Aquest estiu, en una conversa amb els meus fills, vam començar a parlar de la guerra. En concret, de la Segona Guerra Mundial i de tot el que va suposar per a Europa i per al món sencer. Evidentment, vam parlar de nazisme i de l'holocaust, i aquest fet els va trasbalsar molt. Descobrir la nostra història no sempre resulta agradable, però cal conèixer què ha passat per entendre el nostre món. Al cap d'uns dies d'aquesta conversa, la meva filla petita em diu “t'imagines que tinguéssim una màquina del temps i poguéssim esborrar aquesta guerra?". Aquest desig no és únicament un dèria infantil, tots en algun moment hem somniat en poder viatjar en el temps per canviar determinats fets o evitar tragèdies. Malauradament (o potser per fortuna), els viatges en el temps es queden dins de l'àmbit de la ficció.

Aprofitant aquest context, us recomano dues novel·les que parlen del temps amb dues perspectives ben diferents. La primera recomanació és una divertida història sobre màquines i salts temporals, i la segona és una interessant distopia sobre una comunitat que ha viscut aïllada del món sencer i aliena a fets transcendentals de la història del món.

Viatges en el temps

Qui no ha pensat alguna vegada en tenir una màquina del temps? Poder passejar per la imperial Tarraco, prendre un te amb Virgínia Woolf, assistir al primer concert dels Beatles… Però si les màquines del temps fossin possibles, es farien servir correctament? Tinc els meus dubtes. Per això m'agrada molt el llibre Un dia tot això serà teu d'Adrian Tchaikovsky amb la traducció de l'Octavi Gil Pujol i editat per Chronos.

La novel·la està narrada en primera persona pel darrer supervivent de la Guerra de la Causalitat, instal·lat còmodament en una granja al final del temps (literalment) i acompanyat pels seus robots i pel seu fidel dinosaure, l'adorable i golafre Miffy. Es dedica a conrear la terra i elimina tot el rastre d'aquells que arriben al seu lloc de repòs. Fins que un dia arriba una parella de nouvinguts que alteren per sempre tot allò que creu.

És una narració curta, una mica condensada, però plena de gags inesperats (un dels meus preferits és quan prepara un exèrcit amb els més dolents de la història, però que no funciona per manca de team building). Presenta una gran riquesa de detalls dels seus viatges en el temps que pot atabalar una mica, però que no deixa de sorprendre.

És una novel·la fantàstica, divertida, original i molt gamberra, tot i que una mica rebuscada tota la trama dels salts del temps. Segurament es mereix una relectura més endavant. I a vosaltres, on us agradaria viatjar en el temps?

Viure aïllat del món

En un món com l'actual, hiperconnectats i amb accés a la informació d'arreu, ens sembla impossible que hi hagi algun reducte amagat i aliè a tots els avenços tecnològics existents. Però i si n'hi hagués algun? Aquesta és la història que explica La vila perduda de Max Gross, amb la traducció de Ferran Rafols i editat per Edicions del Periscopi.

Kreskol és una petita comunitat jueva que ha viscut aïllada de la resta del món durant dècades, aliena a les guerres que ha patit Europa i sense patir l'Holocaust ni la Guerra Freda, però sense conèixer les comoditats dels avenços tecnològics (com els cotxes o l'electricitat), fins que un dia, una noia de la comunitat desapareix, la Pesha Lindauer. Els rabins del poble decideixen enviar a en Yankel Lewinkopf, un noi amb poques llums (o almenys això creuen la resta) per tal que vagi a alertar a les autoritats de Polònia, però l'arribada d'en Yankel a la ciutar el fa obrir els ulls a un món totalment nou i desconcertant! Quan en Yankel torna a Kreskol, fent pública l'existència de la vila, comença un enfrontament entre els dos mons. Podran els vilatans de Kreskol adaptar-se al nou món?

M'ha agradat molt el personatge d'en Yankel, la seva arribada a la ciutat, la descoberta de tot el que l'envolta, aquesta capacitat d'adaptació... És un gran personatge que va creixent a mesura que avança la novel·la, una lectura que combina hàbilment ficció especulativa, amb versemblança, criteri i humor!

Malgrat el temptador que pugui resultar poder canviar el nostre passat per tal d'eliminar dolorosos períodes viscuts, avui en dia no és possible ni tampoc tinc massa clar que sigui una prioritat per a les nostres vides. Així que, de moment, deixarem que les màquines del temps i els salts en el temps, només puguin ser gaudides dins de la ficció.