La prohibició de portar els mòbils i limitació d’ús a les aules d’Educació Primària i de Secundària és una de les novetats que més polseguera ha aixecat aquest nou curs escolar. Principalment, entre els adolescents, els quals encara miren amb recel els seus pares quan els donen el dispositiu per no recuperar-lo fins al cap d’unes hores. Ja fa dues setmanes que conviuen amb aquesta situació, però molts joves es resisteixen a acceptar-ho. I segurament no són els únics, ja que la mesura de posar fronteres a les pantalles s’ha anat replicant els últims cursos per diversos punts d’Europa.

La normativa elimina totalment la presència d’aquests aparells a les classes dels més menuts. Els centres d’educació no els admeten als seus recintes i això inclou també les activitats extraescolars. En el cas de l’ESO, només es poden fer servir quan el professorat l’admeti perquè pugui aportar finalitats pedagògiques. Però això no aplica al pati ni a cap altre espai comú, on han d’estar apagats i ben guardats. Una situació similar a la dels estudiants d'FP i batxillerat, que tenen una mica més de marge i està en mans de cada centre decidir si poden utilitzar el mòbil fora de les aules, però dins del recinte.

Catalunya i les Canàries són les dues CCAA amb una normativa més dura en l’ús dels mòbils a l’entorn educatiu

La posició de Catalunya és una de les més dures de totes les comunitats autònomes, que comparteix un plantejament molt similar al que apliquen les Canàries. En total, nou regions han apostat per la limitació de les pantalles, però només aquestes dues han plantejat una prohibició total. Segons les dades més recents de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), el 68,8% dels menors d’entre 10 i 15 anys té telèfon mòbil, 15,7 punts per sobre que fa 10 anys.

Disparitat de moviment al territori europeu

El comportament no és aïllat i es replica arreu del món. Això ha fet que Europa hagi establert limitacions diverses. I no aquest curs o l’anterior, sinó que en alguns casos cal remuntar-se vuit anys enrere. Aquest és el cas de Bulgària, que va ser el primer Estat a moure fitxa amb la Llei d’Educació Preescolar i Escolar. La normativa prohibia totalment la presència de dispositius electrònics a les aules en considerar que suposava una distracció massa elevada que estava repercutint en la capacitat d’atenció dels estudiants i en els resultats.

Els següents a activar-se van ser els francesos, seguint la promesa d’Emmanuel Macron en campanya electoral, qui alertava que més del 90% dels joves entre 12 i 17 anys portaven el telèfon a les escoles i institut. Dit i fet. El setembre del 2018, la mesura arribava a l’educació obligatòria i emparava tots els espais de les escoles. La llei va ser aprovada amb la promesa de “desintoxicar” els menors d’una “addicció a les pantalles”, tal com van informar reiteradament diversos càrrecs del govern francès, i suposava endurir un text ja aplicat el 2010 que prohibia els smartphones a la classe.

Bulgària va ser el primer país europeu a limitar la presència dels telèfons a les escoles

Bèlgica és un altre exemple. Com va passar a França, va ser un dels temes estrella de la campanya electoral el passat mes de juny, amb l’objectiu d’acontentar els pares que temen que les pantalles influeixin negativament en el rendiment acadèmic dels fills. Tot i això, no ha prosperat una mesura homogènia i cada regió ha aplicat la seva estratègia. Algunes opten per dotar els centres d’autonomia i escollir què fer-ne, mentre que d’altres han imposat una limitació d’ús en espais educatius.

Àustria, Hongria, Itàlia o Alemanya també deixa en mans dels equips directius de les escoles i instituts aplicar les limitacions que considerin més adequades.

Una mesura amb defensor i detractors

La Marta Torroella és professora d’anglès en substitucions. Ha passat per diversos centres els darrers anys i ha conegut el comportament dels joves en cursos diferents. “Tots actuen igual: costa que deixin anar el telèfon”, comenta, “no tinc del tot clar si és bo o no limitar-lo, perquè, a vegades, una prohibició és contraproduent”. Reconeix que podria relatar fàcilment episodis a classe on ha hagut de demanar als joves que tanquessin el mòbil i el guardessin a la motxilla, però hi treu ferro assegurant que veuen que no és “un comportament adequat”. “Normalment, el guarden i no diuen res, perquè saben que no és el lloc, però és com si el mòbil fos atraient i no tinguessin la capacitat d’estar sense mirar-lo unes hores”, afegeix.

Torroella: “Si les mares i els pares el tenen tot el dia a les mans, per què ells no? El problema de base és aquest, educar en els usos, però també en els adults”

Torroella és una defensora de l’ús de la tecnologia a l’entorn escolar, ho considera “un progrés” i una estratègia “lògica” veient com els dispositius formen part de la quotidianitat dels progenitors. “Si les mares i els pares el tenen tot el dia a les mans, per què ells no? El problema de base és aquest, educar en els usos, però també en els adults”, alerta. Una opinió que comparteix la professora d’Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC Sylvie Pérez, que també viu de primera mà la situació dels centres docents també com a psicopedagoga: “Sembla que hem arribat a l’acord de prohibir el mòbil i que hem trobat la solució perquè ve d’una institució que, en principi, vetlla pel meu benestar. Però l’únic que hem fet és amagar un problema que ve de molt més lluny”.

A Catalunya, les aules han incorporat pissarres electròniques i fa anys que tenen ordinadors, entre altres elements. “Per què no prohibim les pantalles completament? No és només el telèfon”, comenta, “però tampoc hauríem de veure un mòbil com un problema, sinó com un element més per educar, com vam veure les pissarres, les tauletes o els ordinadors en el seu moment”. Tanmateix, assenyala que la normativa no ha incorporat canvis respecte del que ja es feia i explica que les escoles i instituts ja utilitzaven aquestes eines només amb fins pedagògics. “Mai he vist que s’utilitzin indiscriminadament, només es permetien quan la lliçó o l’activitat ho permetia perquè era positiu”, diu. I recorda que els últims anys s’han incrementat esforços per formar el cos docent en competències digitals: “Han de saber portar les escoles del futur, llocs on ara mateix s’utilitzen mètodes del segle XX, i ja som en un segle XXI amb moltes altres opcions”. Per això reclama no “demonitzar l’eina” i reflexionar sobre “la metodologia d’ensenyament”.

Pérez: "L’únic que hem fet és amagar un problema que ve de molt més lluny”

Des de la seva posició crítica, lamenta que no hi hagi hagut un debat previ sobre els usos que en fan els adults. “Qui no ha vist famílies en un restaurant que distreuen els fills amb el telèfon? O qui no el treu per posar a l’agenda alguna visita al metge, consultar el GPS o descarregar-se alguna llista de cançons per posar-la al cotxe? Són usos quotidians i inofensius, per això el que cal és educar en com apliquem tota aquesta tecnologia, no prohibir-la. Hem de flexibilitzar-nos i assumir el repte, fugir no ens ajuda”, conclou.