El nom d’Ignasi Terraza s’associa ràpidament al jazz. És un dels músics més consagrats del nostre país i ha estat àmpliament reconegut pels seus dots amb les tecles del piano, un talent que va desenvolupar des de ben petit. Tot i això, té una segona faceta molt més desconeguda: és enginyer en Informàtica. Precisament aquesta segona carrera, tot i que quedés aparcada anys enrere en fer camí en un món molt més creatiu i emocional com el musical, és el que l’ha portat a ser investit doctor honoris causa de la UPC. I és que és cec des dels 9 anys, fet que l’ha portat a ell mateix i al seu entorn a concebre la tecnologia des d’una altra perspectiva. Els dispositius, el programari i els usos canvien amb el temps, i a un ritme vertiginós, però no sempre té en compte tothom ni avança amb la mateixa velocitat per a tots els col·lectius.

Quan i com va sorgir la inquietud per la Informàtica?

Des de ben petit tenia inquietuds per fer una enginyeria. M’agradaven molt els cotxes i la mecànica; ja tenia la inquietud d’intentar fer una carrera tècnica des de ben jove. Quan va arribar el moment de triar estudis, vaig conèixer en una conferència un geni, en Francesc, que venia a presentar unes actuacions de centraletes telefòniques per a persones cegues. Vaig parlar amb ell d’aquest tema i em va dir que potser el més adient seria Informàtica. Em va explicar que a París hi havia una altra persona que havia començat a estudiar Informàtica l’any anterior i em va animar a seguir les seves passes. Quan em vaig informar per fer els estudis a Barcelona, justament s’acabava d’obrir la facultat d’Informàtica i era el primer any que la UPC oferia la carrera des del primer cicle. La facultat era jove, el personal i el professorat també ho eren, i tot era molt obert i nou. Hi havia nous reptes, noves situacions a plantejar... La facultat va ser molt acollidora.

Tot i la capacitat d’adaptació per ser un espai nou, no vas trobar mancances?

I tant! Per una banda, hi havia problemes amb l’accés a la informació, a tot el document escrit i als ordinadors. Però en aquells inicis, hi havia pocs ordinadors i com a tal no va ser greu. A primer treballàvem amb targetes perforades – làmines de cartolina amb informació en forma de perforacions segons un codi binari- i no va ser fins a segon que vam tenir accés al Vax –sèrie d’ordinadors amb una arquitectura de conjunt d’instruccions de 32 bits. Les pràctiques s’havien de fer en grup i això em va permetre fer els treballs en conjunt, així ens partíem les parts que s’havien de desenvolupar en cada projecte. Jo escrivia la meva i li dictava a un company.

“Amb Windows, ens vam trobar que des d’un processador de textos fins a un programa ben senzill utilitzaven la mateixa interfície. És com si t’apaguessin la pantalla del dia a la nit”

Va ser el primer informàtic amb ceguera a Espanya. La seva figura va ser clau per aportar una altra perspectiva al sector?

Vaig ser el primer llicenciat, però no era un terreny que es descobrís llavors, sinó que s’estava començant a desenvolupar. Mentre jo estudiava, hi havia una noia que començava a treballar com a programadora a IBM, i van començar a sortir més casos vinculats a l’ONCE. Vaig entrar a la facultat l’any 80, i cap al 82 o 83 ja es van començar a desenvolupar els primers terminals. Tot estava molt vinculat al PC, que va tenir el seu èxit aproximadament al mateix temps, i cap al 85 ja hi havia molts terminals adaptats.

Des del primers terminals per a persones amb problemes de visió al que tenim avui, quins canvis ha viscut?

En aquell moment hi havia dues tecnologies vinculades a l’adaptació per a persones cegues. Una és la síntesi de veu, que anava amb l’aparició dels primers sintetitzadors de veu connectables a principis dels 80. L’altra tecnologia és la línia Braille, que és un dispositiu connectat a la pantalla. Un va veient sempre una línia concreta a la pantalla que segueix el cursor i que permet saber tot el que s’hi està fent. Aquestes dues tecnologies ja estaven plenament consolidades l’any 85. Les dues llegien la informació de la pantalla directament de la seva pròpia memòria sense necessitat de cap software. D’aquesta forma, eren aparells transparents al sistema quan es formava i no et feia dependre de res més. Però això no va durar gaire, ja que cada vegada els entorns gràfics van anar evolucionant més de pressa, i la irrupció de Windows els 90 com a interfície gràfica es va menjar el mercat. Fins llavors, teníem problemes amb els programes de vídeo, fotografia o disseny, que evidentment no podíem manegar-los, però el 90% restant de programes sí que eren accessibles. Amb Windows, ens vam trobar que des d’un processador de textos fins a un programa ben senzill utilitzaven la mateixa interfície. És com si t’apaguessin la pantalla del dia a la nit. Ens vam trobar treballant amb els mateixos programes durant 10 anys, amb MS-DOS. Deu anys en informàtica és moltíssim! Fins que Microsoft no va prendre consciencia d’això, no es va obrir el sistema perquè els desenvolupadors de programari per a cecs poguessin entrar-hi i accedir a la informació de pantalla. Tot i així, et trobaves que el resultat era un programari al mig que interpretava el que tens a la pantalla. Això és una altra filosofia perquè el ratolí i el teclat s’han de manejar amb simulacions a través d’un software. Ja havies de posar una cosa al mig que podia tenir els seus moments de no funcionar bé. Les apagades analògiques les hem trobat en moltes ocasions. L’html era orientat a text al principi, després va arribar Flash i Java, i de cop ens vam trobar que un dia es posaven de moda les imatges animades a les portes d’entrada dels webs per donar la benvinguda. Enlloc marcava on picar per passar a la següent pantalla. Ara sembla que el grafisme ha baixat els fums, potser per adaptar-se als mòbils, però contínuament estem amb això. Si al mercat li agrada més que es faci tot de forma més gràfica, et trobes que una cosa que funcionava ja no funciona.

Encara hi ha poca consciència de la diversitat en els usos?

L’Steve Jobs va fer una opció molt radical i interessant, que és l’accessibilitat universal. Això vol dir que tots els ordinadors estiguin preparats perquè els pugui fer servir qualsevol persona. L’opció d’Apple d’integrar totes les eines dins del sistema és l’opció que om a filosofia haurien de tenir els sistemes com a futur, que el propi sistema incorporés totes les eines perquè aquella màquina sigui accessible i manejable per qualsevol persona. Però això no es suficient perquè encara que la màquina sigui accessible, pots dissenyar software no accessible. Aquesta filosofia s’ha intentat copiar a Android i a Microsoft, amb intents tímids, però no ha estat tan radical com proposava Jobs. Encara hi ha mancança de consciència de la necessitat d’implementar en el programari la mateixa accessibilitat que en els dispositius. Que la màquina pugui treballar sense pantalla, no vol dir que el software ho pugui fer.

“Al no haver-hi empreses potents rere aquests programes [per a cecs], els projectes acaben oblidats i no es corregeixen ni s’actualitzen per adaptar-se als sistemes”

Per tant, les principals mancances es troben en el software? El hardware està adaptat?

Els dispositius Braille actuals no es diferencien gaire del que teníem l’any 85. Fa 40 anys la tecnologia era similar, hem guanyat en qualitat i en espai, perquè ocupen menys. En tots aquests anys no hi ha hagut cap gran descobriment, sinó que hem vist que el disseny no ens ha tingut en compte. La tecnologia hi és, falta el compromís general de programari accessible.

Què tenen en comú la programació i la música?

A la música hi ha una part de matemàtiques, i que podria ser comparable per regles i llenguatge amb la informàtica. Però el que sempre m’ha cridat de la música no ha estat tan aquesta part, sinó la d’explosió, la de ser un llenguatge que expressa la vida, les emocions i una forma de vida. En la tecnologia, hi ha una part intel·lectual, com en la música, però no té aquesta part emocional de la música. Sí que la programació té una part d’escacs, d’estratègia, de llenguatge i de regles, com en la música, però no acaba d’obrir el seu cor.

Els coneixements apresos amb la carrera d’Informàtica l’han ajudat algun cop amb la música?

Em vaig desvincular de la Informàtica l’any 92. Després he contingut llegint i relacionant-m’hi com a usuari. La tecnologia ha esdevingut els ulls de les persones cegues. A través del mòbil accedim a la informació, ens comuniquem amb missatgeria electrònica, enviem e-mails, entren a les xarxes socials, tenim accés immediat a les biblioteques de llibres sonors i a la síntesi de veu de llibres electrònics... Això és un somni per a una persona cega de fa 40 anys. En aquest temps he programat petites coses com a joc, però res important. Quan vaig deixar aquest camp professionalment, vaig estar buscant programari per escriure partitures. Vaig estar mirant programes que es poguessin adaptar, però treballen amb codis concrets i és molt difícil crear música amb aquesta llenguatges. Un cop tens la partitura, pots traduir-la, però escriure directament així, no és natural. Quedaven joguines com a eines per crear partitures, però no per a treballar. Cap al 2010 va aparèixer un editor musical Braille, però aquí ens hem trobat el problema de tecnologia vinculada al nostre entorn. Són empreses petites que tenen ajudes, però les actualitzacions arriben tard, poden trigar anys, i no està clar qui manté aquests programaris. Al no haver-hi empreses potents rere aquests programes, els projectes acaben oblidats i no es corregeixen ni s’actualitzen per adaptar-se als sistemes.

“La IA no fa una cosa repetitiva, sinó que permet adquirir coneixements i combinar-los segons la situació. És el que fem els músics de jazz, que interpretem música i no generem sempre el mateix”

Com veu l’ús de la intel·ligència artificial en la creació musical?

M’interessa, però no hi he contactat directament. El fet de reconèixer regles i patrons en la composició musical sí que permet desenvolupar acompanyaments, per exemple, però no ho he posat a prova. Al final, som davant una combinació de coses anteriors per tenir una cosa nova. Aquesta dinàmica és part de la creació. Veure coses diferents permet combinar i generar un nou producte, una nova interpretació o una nova música. Això és el que fa la IA. Sí que trobo interessant entendre el coneixement que utilitza la IA perquè no és un programa que faci una cosa de manera repetitiva, sinó que permet adquirir coneixement sobre una forma de fer i els combina segons la situació, presentant-los de diferent forma per generar imatges, música i formes diferents. És el que fem els músics de jazz, que interpretem música i no generem sempre el mateix perquè el coneixement que tenim no és una peça tancada, sinó que hi ha molts graus de llibertat. Això em fa veure la intel·ligència artificial com una forma de representació del coneixement propera a la que utilitzem en el jazz.