Aquest 2025 se celebrarà una dècada des de l’arribada de Netflix a l’Estat espanyol, la plataforma de continguts audiovisuals sota demanda per antonomàsia, amb gairebé 3,9 milions de persones abonades a Catalunya a finals de 2024, segons el darrer Butlletí d’informació sobre l’audiovisual a Catalunya (BIAC). Les anomenades comunament OTT (les sigles en anglès d’over-the-top) són ja el pa de cada dia de la ciutadania i han canviat el concepte de navegació i descobriment: hem passat de saltar entre canals en directe amb un botó a bussejar per múltiples pantalles, col·leccions i llistes de reproducció personalitzades. Un disseny que ja es dona per suposat —i, fins i tot, s’exigeix— a qualsevol servei que ofereixi continguts similars, però que encapsula una gran quantitat de pensament, funcionalitats i desenvolupament de codi.

De tota la feina que hi ha darrere de la creació d’una OTT en poden parlar de primera mà des de Vidneo, empresa barcelonina del Grup Lavinia especialitzada en el desenvolupament d’aquesta mena de solucions. La companyia ha confeccionat plataformes digitals per empreses com el Reial Club Deportiu Espanyol, La Xarxa de Comunicació Local o Canal Extremadura, i sempre inicia els projectes delimitant bé l’abast a què el client vol arribar. “Per nosaltres, l'OTT és el multidispositiu, la transversalitat completa. Si no estàs pensant a tenir una plataforma de vídeo que arribi a tots els dispositius de totes les maneres possibles, no penses en una OTT, penses en una aplicació mòbil, una aplicació web o una altra cosa”, assenyala el director de Vidneo, Jordi Castells. La companyia recomana començar sempre pel format més senzill, que seria la web amb vídeos, que és un format amb què “arribes a tothom i saps si el teu contingut funciona”.

La importància d’una bona catalogació

En cas que el client confirmi la seva disposició de desenvolupar una OTT entesa com una plataforma multidispositiu, el primer pas per dissenyar-la es basa a definir l’arquitectura de continguts. Aquesta fase consisteix a “entendre quin contingut tens, com el tens, com el vols catalogar i promocionar internament, quin nivell d’actualització fas i si és de qualitat o no”, exemplifica Castells. En aquesta etapa també s’ha de definir el públic al qual es dirigeixen els continguts, si aquests han d’estar segmentats en funció de l’audiència o no i si els usuaris poden tenir preferències de contingut. “Sempre diem que les OTT són plataformes de descobriment. No és tant enganxar un contingut amb l’altre, com a les webs, o d’anar per seccions; has d’ajudar el client a descobrir el que tu creus que a ell li agradarà”, assenyala el director de Vidneo. Per aconseguir bons suggeriments, continua Castells, una bona catalogació dels continguts és clau perquè els algoritmes de recomanació funcionin correctament. També serveix per al següent pas del procés, en què la companyia prepara una primera proposta de categorització dels continguts. “Et permet veure si és interessant per tipologies d’alt nivell, com poden ser ‘esports’, ‘música’ o ‘cinema’, o si la catalogació no és tan clara. Depèn de com s’ho imaginin, et pot ajudar a entendre com ells veuen la seva audiència”, desvela Castells.

Castells: “Sempre diem que les OTT són plataformes de descobriment. No és tant enganxar un contingut amb l’altre, com a les webs, o d’anar per seccions; has d’ajudar el client a descobrir el que tu creus que a ell li agradarà”

Gràcies a la catalogació i categorització dels continguts, l’equip dissenya l’arquitectura principal de l’OTT, que acostuma a ser molt similar a la de les principals plataformes: una portada amb contingut destacat seguit de diversos carrusels basats en les categories, etiquetes o paraules clau que s’escullin. A partir d’aquí, es comencen a incorporar les diverses funcionalitats habituals d’aquests serveis en funció de les preferències del client: un calaix amb els continguts més vistos, un amb les sèries iniciades i pendents per acabar, un altre amb recomanacions basades en els últims visionats… “Aquí s’ha de jugar amb l’equip editorial, que és qui ha de decidir quin contingut promocionen, tant a la portada com als carrusels”, expressa Castells.

Un altre aspecte que s’ha de tenir en compte és que la navegació dels usuaris per les OTT es basa en el descobriment i en el fet de saltar d’un lloc a un altre, una qüestió que s’ha de complementar amb la profunditat de subseccions que es vol tenir a la plataforma. “Nosaltres sempre recomanem no fer-ne moltes, ja que la navegació per descobriment la pots fer fàcilment sense elles, perquè si enllaces molt bé el contingut amb recomanacions i similars, va sol”, comenta Castells. Per aconseguir aquesta fluïdesa, és important que els continguts estiguin ben catalogats i disposin d’etiquetes i informació addicional que els lliguin els uns amb els altres, perquè si no, el sistema no funcionarà com cal.

El component multiplataforma de les OTT exigeix dissenyar l'estructura, estètica i elements individuals de la plataforma per a cadascun dels formats on es podrà fer servir

Amb l’arquitectura i la navegació confirmades, arriba l’hora d’encarregar-se de l’apartat visual, un àmbit clau per atraure l’atenció de l’audiència. Aquí entra en joc l’esfera multidispositiu de les OTT, que exigeix que els continguts es presentin igualment d’atractius en pantalles de televisió, ordinadors, tauletes o mòbils. Això implica dissenyar diferents versions per cada element visual, que engloben des de la base de la plataforma (el fons, els colors principals, els destacats, les pantalles d’ajuda, les descripcions de contingut…) fins a cadascun dels carrusels independents. “La millor manera d’ensenyar la teva OTT és la pantalla gran, i és el que sempre fem primer. A partir d’aquí, l’adaptem a mesura que la pantalla va disminuint. Televisió i web és habitual que s’assemblin bastant, ja que intentes mantenir una idea de disseny similar, i a mesura que arribes a tauleta i mòbil, adaptes el contingut a la navegació amb el dit”, desenvolupa el director de la companyia. Generalment, proposen entre quatre i cinc diferents per una sèrie de carrusels plantilla (16/9 en horitzontal i vertical, un de quadrat i un d’allargat), ja que Castells és partidari de “no carregar en excés el disseny amb elements gràfics molt diferents”.

Definir el model de negoci de l’OTT

Amb tots aquests passos, l’empresa ja pot començar a dissenyar una plataforma audiovisual multidispositiu funcional, però encara queda un darrer aspecte crucial per decidir: el model de negoci del servei i la manera com hi interactuarà l’usuari. El primer que cal establir, segons Castells, és si l’OTT demanarà a les persones registrar-se o no. “Sempre recomanem que tinguin registre, encara que sigui gratuïta, perquè sense registre no tindràs mai funcionalitats com el ‘continuar veient’ o les recomanacions de contingut”, assenyala el director de Vidneo. A continuació, cal definir si el servei serà de pagament o gratuït. En el primer cas, s’ha de decidir quin serà el model de pagament: si es pagarà individualment cada contingut, si s’adquiriran paquets de continguts o bé si es durà a terme a través de subscripció, sigui integral o de seccions concretes. Si s’opta per la gratuïtat, també s’ha de plantejar si s’inclouran anuncis, de quin tipus i on es visualitzaran, de manera que caldrà integrar-los al reproductor.

La darrera etapa inclou tota una sèrie de qüestions tècniques importants per assegurar el bon funcionament del servei. Per una banda, cal definir quin serà l’àmbit geogràfic de la plataforma, és a dir, si serà funcional només al territori català, a tot l’Estat espanyol o de manera global, i si aquestes limitacions seran integrals o variaran en funció dels continguts (per exemple, per qüestions com els drets d’emissió). També s’han d’establir quines seran les passarel·les de pagament, si hi haurà centre d’atenció d’usuaris i quina previsió d’audiència tindran, ja que en funció d’ella es contractarà una infraestructura més gran o més petita. En aquesta línia també s’han de tenir en compte els tipus de continguts, perquè formats com els directes (per exemple, els partits de futbol) poden suposar punts d’entrada de públic disparats en certs moments que exigeixen preparar l’arquitectura tècnica.