Des de naus interespacials fins a màquines omnipotents, la ciència-ficció ha imaginat durant dècades el futur que ens espera a la humanitat, en alguns casos, fins i tot, predint algunes tecnologies que avui ja considerem part del dia a dia. Malgrat els encerts, l’escriptor Ricard Ruiz Garzón deixa clar que “no és un mèrit literari ser profeta”, ja que “la ciència-ficció és una projecció del present”. Agafat de la maneta de la fantasia i del terror, els tres gèneres literaris fantàstics són els protagonistes del Festival 42, el certamen que celebra la quarta edició del 6 al 10 de novembre a la Fabra i Coats de Barcelona. La trobada congregarà autors, crítica i lectors d’un gènere de ciència-ficció que s’ha vist opacat durant el principi de segle per “la dificultat de predir els avenços científics i tecnològics i situar-los en el curt termini”, però que veu en el hopepunk una finestra oberta a nous discursos. Comissari del Festival 42, Ruiz Garzón assenyala el posthumanisme com una de les idees amb més potencial per “projectar una por actual com és la bretxa digital” i reivindica el paper de les autores a l’hora d’assenyalar alguns dels “punts cecs” de la tecnologia de l’actualitat.

Blade Runner s’ambienta en l’any 2019, i Els androides somien xais elèctrics?, en el 1992, però encara no tenim cotxes voladors. Què ha passat?

S’han fet moltes vegades aproximacions amb les grans dates de la ciència-ficció: el 2001, el 2019 amb la pel·lícula Blade Runner… Gairebé sempre, els autors i autores no l’encerten, però perquè pensen que les coses trigaran més del que triguen, perquè s’ha accelerat tot a una velocitat que realment és molt difícil de predir. De fet, una de les coses curioses és que el segle XXI ha estat bastant dominat pel boom de la fantasia i, fins i tot, del terror, i no pas tant per la ciència-ficció, que era el gènere canònic al segle XX, justament per la dificultat de predir els avenços científics i tecnològics i situar-los en el curt termini. O te’n vas molt lluny, i llavors ja gairebé és màgia i pots fer qualsevol cosa, perquè la predicció i l’especulació ja són molt relatives; o deixes de posar dates, esdeveniments i invents concrets, precisament perquè no s’encerta. És molt més fèrtil literàriament utilitzar les al·legories i les metàfores de la fantasia o del terror. És molt curiós com, des de Star Wars, que seria un dels primers exemples massius d’hibridació entre fantasia i ciència-ficció, aquesta barreja s’ha anat fent cada vegada més forta, i en el segle XXI, que és el segle que va des de Harry Potter fins a George R. R. Martin o Rebecca Yarros, domina molt més la fantasia. 

“El segle XXI ha estat bastant dominat pel ‘boom‘ de la fantasia i del terror, i no pas tant per la ciència-ficció, que era el gènere canònic al segle XX, per la dificultat de predir els avenços científics i tecnològics i situar-los en el curt termini”

Ens hem quedat sense ciència-ficció?

Ara està tornant, però és una ciència-ficció que en pocs casos és hard, és a dir, amb molt aparell científic i tecnològic. N’hi ha, però són les excepcions: Kim Stanley Robinson, per exemple. Se’n van més a una ciència-ficció light, com The Martian, que en realitat és més un MacGyver que no pas una altra cosa, amb un senyor que es preocupa de com cultivar patates; o El Problema dels tres cossos, de Liu Cixin, que és un tipus de ciència-ficció que sembla hard, però que no ho és. En el segle XXI, la tornada de la ciència-ficció ha vingut per tres gèneres: la distopia, la ucronia i el retrofuturisme i l’steampunk. Són la distopia en la seva variant juvenil i la part de la ciència-ficció més propera a la fantasia. Això ha provocat una reflexió molt interessant: la fantasia s’ha hagut de fer més científica. D’aquí venen les famoses regles de la màgia de Brandon Sanderson, que emulen les tres lleis de la robòtica que va fer Isaac Asimov o les tres lleis d’Arthur Clarke. Tot això ve d’aquesta fusió, d’una combinació de codis de dos gèneres que eren molt diferents i gairebé antitètics durant un segle. Després que Ballard digués allò de “la ciència-ficció d’aquí a cinc minuts”, ningú s’atreveix a parlar de la ciència-ficció d’aquí a 10 o 30 anys sense agafar-se els dits, i l’únic que fan són distopies, a l’estil Black Mirror, de “ui, estem molt malament”, però poca cosa més. Ningú fa coses molt propositives.

Quin futur imagina la ciència-ficció d’avui?

Per una banda, tenim tots els autors apocalíptics, postapocalíptics i distòpics. Bàsicament, perquè estem en un món en el qual el present no ens agrada, i com que la ciència-ficció és una projecció del present, el futur tampoc ens agrada, i mirem d’advertir-nos. El que passa és que la distopia, que era un gènere polític, de denúncia, crític i molt interessant, s’està convertint en un gènere catàrtic, de conformar-nos i dir “doncs mira, encara no estem tan malament”. Ha perdut tot el seu poder. Estem en un moment de saturació: està a punt de sortir el Quixot de les distopies, algú que faci una paròdia i digui “ja està, prou de distopies”. Això s’ha combinat amb un corrent emergent, encara minoritari, que és el hopepunk, que proposa plantejar alternatives viables. Una novel·la sempre serà un conflicte i hi haurà problemes, però no tot ha de ser un desastre i amb un peu al costat de l’abisme. Autores com Becky Chambers plantegen futurs en els quals poden haver-hi energies renovables, elements de la ciència que ens han ajudat, no ens hem carregat el planeta tant sí com no, no estem al costat de la guerra nuclear tota l’estona… Té una dificultat, i és que sempre és més narratiu el cacau que no pas l’esperança. De moment és minoritari, però comencen a haver-hi autors per aquí, com la Celia Corral Vázquez.

“La distopia, que era un gènere polític, de denúncia, crític i molt interessant, s’està convertint en un gènere catàrtic, de conformar-nos i dir ‘doncs mira, encara no estem tan malament’. Ha perdut tot el seu poder”

De quines tecnologies i tendències escriuen?

En la ciència-ficció, estem molt sovint reciclant encara coses com el retrofuturisme, però sí que apareixen un parell d’oportunitats que em semblen molt interessants. Per una banda, el posthumanisme: el tema d’empeltar l’ésser humà amb la màquina, amb totes les seves variacions. Aquí connectem amb autors que van des de Kim Stanley Robinson, amb una projecció més de ciència-ficció hard, a tota una sèrie d’autores que, igual que en fantasia es parla de les polítiques del cos monstruós, estan incloent elements feministes a la ciència-ficció per dir que aquest empeltament de la màquina i l’ésser humà, que ja s’havia tractat a la ciència-ficció clàssica, és molt diferent si es fa des del patriarcat o si es fa tenint en compte les dones. Quan va sortir Blade Runner 2049, i ho dic sent molt fan de Villeneuve, la gran preocupació era com les màquines parien amb dolor igual que les dones. Com a avenç científic, no sé si és el més gran. Les dones estan dient “anem per una altra via”. Podríem citar-ne algunes com Kameron Hurley, autora de Lesbianas en el espacio, Laura Ponce… És curiós perquè bona part de la ciència-ficció més trencadora ha vingut per part d’autors que, tant si escriuen en anglès com si no, tant si viuen als Estats Units com si no, venen dels marges: Cixin Liu o Ken Liu venen de l’Orient, Carmen María Machado és d’origen cubà… També n’hi ha molts que venen d’avantpassats que no són americans, com Paolo Bacigalupi, que va obrir tota la línia d’investigació dels transgènics amb La chica mecánica.

Quines són les prediccions més encertades de la literatura de ciència-ficció?

Sempre s’ha dit que no és un mèrit literari ser profeta. Encertar és un fet curiós, però la ciència-ficció és una projecció del present i ens ensenya quina reflexió s’està fent d’aquell present. 1984, per molt que hagi tingut l’èxit del Gran Germà, no volia saber com serien els anys 80, sinó que estava parlant del 84 al revés, de l’any 48, el seu moment. Ara, de tant en tant sí que hi ha idees que els escriptors recullen perquè estan en el caldo de cultiu, les “espores d’idees” que deia (William) Faulkner, i algunes tenen elements molt interessants. Arthur Clarke, amb els ascensors orbitals, va donar molt peu als satèl·lits. Però, en canvi, amb les grans coses sempre ha costat: sempre s’ha dit que no hi ha hagut ningú que predigués internet; la idea del ciberespai del cyberpunk ha envellit radicalment en un quart de segle. A mi m’interessen més els autors i les autores que són signe del temps, que parlen de les coses que ara mateix ens preocupen. Deia Amin Maalouf que tota època té el seu blind spot, el seu punt cec, aquella cosa que no està veient aquella societat i que serà jutjada pocs anys després. Una de les coses més difícils és saber quin és el nostre punt cec. Hi ha gent que parla de la immigració, del Tercer Món, de com estem construint els inicis de la tecnologia, amb Elon Musk com l’avantguarda de la tecnologia i de la caverna ideològica… És més fàcil encertar tendències que no un invent. Perquè les variants del que venen, dels robots, de la intel·ligència artificial, de la realitat virtual, ja estan fetes de fa temps. El nou canvi, el petit punt que pot revolucionar des del món del llibre fins al món domèstic, és obvi que vindrà per la intel·ligència artificial, empeltat per la realitat virtual, que va tenir un moment de gran predicament i ara sembla que s’hagi frenat. Però llavors ve l’Elon Musk, fa el viatge a Mart d’aquí a uns anys i l’exploració espacial torna a ser el gran tema. És molt difícil predir, i crec que els autors més interessants, com Ted Chiang, el que estan fent és reflectir les nostres pors actuals, els nostres dilemes, i fer allò que deia Maalouf de buscar el nostre punt cec.

D’intel·ligències artificials rebels n’hem llegit i vist desenes. S'amolla ChatGPT a la imatge fictícia que la ciència-ficció ha anat modelant amb els anys?

Quan mires com s’han imaginat les intel·ligències artificials, t’adones que la del tipus generatiu no era on s’havia posat l’atenció. Per fer la caricatura, la Carme Torras a la darrera CatCon va repetir la idea (de Joanna Maciejewska) de “el que m’importa no és que una intel·ligència artificial em faci els poemes. Vull una intel·ligència artificial que em posi en marxa la rentadora per jo posar-me a fer els poemes”. Sembla que hem trastocat les prioritats completament i que certes indústries estan preocupades a fer el que és explícitament humà, que és inventar i crear, en comptes de fer les coses pràctiques i que tots treballem una mica menys, que potser és el que seria més interessant. Això té un motiu obvi, que se’n diu capitalisme, i que potser és el gran punt cec de la nostra època. Aquesta acceleració de la història sí que l’han predit moltes obres de ciència-ficció, com la d’una senyora molt jove, visionària de veritat, que va escriure fa més de 200 anys: Frankenstein, la primera gran obra de ciència-ficció. És el que s’anomena el complex de Frankenstein, la idea que tenim tots al cap segons la qual inventarem alguna cosa que serà millor que nosaltres i, com que serà millor que nosaltres, farà el que hem fet tota la vida els humans: exterminar-nos perquè no servirem de res. Hi ha autors, com César Mallorquí, segurament el millor autor espanyol de ciència-ficció, que fa anys que han inventat intel·ligències artificials que intenten sortir-se d’aquests cànons, però la majoria acaben caient en el domini, l’explotació i l’autoritarisme, com si la intel·ligència anés associada a la idea d’extermini.

“Sembla que hem trastocat les prioritats completament i que certes indústries estan preocupades a fer el que és explícitament humà, que és inventar i crear, en comptes de fer les coses pràctiques i que tots treballem una mica menys”

Amb l’auge actual, serà la intel·ligència artificial el gran tema de la ciència-ficció dels pròxims anys?

Crec que les obres més interessants de ciència-ficció que s’estan fent i es faran en els pròxims anys no seran sobre intel·ligència artificial. Hi haurà un boom, però no aportarà res. Seran sobre posthumanisme, la idea d’empeltar en tots els sentits el cos amb la màquina. Convertir-nos en posthumans no com ho som ara, que les ulleres o la roba ja són pròtesis que portem, sinó realment canviant moltes parts del nostre cos per parts mecàniques. Llavors es recuperaran clàssics com Limbo, del Bernard Wolfe, que és una obra dels anys 50 en la qual es dividia la societat en funció de quants membres del cos t’haguessis canviat per membres artificials: un braç és una casta; dos braços, és una altra superior; els dos braços i les dues cames, que és molta més eficiència, encara més… I això sí que ens parla d’una projecció d’una por actual, la bretxa digital: què passa quan es desenvolupa tanta tecnologia que canvia completament la vida, però uns la tenen, i els altres, no.

En el passat, els monstres i la cosa desconeguda protagonitzaven el gènere del terror. Amb una realitat més coneguda, la tecnologia ha guanyat presència dins del gènere?

El terror de ciència-ficció ha estat d’un dels terrenys més fèrtils en els últims 20 o 30 anys, una mica tapat per l’èxit de la fantasia. Des d’Alien, que continua sent una obra mestra insuperada, fins a tota una sèrie de monstres nous, que la gent associa al terror, però que crec que ens parlen de la tecnologia. Monstres com l’adaptació audiovisual d’It d’Stephen King, els monstres tipus It follows, Babadook… Són monstres que, en realitat, són avatars tecnològics en el sentit que no els pots posar cara, que poden canviar. No són com el monstre clàssic físic, que el veies venir i ho sabies, sinó que pot ser qualsevol persona, i això ens parla del monstre interior, però també de la capacitat virtual i tecnològica d’agafar una aparença externa completament diferent i difícil de predir. Algunes de les propostes més interessants són de ciència-ficció amagada, perquè la ciència-ficció actual no n’està parlant amb tanta profunditat com el terror, on tots els monstres importants del segle XXI resulta que són monstres als quals no pots posar un rostre concret, exactament el mateix que fem cada dia amb les xarxes, on manipulem la identitat i l’aspecte extern.

“Tots els monstres importants del terror del segle XXI són monstres als quals no pots posar un rostre concret, exactament el mateix que fem cada dia amb les xarxes, on manipulem la identitat i l’aspecte extern”

Com estan incorporant les xarxes socials i els entorns virtals els autors de ciència-ficció?

Ho estan aprofitant més com a eines de promoció que com a elements de trama i reflexió. Nosaltres mateixos tindrem la Rebecca Yarros al festival en línia perquè no hi ha cap altra possibilitat, i serà seguida per milers de persones perquè es retransmetrà per tota Llatinoamerica. Tot i això, després de quatre anys, hem fet només un acte virtual cada any perquè la majoria de gent prefereix la carnalitat, sobretot postpandèmia. Poder veure l’autor, tenir-lo allà, que et signi el llibre. I, al costat d’això, hi ha gent com el Brandon Sanderson, que s’està convertint en una megamarca de ciència-ficció i fantasia i que ho fa aprofitant totes les oportunitats de la tecnologia i les xarxes per convertir-se en un avatar constant. Tot això conviu amb els perills constants de la indústria: com molta gent sap, Amazon va haver de posar un límit dels llibres que podies penjar al dia perquè hi havia gent fent amb intel·ligència artificial dotzenes i dotzenes de llibres cada dia i col·locant-los directament a la venda. Això em fa pensar que els autors estan més centrats en com rendibilitzar-les promocionalment que en fer, de moment, grans reflexions. Segurament, perquè ens falta perspectiva i distància, ho tenim massa a sobre. De vegades, l’audiovisual és més interessant, amb Black Mirror i exemples posteriors, que ens estan parlant d’això amb un llenguatge contra el qual la literatura té molt difícil competir. La ciència-ficció més interessant lligada a les xarxes socials i tots aquests elements s’està donant en els llenguatges adjacents, les sèries, el cinema i els videojocs, molt més que no pas a la literatura, per desgràcia. La literatura s’està refugiant més en la metàfora i el llarg termini, perquè és molt difícil, només amb paraules, descriure un gran aparell. Hi ha autors que ho fan i que són magistrals, el mateix Ted Chiang seria un dels màxims exemples, per això hem lluitat tant perquè vingui al 42.

Els dracs són el gran tema del festival d’enguany. En teniu, dieu, de fantasia, arqueològics, climàtics, socials… i tecnològics. De quina mena?

Fa anys que la història d’un heroi lluitant contra un monstre que és un drac, seguint una sèrie de pautes molt marcades en la fantasia, i aquí tenim Sant Jordi com a exemple màxim, es va traslladar a la ciència-ficció. L’exemple clàssic és 2001, en el qual HAL 9000, l’ordinador que es revolta, és un drac simbòlic que l’heroi ha de vèncer per continuar el camí. Els dracs són moltes coses: hi ha gent que diu que van venir dels fòssils dels dinosaures, que en realitat són la metàfora del foc dels volcans, que ens estan parlant de coses que s’assemblen més a l’horror còsmic de Lovecraft... L’imaginari de la gran bèstia l’estem modificant no en mida, sinó en capacitat. En realitat les grans bèsties ja no són els grans superordinadors, que era una por similar a la del drac, sinó que ara la tecnologia és cada vegada més petita i concentrada, però amb el poder de cremar-ho tot amb una bafarada de foc. El gran drac tecnològic de l’actualitat és clarament la intel·ligència artificial. Al 42 hi haurà una xerrada sobre dracs del videojoc, i allà se citaran dracs de fantasia, però també dracs tecnològics. Hi haurà també una taula sobre novel·les fetes amb diferents disciplines científiques, en la qual la Maya G. Vinuesa parlarà de la genètica, un drac del qual ens hem oblidat ara, però que tornarà; tothom té al cap Gataca. Després, el gran drac, que ara mateix sembla cultural, però que esdevindrà tecnològic, és el drac del patriarcat. Qui hagi llegit Donna Haraway i companyia ja sap de què va: el drac de com estem fent la tecnologia seguint els dictats de l’heteropatriarcat de tota la vida. I aquí arribem al drac més gran de tots, que és que la tecnologia hagi de ser salvatgement capitalista. El gran drac de la nostra època és el capitalisme, però està disfressat de tecnologia.