Quan es pensa en domòtica, la primera imatge que ve al cap és la d’una llar que obre i tanca persianes segons en uns horaris determinats; un sistema de regulació de temperatura que aclimata l’entorn abans d’arribar de la feina; o un assistent que sap a quina hora posar música relaxant per anar a dormir. Cap d’aquests exemples són agosarats, però només són possibles si s’adapta tot l’entorn. I és que la llar intel·ligent és un concepte que va tenir el seu boom amb l’entrada dels assistents de veu, reconeix el president del Smartech Cluster i regional manager SI Catalunya a Siemens, Sergio Hernández, però amb una “campanya de publicitat que no ha explicat què significa tenir aparells intel·ligents per tenir una casa d’aquest estil”.“Un assistent de veu pot fer tot això i més, però abans li cal una bombeta o una persiana intel·ligents”, recorda, un missatge que demostra com la tecnologia avança més de pressa que la capacitat humana per pair els avenços.

Associem domòtica a llar intel·ligent, és massa simplista?

La seva definició és això bàsicament, però la llar intel·ligent i els smart devices s’han confós. És un mercat en què el concepte de smart s’associa a productes que van al consumidor final i no necessiten programació. Quan la domòtica va néixer als anys 90, eren sistemes més professionals que necessiten professionals al darrera. Ara això ha evolucionat, des de la domòtica tradicional que necessiten un instal·lador o integrador fins a gadgets IoT que es connecten al núvol, tenen una app per configurar-lo i tot se simplifica. És el mateix, però amb una evolució que fa que hi hagi dispositius de caràcter professionals i altres per al consumidor final, però la funcionalitat és la mateixa.

El mercat havia de ser professional, però ha atret més el consumidor final.

Exactament, havia de ser B2B2C. Hi havia certa competència entre un sistema i un altre, i la via per comercialitzar els gadgets era vendre a través de grans portals online com Amazon per arribar al consumidor final sense passar per cap intermediari. També hem vist la integració de competidors com Microsoft, Google o Amazon que han fet els seus propis dispositius per entrar en aquest mercat i anar cap a l’usuari. Al final tenim un mercat B2C.

“Competidors com Microsoft, Google o Amazon han tret els seus dispositius per entrar en el mercat d’usuari final”

Amb quin objectiu es compren aquests gadgets?

Principalment, van sortir per a seguretat. Els sistemes de seguretat cada vegada han anat baixant de valor i coses com tenir una càmera a la porta de casa per saber qui pica el timbre han anat evolucionant fins a tenir alarmes tècniques que permeten saber si, quan ets fora, hi ha una fuita d’aigua o un incendi. Ara estem conscienciats en la sostenibilitat a través del baix consum amb bombetes, per exemple. S’han anat introduint diverses funcions per tenir un habitatge més complet. Un dels grans avantatges és que, si avui vols una funcionalitat i demà tres més, ho pots ampliar sense complicacions.

Quin és el primer dispositiu que va entrar a les llars?

Diria que l’assistent de veu. La gràcia d’aquesta primera promoció és que Google va vendre molts assistents de veu un Nadal, però va tenir també molts abandonaments. La gent creia que amb això podria controlar tota la seva llar i després va veure que només funciona si tens una bombeta intel·ligent o qualsevol complement intel·ligent. La gent demanava a l’assistent que encengués la llum de casa, però no s’encenia. Va tenir una publicitat molt gran i va entrar massivament, tot i que sense saber que després calia actualitzar l’entorn.

La imatge de llar intel·ligent està massa mitificada?

Ens deixem portar massa per la publicitat sense ser conscients tot el que hi ha al darrera. No hi ha prou coneixement.

“La gent creia que amb un assistent de veu podria controlar tota la llar sense tenir en compte els complements intel·ligents”

Els complements per tenir aquest entorn intel·ligent estan desenvolupats?

Tota la tecnologia està desenvolupada, un altre tema és que surtin avenços que permetin tenir-lo més a l’abast en qüestió de preu. Tot està inventat, el problema és econòmic.

Els nous edificis que es construeixen i s’equipen integren aquesta tecnologia?

Encara han de fer el pas. Aquí tenim una cadena de valor en el sector de la construcció que continua hereten certs aspectes antics que incorporen preinstal·lacions de domòtica i de llar intel·ligent amb alguns dispositius, però són massa cars i fan apujar massa el valor de l’habitatge. Fins i tot les construccions més sofisticades ara mateix, les passive houses que no necessiten un sistema energètic molt potent perquè aprofiten al màxim les energies renovables, no pensen en un sistema de control, sinó en un sistema en positiu. Podem trobar videoporters, per exemple, però no anem molt més enllà.

Caldrien més ajudes públiques i suport administratiu?

La normativa d’estalvi energètic, amb els actuals certificats dels habitatges i dels electrodomèstics ja tenen en compte aquests aspectes, però no és suficient. Els fons Next Generation donen ajudes a les llars que volen actualitzar-se, però els tràmits són tediosos i a la gent li fa mandra entra-hi. A banda, no és una subvenció immediata, sinó que pots esperar dos o tres anys a rebre els diners. Potser caldria canviar el procediment.

“Ara tenim una venda agnòstica on has de treure un dispositiu que es comuniqui amb la resta”

A més de les llars, quins altres sectors incorporen la domòtica?

El sector hoteler o un hospital són bons exemples. Hi ha una ajuda anomenada compra pública innovadora que consisteix a oferir desenvolupaments a mida que complementen aquestes instal·lacions i incorporen via software la funcionalitat que permet controlar tot l’entorn. La proposta va començar a les llars i ara s’està estenent.

Els assistents de veu són la plataforma essencial per centralitzar-ho tot, veurem un mercat en mans de poques i grans empreses?

Jo no diria grans empreses perquè al final tens un assistent de veu de Google, d’Amazon o Apple que et connecten amb altres sistemes, és a dir, serà un aparell més. La gràcia és que l’aparell sigui estàndard i permeti ampliacions, així que haurà de ser obert i operar una plataforma al núvol obert. La idea mare de tot és una plataforma oberta on tothom es pugui aprofitar de tot. En la domòtica inicial sí que hi havia sistemes tancats. Si treies un sistema al mercat i eres el líder, ho tenies tot. Ara tenim una venda agnòstica on has de treure un dispositiu que es comuniqui amb la resta, sigui teu o d’un competidor. No crec que ningú monopolitzi el mercat, sinó que hi haurà un sistema clau com l’assistent de veu que necessitarà connectar-se amb altres gadgets d’altres fabricants perquè funcioni i compleixi les expectatives.

Està més desenvolupat el hardware o el software en el sector?

Els dos alhora. Estem parlant d’una trajectòria de 25 o 30 anys creant aparells, això ens podia fer pensar que aquí el hardware està més avançat, però ara estan sortint dispositius amb nous protocols i s’està desenvolupant nou hardware. A escala de software, potser hem sigut un país que ha anat endarrerit, però a Barcelona s’està creixent i veurem que anirà creixent encara més. De fet, creixeran en paral·lel.

“L’IoT ja és una realitat, però si es comuniquen dades i no se’n fa res, no té sentit”

Com impactaran la massificació de l’IoT i el 5G?

La internet de les coses ja és una realitat, que no és més que comunicar les dades. Ara bé, si es comuniquen les dades, però no se’n fa res, no té sentit. Ha d’anar de la mà de la intel·ligència artificial per tenir un ús final. Ara només comuniquen les dades, però no extraiem dades vàlides. L’IoT està creixent a ritmes desmesurats, i sobretot a nivell de dades que es comuniquen, i això està vinculat amb el 5G i amb tot el tema de cobertura i sensors. S’està desenvolupant molt hardware intel·ligent que estarà dispersat per tota la ciutat i els edificis necessitaran una xarxa per comunicar més volums de dades i cada cop més de pressa. El 5G serà un habilitador dels dispositius que habilitaran les ciutats.

Connectar dispositius també vol dir ser vulnerable. Quin és el risc davant les ciberamenaces?

Tot està protegit i tot es pot vulnerar. La ciberseguretat és una preocupació de tots. Hi ha dos tipus de ciberseguretat: la IT, que és la de les xarxes o dels softwares; i l’OT, que és la del hardware, on s’han de vigilar que els dispositius que cada vegada comuniquen més tinguin l’última actualització del fabricant. Això la gent ho oblida. S’ha de conscienciar la població que qualsevol dispositiu intel·ligent a casa ha d’estar actualitzat i no estar mai 100% segur que un hacker no ho pot vulnerar.

També cal fer pedagogia sobre la cessió de les dades si volem dispositius intel·ligents que identifiquin patrons.

Hem de donar permís a les dades i ser conscients que podem demanar el white paper de qualsevol software o hardware que utilitzem. És un document oficial que qualsevol producte OT o IT ha de tenir. Si el fabricant no te’l dona, tremola, podria significar que no s’estan complint els estàndards de seguretat. Sovint la gent no s’assabenta de què hi ha darrere dels dispositius que utilitza i ha de saber que pot estar cedint dades sensibles en un entorn que no és fiable.

“Si un fabricant no et dona el ‘white paper’, tremola, podria significar que no s’estan complint els estàndards de seguretat”

La tecnologia avança a un ritme accelerat, quin és el risc d’obsolescència en aquests sistemes?

No hi ha risc d’obsolescència si se sap triar. De la mateixa manera que en ciberseguretat pots exigir uns documents, a escala de sistemes de control dels dispositius pots demanar els protocols de comunicació. Si hi ha un estàndard que permeti actualitzar, no hi haurà obsolescència i podràs reparar o canviar el sistema quan s’espatlli l’aparell. Si el dispositiu està en una cloud privada que parla en un protocol privat, estaràs lligat de peus i mans. Si treballa amb un protocol obert i amb els estàndards adequats, sempre podràs fer créixer el gadget i actualitzar els serveis.