencions, el president de la Fundació .cat, Genís Roca, ha obert la 4D Conference, una trobada organitzada per Xnet i la fundació, que ha aplegat experts i ciutadania per reflexionar al voltant del món que s’està creant amb les eines tecnològiques que se li han posat a l’abast. I és que les persones neden en l’abundància de solucions, però el crit d’alerta sobre l’individualisme i la desigualtat que genera la digitalització creix dia a dia.

Un dels orígens que ha portat les persones acceptar amb els braços oberts la innovació sense ser-ne crítics és la manca de context. “La tecnologia té una part social i cultural, no existeix una tecnologia neutral, i hem d’anar al colonialisme per comprendre d’on ve tot”, ha remarcat l’experta en justícia algorítmica i IA Lorena Jaume-Palasí. En una allau de mapes del món, ha mostrat visualment com les antigues rutes entre imperis dominants i els territoris subordinats s’han convertit en la base per establir els fonaments la indústria actual. “Ens agrada parlar de sobirania digital i tecnològica, però no depèn de nosaltres, sinó de les matèries primeres d’altres continents”, ha lamentat, “sense els materials que ens proveeixen, no podem crear maquinari i infraestructures com ordinadors, mòbils, centres de dades...”. Ni cables com els que ha recordat que utilitzen Google o Amazon per garantir una transmissió d’informació necessària per a la operativa diària dels usuaris, tant de tecnologia convencional com d’alts consums com la intel·ligència artificial. “Espanya i França només proveeixen el 30% i el 40% de la demanda de dos materials de la cinquantena que calen, i són els únics a Europa”, ha quantificat, tot remarcant l’extracció que se’n fa als països de l’hemisferi sud. “No hi pot haver sobirania ni drets universals perquè depenem d’altres continents”, ha insistit.

Jaume-Palasí: “Ens agrada parlar de sobirania digital i tecnològica, però no depèn de nosaltres, sinó de les matèries primeres d’altres continents”

Encara en la seva lliçó d’historia de la tecnologia, Jaume-Palasí ha posat sobre la taula a mode de reflexió la crítica que han fet col·lectius invisibilitzats com les dones, els negres o les persones amb discapacitats visuals, entre molts altres. El motiu rau en la visió “d’home blanc” que ha vertebrat les xarxes que s’usen en ple segle XXI: “Internet neix amb un projecte acadèmic del DARPA –agència del departament de Defensa dels EUA”. Un origen similar al de la IA, el qual situa en els anys 50 i en els primers projectes liderats també per perfils masculins del primer món que buscaven “delegar la racionalitat humana a les màquines, sense emocions i amb més eficiència i neutralitat”. Això és “ciència-ficció i no passarà”, ha avançat.

Una llei que aspira a la universalitat

En un intent de posar fre als impactes negatius que ja ha mostrat tenir la tecnologia en àmbits diversos, la Unió Europea s’ha volgut erigir com una referència en termes de protecció de la ciutadania a l’entorn digital. Va començar amb el Reglament General de Protecció de Dades i ha continuat amb propostes com la llei per regular la IA o la llei de Serveis Digitals. L’experta, des de la seva visió crítica, ha lamentat que és “tecnocèntrica, perquè se centra en els riscos d’ús i legitima tecnologies que són problemàtiques”. En són exemple la biometria i la intel·ligència artificial, les quals ha demanat que es qüestionin en comptes de definir uns límits on aplicar-les. “Aquesta visió és individualista, no col·lectiva, perquè regula arbre per arbre, quan un bosc s’ha de regular en tot el conjunt”, ha comparat per fer-ho comprensible.

Una altra de les debilitats que ha identificat en l’estratègia europea és la visió “latifundista”: “En una sola conversa del model antic de ChatGPT, s’utilitza mig litre d’aigua. Això s’ha de multiplicar pels milions d’usuaris i de converses que es donen en un sol dia. Estem anant cap a una pràctica latifundista de centres de dades que consumeixen espai i recursos”. Per fonamentar la queixa, ha pres com a exemple Brandenburg, on resideix i on ha explicat que cal una escola. “No es construeix perquè el nou centre de Tesla consumeix el subministrament d’aigua que necessita”, ha denunciat.

L’estratègia de defensa dels béns comuns digitals

Una de les principals crítiques comuna en cadascuna de les ponències del congrés és el domini que tenen les grans tecnològiques dels serveis oferts per les administracions públiques i de les solucions considerades ja bàsiques per al dia a dia d’una societat digital. Una analogia per il·lustrar-ho és la utilitzada per l’activista i líder d’Xnet, Simona Levi, que ha pres com a exemple el núvol: “Quan desem coses al cloud, ho fem en l’ordinador d’algú altres que té la porta tancada. Pots accedir al teu document i actuar sobre ell, com eliminar-lo, però no pots accedir al servidor per verificar si de debò s’ha eliminat. El primer culpable que això passi és l’administració pública, que regala les dades constantment a les empreses privades”. Aquesta dinàmica se situa als antípodes del clam de la jornada per a la construcció d’una digitalització democràtica i sobirana, la qual té com a fonaments la capacitat dels usuaris de construir i controlar les seves eines. “Aquesta digitalització vol dir garantir els drets des del disseny i per defecte”, ha definit, “amb eines que siguin no només de codi lliure, sinó transparents”. D’aquí neix la proposta de programari auditable que vertebren els discursos d’Xnet.

L'eina principal per iniciar el camí és canviar la imatge del programari lliure com a complex i ineficient. Aquest format va ser el que va permetre dibuixar les primeres passes de la tecnologia i la internet descentralitzada a la qual s’aspirava en els seus orígens, i és també el que, segons Levi, utilitzen les grans companyies com a arquitectura. “Elles aporten a sobre la capa d’usabilitat que ens arriba a nosaltres perquè emprem les eines fàcilment que obliguen la gent a utilitzar-les”, ha comentat, recordant que encara no existeixen suficients alternatives conegudes i intuïtives que tinguin la capacitat de penetrar.

Levi: “Quan desem coses al 'cloud', ho fem en l’ordinador d’algú altres que té la porta tancada. Pots accedir al teu document i actuar sobre ell, com eliminar-lo, però no pots accedir al servidor per verificar si de debò s’ha eliminat"

Si en l’esquema de la societat civil digital actual es troben en un extrem les empreses privades i en l’altre la ciutadania, entremig hi ha l’administració pública. La major part dels governs estatals, regionals i locals, i fins i tot supranacionals –com seria la Comissió Europea- tenen contractes amb gegants com Google, Microsoft i Amazon Web Services. Tant per fer funcionar internament l’administració pública com per sustentar la infraestructura dels serveis de salut o educació.

Per trencar amb aquestes dinàmiques, la Unió Europea ha creat el Consorci Europeu d’Infraestructures Digitals (EDIC). L’organisme ha de servir com a laboratori per a la col·laboració entre països –hi pot entrar qualsevol estat membre- per crear solucions que resolguin la falta de transparència i d’implicació de la ciutadania en les eines actuals. Espanya no en forma part, motiu pel qual Levi ha aprofitat el marc del 4D Conference per reclamar als representants públics l’entrada del país. “EDIC intenta solucionar el problema d’acció col·lectiva. Volem que Espanya hi sigui perquè es generalitzin infraestructures auditables i creades amb la societat civil”, ha declarat. Ja en formen part i han engegat projectes França, Alemanya, Estònia i els Països Baixos.

Barcelona enfila el camí

L’Ajuntament de Barcelona ha desenvolupat els darrers anys dues iniciatives per introduir solucions alternatives als serveis públics. La primera és la plataforma de participació ciutadana Decidim, que s’ha estès a més de 30 països amb 500 instal·lacions, segons el director d’Innovació Democràtica, Arnau Monterde. Dissenyat i creat a la capital catalana, es basa en programari lliure i inclou les tres capes que el també doctor en Societat del Coneixement i de la Informació per la UOC considera essencials: “La política, que serveix per canviar la societat; el codi lliure, que dona seguretat, auditabilitat i sobirania; i concepció col·laborativa i democràtica”. La segona proposta és un prototip anomenat DD que opera als entorns educatius com a substitut de Google. “Els pares es veien obligats a signar un paper per fer servir les solucions de l’empresa perquè no hi hagi alternativa”, ha denunciat, i d’aquí va sorgir la necessitat d’una eina que aglutinés diversos programes de codi obert com Moodle, Wordpress o Nextcloud accessibles des d’una sola interfície per cobrir totes les necessitats.

Monterde: “Seria molt difícil imaginar-nos una educació privatitzada i permanentment controlada. L’espai digital va cap aquí i ho hem acceptat. Tenim una urgència molt gran de tecnologies obertes i democràtiques”

L’experiència ha portat el responsable de l’àrea d’Innovació del consistori a concloure que existeixen “els models i les eines per fer tecnologia oberta i democràtica”, però que encara hi ha llarg camí fins a tenir la plena capacitat per “desenvolupar-les, escalar-les i convèncer la gent que hi ha altres maneres de fer tecnologia”. Però alhora que les iniciatives han servit per ratificar que un nou model és possible, també per identificar esculls per resoldre si es vol avançar: “Cal més lideratge tecnopolític amb coneixements transversals; més diners públics i recursos operacionals; prioritzar projectes estratègics o amb facilitat d’adaptació; i menys dificultats per contractar programari lliure”.

Com a defensor del canvi i alhora membre d’una administració pública, ha volgut posar en relleu la responsabilitat de la política en el canvi cap a una digitalització democràtica amb una analogia: “Seria molt difícil imaginar-nos una educació privatitzada i permanentment controlada. L’espai digital va cap aquí i ho hem acceptat. Tenim una urgència molt gran de tecnologies obertes i democràtiques que no condicionin el funcionament de la societat”.