“No cal ser tecnòloga per entendre la tecnologia”. Aquesta és la premissa bàsica sobre la qual parteix l’activista Simona Levi qualsevol discurs al voltant de l’entorn digital i els drets que se li han de conferir a la ciutadania en aquest món. Ho ha plasmat en el llibre Digitalització democràtica. Sobirania digital de les persones (Raig Verd), que busca “aportar eines perquè la societat civil entengui la transformació que vivim i per ajudar les institucions a prendre el camí cap a un canvi inclusiu”. I això implica acabar també amb una estratègia de treball a l’administració pública que opera sota la lògica de les grans tecnològiques. “No són transparents, actuen de forma monopolística i no permeten que ningú els qüestioni”, denuncia, en una mena de toc d’alerta que apel·la tant a un gir en la política dels governs nacionals i supranacionals, com de la ciutadania, a qui vol apoderar perquè prengui part de la reivindicació.

Al pròleg afirma que la digitalització va començar a produir-se fa 10 anys, i que ara ens hem de preguntar si la transformació és democràtica. Ho és?

En realitat, fa 50 anys que va començar la digitalització massiva amb l'arribada del personal computer, el PC. Progressivament, aquesta digitalització ha anat entrant en diverses fases. La primera va ser la més respectuosa amb els principis propis d'internet, que era una idea descentralitzada i d’apoderament, perquè donava un cop de mà amb moltes coses. Després, les nostres institucions han confiat massivament en la digitalització dels serveis essencials, com l'administració pública, l'educació o la salut, a les big tech gratuïtament en comptes de fer un disseny propi. És com si vingués McDonald's o Burger King i digués: "No et preocupis pels menjadors, jo dono hamburgueses a tothom gratuïtament i, fins i tot, faig una caseta amb un contenidor de metall perquè hi puguin anar a menjar, i tu no t'has de preocupar". La responsabilitat política és demanar si aquesta alimentació és correcta i saber també per què es fa gratuïtament. La narrativa mainstream tendeix a culpar-nos a nosaltres dient que no som prou atents, que no parem atenció a les notícies falses o a les dades que donem, però això és una responsabilitat institucional i cal treballar en alternatives reals, perquè el codi ja existeix per crear-les, l'esforç és mínim. Ara mateix, si vols tenir un correu electrònic, aniràs a Gmail o Hotmail o algun altre gran. I no és culpa teva, és que no hi ha cap més alternativa que sigui respectuosa. Tenim el codi per crear eines, no cal inventar res, sinó prendre responsabilitat política.

Els governs s'han preocupat més per donar el servei que per la qualitat?

Pots acceptar que, en una urgència, cal donar de menjar cada dia hamburgueses, però no pot ser la normalitat. És el moment de preguntar a les grans tecnològiques què estan fent i com, i eliminar aquesta resistència. Hi ha avenços a nivell internacional amb governs que estan fent el pas. Nosaltres, amb el Pla de Digitalització Democràtica de l'Educació, hem signat amb la Generalitat, i estem en converses amb el ministeri d'Educació; i amb França i Holanda. Soc activista des de fa 40 anys i puc dir que tot depèn de la persona que hi ha al capdavant, no de la institució. Sempre hi ha persones que són o s'han fet sensibles a la transformació, no els fa por assumir-la, per això hem vist avenços.

Internet va néixer descentralitzat i amb la possibilitat de connectar nodes entre ells. Com i quan van trencar aquest esquema les grans companyies? Per què no va poder imposar-se el codi obert?

Agafem el motor del cotxe com a símil. Jo no en sé res de mecànica, però és important que pugui veure el motor, i no que estigui tancat, perquè m'obligarà a anar al proveïdor sempre que s'hagi d'arreglar. A més a més, si veig el motor, puc aprendre mecànica i, si alguna cosa no la veig bé, buscar una segona opinió en algú que no sigui el proveïdor per saber si m'està dient la veritat o no. Els proveïdors de tecnologia acaben creant monopoli i fan dumping -estratègia de venda a preus inferiors per eliminar la competència-, i així no hi ha transparència ni podem conèixer tota la informació. En un mercat lliure hi ha més competitivitat si hi ha transparència. El problema va ser que les grans empreses van oferir solucions en un moment de transformació. Al codi obert nosaltres en diem codi auditable, perquè ha de poder ser observar per saber quin procediment executa i si realment respecta tots els drets que hauria de respectar.

“Al codi obert nosaltres en diem codi auditable, perquè ha de poder ser observat per saber quin procediment executa i si realment respecta tots els drets que hauria de respectar”

Europa ha enfortit el seu posicionament respecte de l'entorn digital amb diverses lleis que garanteixen els drets dels usuaris. La transparència és una obligació que marca, per què no es compleix?

Bona pregunta. Efectivament, la llei europea està canviant i és, en bona part, perquè hi ha molta pressió per part de l'activisme i de la societat civil en general. Les lleis europees són les millors, però continuen sent molt tèbies i fan més de pegat que no de solucions per als problemes. No tenen una mirada com la que intentem suggerir al llibre, de preguntar-nos com ens volem digitalitzar partint dels nostres drets. Un exemple és una aplicació que geolocalitza. La llei diu que tu pots dir que no vols ser geolocalitzats, quan nosaltres proposem que a tu se't pregunti d'entrada si vols ser geolocalitzat. És a dir, que no sigui tenir l'opció de sortir, sinó d'entrar. Tota la tecnologia que hi ha a les administracions hauria d'optar a entrar.

Recentment, la Comissió Federal del Comerç dels Estats Units ha alertat de la vigilància que executen les plataformes socials sobre els usuaris i ha demanat al Congrés regular-ho com ha fet Europa. Una normativa així dels EUA seria l'impuls definitiu per al canvi?

Ja estem començant a veure canvis importants. Hem de pensar que això ve de lluny, de l'activisme i de la societat civil, i que així hem pogut impulsar les legislacions europees sobre el món digital. Hi ha avenços perquè fem pressió i aportem informació als polítics. El problema és que alhora que es fa una llei, s'introdueixen un munt d'excepcions per a les multinacionals, que també estan influenciant. Un exemple el trobem a la Llei de Serveis Digitals, que regula la publicitat, entre altres coses. Hem aconseguit que Facebook deixés de perfilar les persones i que fossis tu qui decidissis si vols donar aquesta informació o no per rebre publicitat adaptada a tu. Això ho hem aconseguit en els nens, des de l'agost està prohibit perfilar els menors, però abans estava permès. En el cas dels adults, només ho hem aconseguit amb les dades sensibles, però podem ser perfilats per localitat o edat. Aquí hi ha una intervenció lobbista que diu que hi ha un negoci i que prohibir-ho totalment, els faria mal.

S'ha començat pels menors, no és viable acabar-ho aconseguint en els adults?

S'aconseguirà perquè fem pressió. Cada cop hi ha una consciència més gran sobre el tema de la privacitat, especialment amb els algoritmes addictius. El problema no són les pantalles, sinó aquests algoritmes. El dia 4 d'octubre fem el 4D Conference per ajudar la ciutadania a ser més conscient de tot això. Hi portem un nen que amb 15 o 16 anys ha creat el seu telèfon amb aplicacions personalitzades. L'ha creat de zero: la carcassa, l'electrònica... i sense algoritmes que utilitzen les multinacionals per enganxar-te. I tot, perquè ell no està d'acord amb el que hi fiquen els fabricants. La tecnologia és magnífica i l'hem de poder utilitzar, però no està bé que els algoritmes ens enganxin, ens polaritzin, ens facin veure missatges d'odi... La societat està veient que això no és sostenible. Constantment, rebem la pressió dels lobbies per desviar l'atenció sobre aquests temes i fer entendre que no són la seva responsabilitat, sinó que ho és de la ciutadania. Per això, no hi ha prou amb fer una llei que limiti un algoritme adictiu, sinó que cal repensar-ho tot.

“Les lleis europees són les millors, però continuen sent molt tèbies i fan més de pegat que no de solucions per als problemes”

Europa està lluitant per entrar en la cursa tecnològica i tenir-ne sobirania. És compatible aquest objectiu amb el codi lliure?

Sí, perquè les grans empreses ja utilitzen programari lliure com a estructura interna. És molt més eficient i fa que no depenguis d'un proveïdor que si et fa un codi que no t'agrada, has de tornar a començar. El problema està en el codi que les multinacionals utilitzen per a la interfície, que és el punt de comunicació entre la tripa i les persones. Nosaltres creiem, i justament perquè ens hem de distingir de la Xina i els Estats Units, que generar un codi europeu seria clau.

Un codi europeu que utilitzin tots els països, no que cada país creï les seves solucions lliures i auditables?

Exactament. Nosaltres aquí tenim el prototip del Pla de Digitalització Democràtica de l'Educació, som els primers que tenim una proposta així. Una de les dificultats és la falta de finançament, per això ho hem posat a disposició dels països, però les respostes que hem rebut és que ho han de començar ells. Aquí entrem de nou en la lògica privativa. Encara que el facin obert, ho volen iniciar ells. El nostre codi és de tothom perquè incorpora la feina d'empreses com WordPress, Nextcloud, Moodle o BigBlue Button. No hem començat amb un codi de Xnet, hem agafat la feina feta i que està en obert, que és una manera de reconèixer el què han fet i compartir-ho. Nosaltres hem sumat tot això i hem afegit una altra capa de codi perquè es pugui utilitzar conjuntament, així es pot substituir completament el programari d'una gran tecnològica. Sumar el codi lliure que ja existeix és l'única manera de guanyar els 10 o 20 anys que hem perdut. Però aquesta lògica costa... En quatre anys de negociacions que portem, hem vist molt interès per seure, però costa lligar les coses.

“La tecnologia és magnífica i l'hem de poder utilitzar, però no està bé que els algoritmes ens enganxin, ens polaritzin, ens facin veure missatges d'odi...”

Hi ha més projectes a Europa que intentin portar programari lliure a altres sectors?

Nosaltres som pioners en la proposta. Però si mirem bé, el sistema impositiu de França es fa amb programari lliure. Podríem agafar això, posar-lo en català, castellà i en la llengua que sigui, i aplicar-lo a tot Europa. I volem fer el mateix amb el nostre programari educatiu, que té el suport de l’Ajuntament de Barcelona per fer el primer pilot. Hem parlat d’ell amb França i Holanda, i hi ha mostrat interès, però necessitem que el pilot arribi a un mínim nivell de maduresa per poder-lo portar a altres països i traduir-lo. És un tràmit que forma part de tots aquests processos per garantir que l’eina és viable. Amb Barcelona, podem arribar a un nivell de maduresa sis, però necessitem arribar al nou, i això ho podrem fer si parlem amb la Generalitat. Vam signar un acord amb l’anterior govern per obrir una licitació en la qual nosaltres no participarem perquè algú porti aquesta part final del desenvolupament, però ara hem de veure si el nou govern manté l’acord. Si ho aconseguirem, algun dia podrem portar el projecte a França, Holanda, Dinamarca, Alemanya... així és com podem anar sumant esforços. Hi ha altres iniciatives que han fet els seus intents. També a França hi ha un programari lliure a disposició de totes les administracions, però té el problema que funciona de manera diferent per a cada cosa que cal fer. Això vol dir que has d’iniciar sessió cada cop que vols fer alguna cosa, no té el que es diu un inici de sessió únic. Unificar en una sola plataforma totes les eines és la part que falta en moltes de les idees que han intentat tirar endavant, perquè és el que permet fer anar la màquina com si fos un únic programari. No és fàcil aconseguir-ho, perquè no es té l’agilitat i els recursos d’una big tech.

L’experiència d’usuari té més pes que les capacitats del programari?

És un element molt important. Un dispositiu o un programari han de ser atractius que no vol saber com funciona la tecnologia. Si algú vol llegir un llibre, no li cal saber enquadernar. Si no arribem a aquest punt d’agilitat, la gent escollirà la proposta d’una gran companyia, i amb tota la raó del món.

“Unificar en una sola plataforma totes les eines és la part que falta en moltes de les idees que han intentat tirar endavant”

Quin nivell de consciència hi ha a Europa sobre aquest escenari?

El nivell de governança de l’administració és molt predigital, lenta i farragosa, i ho saben. Fa uns anys vaig parlar amb Von der Leyen sobre això en una comissió i està totalment d’acord amb tota la proposta de transformació digital que faig al llibre. I és que aquest llibre sorgeix d’un informe que vaig fer per a Europa de 188 pàgines sobre com canviar l’estructura digital de l’administració pública i canviar el model de treball amb les big tech. Ells hi estan d’acord, però aquesta casa tan enorme en què estem, que és la Comissió Europea, està totalment digitalitzada amb Microsoft. Ells reconeixen que cal un canvi, però ho veuen difícil. Tres anys més tard d’aquesta conversa, l’autoritat de protecció de dades ha dictaminat que tot s’ha de corregir i canviar cap a una digitalització més transparent. Per això dic que el camí és obert, encara que a poc a poc, estem avançant. A més a més, el model d’ara és un malbaratament de diners públics. Ningú funciona perfectament bé amb el programari que utilitza, però continuem a la roda en comptes de fer alguna cosa nova que serveixi per a tothom.

Això és causa de, com alerta al llibre, la majoria de països de la UE no arriba al 50% de contractació pública amb pimes?

És gravíssim. Tenim una llei europea del 2014 que imposa una lotització de les licitacions per donar oportunitats a totes les empreses, però no es compleix. Estem matant el nostre propi ecosistema empresarial digital, que hauria de ser l’ecosistema del futur, per no aplicar una llei d’obligatori compliment.