STEM, aquest és el terme que s’ha emprat durant anys per fer referència a les disciplines cientificotècniques i que està guanyant cada cop més protagonisme amb el clam de les dones per tenir-hi una presència igualitària a la dels homes. Es tracta de les ciències, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques, àrees considerades tradicionalment masculines. Però recentment s’ha introduït una A a la paraula que fa referència a les arts. És a dir, parlem de les STEAM. I és que només el 20% de les persones que dissenyen la intel·ligència artificial que definirà el nostre futur són dones, segons l’últim informe de l’AI Now Institute de Nova York. En el món de l’art, la dada no és molt més optimista: la informació més recent del Ministeri de Cultura assenyala que només el 27% de les obres dels catàlegs de les galeries tenen una dona com a autora. Ambdues són xifres que reforcen la necessitat de reivindicar cada 8 de març, Dia de la Dona, una igualtat real per aquest 50% de la població. Una meitat que ha deixat en l’oblidat grans artistes i pensadores que des dels anys 80 han posat el seu granet de sorra per tenir la tecnologia que avui ens envolta.

Una de les principals pensadores de l’ecosistema digital és Donna Haraway (EUA, 1944), interessada en les relacions humans-no humans des de diverses aproximacions. Podria considerar-se el Manifest per a cíborgs (1985) com la publicació més citada i que més representa el seu pensament. En ell, planteja que les societats tecnològiques pròpies de les produccions culturals etiquetades com a ciència-ficció ja són part de la realitat no fictícia perquè les persones són cíborgs en molts sentits (fusió d'humanitat i màquines). L’autora afirma que el terme pot extrapolar-se més enllà de les hibridacions literals, ja que la figura del cíborg encarna allò que se surt del concepte d’humà; i el tret binari, en termes de gènere i naturalesa. En aquest sentit, Haraway divulga la concepció que la tecnologia i la globalitat han contribuït enormement al debat filosòfic sobre naturalesa i cultura, evidenciant la diversitat d'aquest món plural on hi caben animals humans i no humans, aparells electrònics, processos i quimeres que ja no són utòpiques.

Judy Wajcman (Austràlia, 1950) és l’autora de Tecnofeminismo (2004; Cátedra, 2006). Com a sociòloga, ha analitzat la tecnologia des de la perspectiva feminista, especialment quan aquesta travessa l'àmbit laboral. En les seves anàlisis va desgranant com la tecnologia té també gènere i com es pot percebre en el disseny, l’ús que se’n fa i com es projecta. La conclusió a la qual arriba és que la tecnologia està dissenyada per ments masculines i que això genera un biaix patriarcal. El primer pas, afirma, és posar el focus en aquesta realitat per desactivar-la.

Wajcman afirma que la tecnologia està dissenyada pels homes i que hi ha un biaix patriarcal del qual cal prendre consciència per superar-lo

En el camp dels estudis de gènere destaca Rosi Braidotti (Itàlia, 1954). Entre les seves aportacions destaca Lo posthumano (Gedisa, 2015), on proclama el posthumanisme a partir del moment en què la tecnologia es creua en la majoria de processos de la quotidianitat, i en el període de l'antropocè, dificultant la identitat del fet humà (en relació amb el fet no-humà). Qüestiona també quins són els fenòmens que deriven de la colonització de la vida per part dels mercats i la lògica del rèdit. La seva no és una anàlisis per a la desesperança, sinó una proposta afirmativa que identifica oportunitats en les formes de neohumanisme derivades dels moviments mediambientals, i en els estudis de gènere i postcolonialisme actuals.

Del pensament de la filòsofa Karen Barad (EUA, 1956) destaca la proposta teòrica del realisme agencial, inscrit en la línia de pensament filosòfic denominada Nous materialismes. I és que una de les qüestions que remou els fonaments de la cultura és la relació de la virtualitat amb la materialitat (el fet de ser intangible en molts sentits). La relació entre la realitat i la materialitat és un debat obert en la filosofia des que l'ésser humà és tal, i el que fa Barad és proposar una concepció de materialitat que sigui pròpia del context digital: aquella que es fixa en les relacions més que en la concepció objectual. Dit d'una altra manera, proposa que la materalitat no faci referència a quelcom tangible i físic, sinó a quelcom relacional i propi de l'acció. Així, desplaça l'ésser humà del centre de totes les relacions, on hi ha també objectes tecnològics, processos i mons virtuals, entre d'altres. La proposta passa per entendre que la relació entre subjectes, objectes, processos, virtualitats i altres subjectes és de mútua influència.

Barad treu l’ésser humà com a protagonista únic i situa a l’escenari la tecnologia i altres objectes com a elements de mútua influència amb les persones

Una altra pensadora que ha contribuït en les investigacions del gènere i la tecnologia és Sadie Plant (Regne Unit, 1964). A través de Ceros + Unos (1997; Destino, 1998), repensa la història de la cibernètica des d'una òptica feminista, i rescata noms com Ada Lovelace per ratificar la idea que les dones no estan desvinculades de la ciència i la tecnologia per manca d’interès, sinó pels imperatius d'una societat patriarcal. Plant estableix una relació entre l'ofici de les teixidores i el de les informàtiques, entroncant amb una altra idea de la dona com a computadora humana: mecanògrafa, telefonista, taquígrafa... massa sovint invisibilitzada. Recupera aquestes figures anònimes, i destaca com la manera de funcionar del gènere femení encaixa a la perfecció amb les necessitats de la xarxa. Plant és, per aquesta aportació, una de les considerades inspiradores del ciberfeminisme amb tots els seus riscos (la celebració d'una emancipació de les dones a través de la xarxa, que el temps ha desconstruït, tot i que no invalidat al 100%).

Les herències de Haraway, Wajcman, Braidotti, Barad i Plant han inspirat noves generacions de pensadores que assumeixen que la tecnologia és determinant en la manera de ser al món. Per això és necessària una perspectiva múltiple, sobretot plurinclusiva, que sigui capaç d'anar més enllà de les nocions de gènere, sexe, raça, classe i, fins i tot, espècie. Amb aquesta concepció treballa el col·lectiu Laboria Cuboniks publicant un manifest 2015 per promulgar el Xenofeminisme (Caja Negra, 2018), i una de les veus representants n'és Helen Hester (Regne Unit, 1983). Després de preguntar-se com reconfigurar les polítiques de gènere quan aquest ja no es pot llegir com exclusivament binari, ni tampoc humà, proposen apropiar-se de les tecnologies per seguir amb la transformació de les opressions del sistema, especialment quan es refereixen a les formes reproductives.

Plant és considerada una de les inspiradores del ciberfeminisme després de visibilitzar noms com el d’Ada Lovelace

En el territori espanyol també hi tenim referents que contribueixen al pensament tecnodigital. Una d'elles és Remedios Zafra (Còrdova, 1973), experta en l’anàlisi de les polítiques d'identitat a les xarxes, com en e-identidades-loading-searching-doing, on investiga sobre les condicions de producció de subjectivitat als contextos digitals, entenent-los com "nous espais de política i coneixement de les subjectivitats, (...) [perquè] internet [pot ser analitzat] com un nou agent especulatiu de la diversitat amb múltiples pretensions (comercials, estètiques i polítiques)". El seu treball sobre la cultura contemporània digital i l'estudi crític de la contemporaneïtat pot trobar-se a publicacions com Entusiasmo. Precariedad y trabajo creativo en la era digital (Anagrama, 2017), on mostra com s'han vist pervertides i maltractades la vocació i l'entusiasme, instrumentalitzades al servei de la hiperproducció i la velocitat competitives pròpies d'un sistema (també) hipertecnològic.

La catalana Ingrid Guardiola reclama un discurs crític al voltant de les tecnologies i la informació que transita en l’entorn virtual

Una veu catalana que convé escoltar és la d'Ingrid Guardiola (Girona, 1980), actual directora del Bòlit - Centre d'Art contemporani de Girona, que a la seva publicació L'ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície (Arcàdia, 2018) analitza les modificacions en les esferes pública i privada pròpies d'un món en xarxa on transiten imatges i dades sense control i que condicionen la lectura sobre el món que és eminentment virtual i simbòlic. La seva anàlisi convida a ser crítiques amb els dictats hegemònics liberals i la individualització, obrint camí a les pràctiques que sorgeixen als marges al voltant de les tecnologies, centrades en nous imaginaris col·lectius que, entre d'altres, volen reapropiar-se de l'espai públic.