A mitjans de juny, el Departament d’Educació va anunciar que es prohibiria totalment l’ús dels telèfons mòbils i els rellotges intel·ligents a les etapes obligatòries, inclosa l’ESO. També començaran a eliminar de forma progressiva les tauletes i pissarres digitals a educació infantil. Aquestes mesures s’emmarquen dins del que es va anomenar pla de digitalització responsable, que revisa l’ús de dispositius tecnològics i els efectes en l’aprenentatge, el rendiment i la salut dels joves i els infants. “Tots els agents educatius haurien d’assumir la importància de formar a les noves generacions en fer un bon ús de la tecnologia i deixar de culpar-la de totes aquelles coses que no funcionen en l’educació actual”, reflexiona la catedràtica de Tecnologia Educativa del departament de Pedagogia de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i especialista en tecnologies aplicades a l’educació, Mercè Gisbert. “Una educació, en sentit ampli, ha d’implicar a les escoles, a les famílies i a la mateixa societat; i és que no hem d’oblidar que vivim en una societat tecnològica que no canviarà i que, per tant, ha de formar els ciutadans perquè s’hi puguin desenvolupar”, afegeix.

Respecte al pla en si, Gibert opina que “eliminar o prohibir no suposa ni millorar ni solucionar un problema, sinó que fem com si no el veiéssim i miréssim cap a un altre lloc” i recorda que no fa molt més d’un any, el mateix Departament d’Educació va fer una inversió per comprar dotacions tecnològiques, com ara pantalles interactives per a les aules. Pel professor titular de tecnologia educativa a la Facultat de Psicologia, Ciències de l'Educació i de l'Esport (FPCEE) Blanquerna - Universitat Ramon Llull (URL), Miquel Àngel Prats, la sensació a l’anunci va ser agredolça: “Per una banda, celebro que es reconegui la importància de regular l’ús de les tecnologies i que es posi al centre el benestar dels infants i joves. Ara bé, em preocupa que algunes de les mesures adoptades parteixin d’una lectura massa simplista de les evidències disponibles. El missatge de ‘prohibir és educar’ és erroni i l’escola no pot ser un espai on amaguem o evitem la realitat digital, sinó el lloc on aprendre a conviure amb sentit crític, responsabilitat i autonomia”.

L’impacte en professors i alumnes

“Les mesures del pla de digitalització responsable poden tenir un impacte contradictori”, comenta Prats, “d’una banda, poden donar tranquil·litat a les famílies i a alguns docents, perquè es percep que es redueix l’exposició a les pantalles; però, d'altra banda, si no es gestionen bé, correm el risc de desaprofitar una oportunitat pedagògica”. Alhora, recorda que la tecnologia afavoreix la motivació, l’autonomia i l’aprenentatge actiu i que eliminar-la indiscriminadament pot fer retrocedir projectes pedagògics que ja funcionaven i que havien demostrat beneficis reals per a l’alumnat. A més a més, no es pot obviar que existeix un context fora de l’escola altament digitalitzat i que l’alumnat “si no aprèn a fer un ús responsable, segur i crític dels dispositius dins del marc educatiu, difícilment desenvoluparà aquestes competències per si sol”, argumenta.

Prats: “Les mesures poden tenir un impacte contradictori, d’una banda, poden donar tranquil·litat a les famílies i a alguns docents, perquè es percep que es redueix l’exposició a les pantalles; però, d'altra banda, si no es gestionen bé, correm el risc de desaprofitar una oportunitat pedagògica”

Des de 1985, com apunta Mercè Gisbert, existeix el programa d’informàtica educativa del Departament d’Educació i “no s’han deixat de fer esforços i invertir recursos per a la formació permanent del professorat”. I afegeix que “progressivament s’ha anat incorporant l’ús de les tecnologies a la formació inicial del professorat”, però remarca que “el que no s’ha aconseguit encara és que al perfil de formació inicial del professorat s’incorpori la competència digital docent, ni que aquesta s’inclogui en el procés de selecció del professorat per accedir a la carrera docent”. Tot això fa que “no podem dir que el professorat sigui competent digital, de manera sistemàtica, i que els resultats diuen que al voltant del 40% de professorat en exercici no té un desenvolupament suficient d’aquesta competència”, menciona la catedràtica. “El fet que no sigui necessari demostrar el nivell de desenvolupament d’aquesta competència fa que, inclús, una part del professorat es pugui permetre fer valdre la seva formació de fa anys que, per descomptat, estarà obsoleta”, conclou.

Sobre l’alumnat, Gisbert planteja dubtes sobre com aquestes rebran el nou pla: “Dependrà dels plans digitals de cada escola o institut i del nivell d’ús de la tecnologia que aquests plantegin. Si no formem a l’estudiant per al desenvolupament de la seva competència digital, no els estem fent cap favor, ja que té a veure, específicament, amb ser capaç de gestionar i fer un bon ús de la tecnologia i conèixer les implicacions ètiques, personals i col·lectives, que suposa fer-ne un mal ús o un abús”. Prats també subratlla la desigualtat que pot suposar les no pantalles a les aules, perquè “quan s’eliminen dispositius de les aules, els infants amb més recursos continuen tenint accés a la tecnologia a casa, mentre que els que en tenen menys es queden encara més enrere”.

Gisbert: “Si no formem a l’estudiant per al desenvolupament de la seva competència digital, no els estem fent cap favor, ja que té a veure, específicament, amb ser capaç de gestionar i fer un bon ús de la tecnologia”

Coordinació amb l’administració

“Hi ha una consciència creixent per part de l’administració, però encara massa fragmentada i condicionada pels cicles polítics i debats mediàtics”, assenyala Miquel Àngel Prats, destacant els esforços del pla d’educació digital 2020-2023. “La clau no és tant si tecnologia sí o no, sinó com i per què la integrem. L’administració hauria de confiar més en el criteri pedagògic dels equips docents i donar-los marge d’autonomia per decidir l’ús més adequat de les tecnologies en cada context. També hauria de basar les polítiques en avaluacions rigoroses i en les evidències de bones pràctiques ja existents, en comptes de mesures generalistes que no sempre responen a la realitat dels centres”, afegeix. I recorda que les escoles necessiten estabilitat, acompanyament i confiança per desenvolupar projectes digitals amb sentit i que “això només és possible si les polítiques públiques es construeixen amb diàleg real amb docents, alumnat, famílies i experts”.

Mercè Gisbert, que va formar part de la comissió del nou pla, reconeix que “hi havia dos grups totalment polaritzats: un format, en gran part per famílies, partidaris de la prohibició, fins i tot total, de la tecnologia a l’escola; i un segon grup, que sosteníem que la recerca no és prou consistent per a prendre una decisió tan extrema com aquesta i vam aportar evidències respecte a com usar de manera adequada i de com el problema no era la tecnologia en si, sinó el mal ús o l’abús que se’n fa d’ella”. La catedràtica insisteix que el problema fonamental és que mai ha existit un pacte per l’educació entre totes les forces polítiques, sinó al contrari, “mentre l’educació sigui una arma política no es podrà contrarestar l’efecte tan negatiu sobre el sistema educatiu que produeix que cada nou equip que lidera el departament es creu en la necessitat de canviar i menystenir totes les propostes anteriors”.

Les xarxes socials i la IA, a debat

Part de la justificació d’aquest pla es deu a la presència de les xarxes socials, fet que per Prats, “és ingenu pensar que es poden ignorar o simplement prohibir”. A més, complementa que a part de tractar temes com els riscos, els interessos, la privacitat, la protecció de les dades o de la detecció dels continguts manipulats; cal mostrar les oportunitats, el sentit crític i “treballar estratègies de benestar digital i d’autoregulació, d’acompanyament a les famílies i d’empoderament als joves”. En una línia similar està l'especialista en tecnologies aplicades a l’educació de la URV, que destaca dos punts: abordar amb seriositat el desenvolupament de la competència digital de l’estudiant i, en segon, el control parental i l’exemple familiar. “Tenir objectius compartits entre tots els agents és la clau”, resumeix.

Segons els pedagogs, tan important és mostrar els riscos de les xarxes socials com la protecció de dades o la detecció de continguts manipulats, com saber mostrar les oportunitats i el sentit crític davant d’aquesta tecnologia

Un dels temes de debat més recents i que han revolucionat moltes aules i processos de docents i alumnes és la intel·ligència artificial (IA). Sobre l’ús dels algoritmes, Miquel Àngel Prats apunta que és imprescindible que l’escola faci una introducció progressiva, rigorosa i entenedora. “El primer pas és la conscienciació, però no ens hem de quedar només amb la teoria, ja que els alumnes han de poder experimentar amb eines d’IA adaptades a la seva edat i al context educatiu per entendre el potencial creatiu i els límits”, explica, “la formació en IA ha d’anar acompanyada de l’alfabetització digital i mediàtica, si aconseguim que els infants i joves entenguin la IA com una eina al servei de les persones, estarem formant ciutadans més preparats per al futur immediat”.