A principis de la setmana anterior, es publicava una notícia on s’explicava que la Generalitat de Catalunya, a través de la Secretaria de Polítiques Digitals del Departament d’Empresa i Treball, havia rebut prop de 30 milions d’euros dels fons de recuperació europeus per al finançament de tres projectes RETECH, el programa que té per objectiu articular iniciatives orientades a la transformació i l’especialització digital en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència. Aquests diners han de servir per a encaminar projectes de robòtica, de TIC assistencial i d’emprenedoria femenina, però sobretot per avançar en la transformació digital que Catalunya necessita per a seguir endavant.

Tal com exposava la secretària de Polítiques Digitals, Gina Tost, es necessita “impulsar la IA per transformar els models productius i socials; disposar d’una robòtica al servei de les persones i, en tercer lloc, incorporar perfils diversos per tenir eines tecnològiques inclusives i que incorporin totes les vivències i mirades”. És a dir, cal aplicar la tecnologia de manera eficient, sostenible, responsable i inclusiva. Aquesta és una tasca destinada a anar-se cultivant dia a dia, per a sembrar les bases del món del demà.

Les dues recomanacions d’avui són exemples del que podria passar, si no treballem bé pel futur que volem: dues distopies recents que presenten uns futurs poc esperançadors, devastats pel canvi climàtic, amb grans desigualtats socials on la ciència i la tecnologia no s’han aplicat com toca i s’han convertit en eines de poder i de control.

Fumigant les misèries

Estructures profundes, del televisiu i radiofònic Jair Domínguez i editat per Columna, ens relata la història del Jordi, un jove que malviu fent de fumigador. No sap ben bé què està fumigant, o si el producte que fa servir és tòxic; no s’ho qüestiona, només mira de tirar endavant, dia a dia, sense cap més somni ni il·lusió. A poc a poc, anirem assistint a la decadència del seu voltant, al ventall de personatges extravagants que es creuen en el seu camí, als desesperats que només volen destruir-ho tot i també als pocs il·lusos que somien un futur millor. Entre aquests últims estan el seu company de patrulla fumigadora, al costat del qual comença a veure un bri de llum en la foscor de la seva vida.

Malgrat tenir un plantejament d’allò més interessant i una posada en escena força inquietant, a l’obra li manca profunditat en alguns aspectes, especialment pel que fa als personatges, un punt estereotipats. Tot i això, la novel·la està molt ben escrita, amb capítols breus que li donen fluïdesa i agilitat a tota la narració.

Estructures profundes neix d’un bon plantejament, amb la Terra castigada greument per una mala praxi dels homes en l’ús de virus letals i el desànim de la humanitat per a seguir endavant. Una societat òrfena de valors, on l’únic que importa és sobreviure dia a dia i no mirar més enllà, tot un panorama no descartable que ens hauria d’incomodar i convidar-nos a actuar per tal que això no passi mai.

Protegir-nos dels altres

Malauradament, la nostra història està plena de murs, que amb la intenció de protegir-nos del perill ens tornen intolerants amb la diferència i ens aïllen dels que no són com nosaltres. D’això, i de molt més, parla El Mur, de John Lanchester, amb la traducció de Joan Punti i editat per Univers. La narració ens situa en un futur incert, en una Gran Bretanya distòpica, quan en Kavanagh inicia el seu servei, de dos anys, al cos de Defensors del mur, una gran muralla que envolta tota la Gran Bretanya. L'única manera d'evitar el parell d’anys de sacrifici per poder aconseguir privilegis com a ciutadà és convertir-se en un reproductor i tenir un fill, activitat que genera reticències i perplexitats a la majoria de gent.

La feina com a defensor del mur és ben senzilla: llargues guàrdies mirant el mar, i evitant que els altres no entrin al país. Els altres són una amenaça latent, o almenys això és el que han explicat sempre al protagonista, tot i que no els ha vist mai i començar a dubtar que siguin reals. El cos de Defensors és mixt i, a poc a poc, Kavanagh iniciarà una relació amb Hifa, una de les dones. Tot rutlla amb calma, passen els dies i les nits, i s'acumulen la por difusa i el fred penetrant, en una espera inacabable. Quan per fi es produeixi la temuda invasió, pot ser que res sigui com s'esperaven.

El principi de la novel·la és un gaudi, quan l’autor explica l’arribada d’en Kavanagh al mur i descriu el fred que sent (m’ha fet pensar amb el mur de la icònica Joc de trons), s’esplaia detallant les llargues guàrdies que ha de fer i transmet vivament l’avorriment i el tedi que senten mentre esperen passar les hores. Tot plegat suposa una inquietant distopia que combina la ciència-ficció i la narració d’aventures amb un punt ecologista i reaccionari. Un llibre que parla de les fronteres que posem per a protegir-nos del que és desconegut o simplement de tot allò que és diferent de nosaltres. La por a nosaltres mateixos, en definitiva.