La lluna i els asteroides ja no són l’única companyia que tenen els grans satèl·lits espacials a l’òrbita de la Terra. Des de ja fa diversos anys, l’avanç de les tecnologies i l’abaratiment de la producció ha impulsat la que coneixem com a new space o nova economia de l’espai, un subsector de la indústria espacial caracteritzat per l’ús de nanosatèl·lits que orbiten a una alçada menor que els seus predecessors, fet que possibilita unes funcionalitats altament valorades. “Com que estan més a prop, necessites menys energia per connectar-te i, per tant, també pots tenir antenes més petites”, ha explicat la cap de negoci del sector espacial de la Fundació i2CAT, Clàudia Mateo, en una conferència del New Space Economy Congress 2024 organitzat per la Cambra de Comerç de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. A diferència dels satèl·lits tradicionals, que treballen a una òrbita geoestacionària (a 35.786 km sobre l'equador terrestre, cosa que els permet girar a la mateixa velocitat que la Terra), la baixa òrbita a què es troben els nanosatèl·lits, entre els 200 i els 2.000 quilòmetres, fa que aquests girin més ràpidament, forçant el desplegament de constel·lacions de desenes i centenars d’aquests dispositius per assegurar una cobertura global.

 A la pràctica, aquesta menor distància possibilita una major rapidesa en les connexions i una latència més baixa de les que aporten els satèl·lits d’òrbita geoestacionària. En aquesta tecnologia s’ha basat l’empresa alemanya Rivada Space Networks per dissenyar el que han anomenat Outernet, una constel·lació de 600 satèl·lits d’òrbita baixa que començarà a desplegar-se el 2025 per oferir a governs i empreses una xarxa de connexions de baixa latència i alta seguretat. “Està clar que hi ha hagut una disrupció al sector amb les constel·lacions. Al principi es pensava que, per la demanda, només hi hauria espai per dos o tres operadors, però ja hem vist que no és cert”, ha destacat el vicepresident de solucions de programari de la companyia, Carlos Zamora. A escala catalana, el principal exponent d’aquest mercat és Sateliot, empresa que després de sis anys de disseny i desenvolupament ha enlairat aquest agost la primera constel·lació d’òrbita baixa de satèl·lits amb estàndard 5G per a la Internet de les Coses (IoT), la primera del món amb aquestes característiques. “Treballem amb banda estreta, no competim amb Starlink o Hispasat. Els nostres satèl·lits es diferencien perquè connecten dispositius estàndards, els mateixos que fan servir els operadors de telefonia, dels quals n’hi ha quatre o cinc milions al món”, ha revelat el cofundador i CEO de Sateliot, Jaume Sanpera, tot destacant que els agrada definir-se com “una extensió de la cobertura de telefonia”.

Zamora: “Està clar que hi ha hagut una disrupció al sector amb les constel·lacions. Al principi es pensava que, per la demanda, només hi hauria espai per dos o tres operadors, però ja hem vist que no és cert”

Un dels grans avantatges que ha suposat aquesta nova modalitat de connectivitat a través de satèl·lits és la possibilitat d’oferir els serveis a un cost molt més reduït, fet que, segons Sanpera, ha obert les portes a noves aplicacions d’aquestes tecnologies: “Quan proveeixes connectivitat amb un dispositiu que costa 10 dòlars en comptes de 100, o quan a través de la IoT l’ofereixes a 2,5 dòlars mensuals, un munt de noves idees arriben a la taula per connectar coses que no havies ni pensat”. En aquest sentit, un dels sectors que més s’ha vist beneficiat de les noves solucions és l’agricultura. Sensoritzar els camps de conreu per mesurar la irrigació i la humitat, o bé per poder controlar de manera remota el reg, són alguns dels exemples que ha citat Mateo, propostes que ja s’estan duent a terme al Principat amb iniciatives com el projecte DIGIREG de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) o el projecte Optivinya de Vallformosa. La prevenció d’incendis o el monitoratge de bestiar són altres aplicacions que ja han facilitat les constel·lacions de satèl·lits d’òrbita baixa, en aquest cas, testejades per la mateixa i2CAT.

Un toc d’atenció a la indústria espacial

L’accessibilitat que suposa el sorgiment del new space ha llançat nombroses start-ups a l’espai, un sector que, fins fa ben poc, era controlat per un petit grup de grans empreses acostumades a dedicar tots els esforços a grans llançaments, una dinàmica que ha canviat completament. “He treballat en llocs on érem 30 enginyers treballant amb un únic satèl·lit, i ara tens probablement una sola persona gestionant-ne 30”, ha exclamat Zamora. També s’ha accelerat l’aparició de noves irrupcions que milloren l’eficiència dels satèl·lits, cosa que obliga les companyies a estar constantment alerta. Hispasat és un dels grans actors del mercat aeroespacial, però això no els ha suposat un impediment per actualitzar-se amb aquesta nova tendència, com bé recalca el cap d’innovació i afers de la Unió Europea de la companyia, Javier Veglison: “Hem escoltat el mercat, i ens ha dit que vol les dues solucions. Estem apostant per solucions multiòrbites que ens donen la fiabilitat de la geoestacionària i la baixa latència de l’òrbita baixa”.  Indra és una altra multinacional que ha apostat fermament pel sector espacial, amb el llançament d’una nova filial, Indra Space, que en les seves oficines de Barcelona s’especialitzen en el camp de la navegació. “A Catalunya apostem per l’espai, i la idea és intentar crear un hub espacial que ens permeti desplegar i demostrar solucions centrades en els usuaris finals”, ha explicat la mànager sènior de desenvolupament de negoci de l’empresa, Mireia Colina.

Mateo: “Les constel·lacions poden semblar senzilles, però tècnicament hi ha tota una sèrie de problemes tècnics que s’han de resoldre, com l’apuntament d’antenes o com fer que el satèl·lit que arriba sàpiga que substitueix el satèl·lit que marxa”

Així i tot, el desenvolupament de constel·lacions de nanosatèl·lits per a la connectivitat també afronta diversos obstacles que ralenteixen el seu progrés, malgrat l’increment constant de la demanda. “Les constel·lacions poden semblar senzilles, però tècnicament hi ha tota una sèrie de problemes tècnics que s’han de resoldre, com l’apuntament d’antenes o com fer que el satèl·lit que arriba sàpiga que substitueix el satèl·lit que marxa”, ha alertat la cap de negoci del sector espacial d’i2CAT, Clàudia Mateo. Unes dificultats a les quals Sanpera ha afegit l’alt risc que suposa el baix nombre de llançadors disponibles per al mercat europeu: “Ara mateix, només en tenim un, SpaceX, manejat per Elon Musk, amb tot el que això suposa. Nosaltres vam saber quan llançaríem els satèl·lits tres dies abans, quan ho teníem tot preparat des de feia tres anys”. Això es deu al fet que, fins ara, l’altra alternativa disponible eren els coets russos Soyuz, amb els quals la Unió Europea van bloquejar l’ús arran de la invasió d’Ucraïna. Hi ha una alternativa europea, Ariane, però que fins aquest juliol no ha pogut començar a operar, després d’acumular quatre anys de retardaments. “A Espanya tenim unes quantes empreses que estan treballant amb llançadors, com Pangea o Kreos a Catalunya, que treballen en motors de propulsió, però la maduresa tecnològica encara no ha arribat”, ha valorat Mateo.

Amb una confirmació de l’espai que pot i vol ocupar el new space en el camp de la connectivitat, els professionals aspiren a un futur on la col·laboració s’imposi a la competència, on cada tipus de satèl·lit cobreixi els nínxols a què millor s’adapta. Zamora ho compara amb el sector dels transports: “Lufthansa és molt bona portant gent a llargues distàncies, però quan arribes a la ciutat has de tornar a casa amb taxi. Hi ha espai per a tots els jugadors”.