ChatGPT ha revolucionat la manera de cercar informació i crear contingut, però per arribar a oferir-nos tot el coneixement que se li demana, Open AI ha hagut d’invertir-hi molt. Hi ha invertit temps i diners, i també recursos energètics; i l’activitat també ha deixat la seva petjada en termes de sostenibilitat. Segons un article científic elaborat per investigadors de Google i de la Universitat de Berkeley, l’entrenament per als algoritmes generatius de GPT-3 va necessitar 1.278 MWh d’energia i va generar un impacte mediambiental de 552 tones de CO2. Però no cal agafar un gegant com aquest, sinó que la situació es repeteix en empreses de mida més petita. Un informe de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) assenyala que la despesa d’una companyia a l’ús d’aplicacions d’intel·ligència artificial suposa entre el 7% i el 10% de la despesa en infraestructures informàtiques. L’entrenament d’un model d’aprenentatge automàtic pot acaparar fins a un 4,5%, mentre que la posada en marxa de la tecnologia pot suposar un altre 4,5%.

Malgrat que aquestes magnituds de gran escala s’associen a processos complexos, el professor i investigador de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i del Barcelona Supercomputing Center (BSC) Ulises Cortés recorda que tota operativa digital té un ordinador al darrere i, en conseqüència, hi ha un escalfament: “Qualsevol procés digital té un impacte ambiental, però en diferent mesura. Un ordinador no suposa un problema, però la intel·ligència artificial requereix un consum molt elevat a escala d’infraestructura”. Aquesta variable del maquinari és només una, que va de bracet de la potència de càlcul. Com més complex sigui un model, més potència necessita, i aquesta necessitat és la que, afirma, ens ha portat a xips amb un rendiment i consum més elevat. “Demanen molta més energia elèctrica, s’escalfen més i demanen més refrigeració per no fondre’s”, aclareix. Les màquines amb les quals està habituat a treballar el també doctor honoris causa per la Universitat de Girona tenen una capacitat de 10 a la 15 operacions per cicle, però alerta que ja es poden trobar superordinadors que assoleixen els 2.000 cicles.

Tant el processament de càlcul com l’emmagatzematge de les dades generen un escalfament i un consum elevat de recursos energètics i hídrics

En aquest context, entra en joc un segon element: l’aigua. “Els últims anys, la tendència a refredar amb aigua ha anat a l’alça. La gent parla de sostenibilitat i ràpidament pensa en consum elèctric i en l’escalfor que produeix treballar amb dades i algoritmes, però no es pensa en el consum d’aigua”, explica Cortés. Actualment, hi ha més de 1.000 superordinadors al món, amb la Xina i els Estats Units al capdavant aplegant més del 30%, segons les dades del Top500. Europa es troba lluny en la cursa, però Catalunya hi juga un paper fonamental amb el MareNostrum 5, un dels superordinadors més potents del món. Ara bé, hi ha diferència fonamental entre la màquina ubicada a Barcelona i la majoria de les que es troben arreu del món: “És pública”. A la Unió Europea hi ha un total de vuit superordinadors pagats per les administracions europees i amb l’objectiu de destinar-ne l’activitat a la recerca i el desenvolupament. “És raonable que Europa tingui aquests instruments perquè reverteixen en un benefici públic com noves medicines o canvi climàtic, la trava ve de la gran potència de càlcul que tenen les supercomputadores d’individuals i empreses com Meta o Tesla, que tenen capacitats infinitament més grans”, alerta Cortés, “aquí és on hem de vigilar el CO2 emès i el consum d’aigua”.

Centres de dades i sequera, compatibles?

Catalunya viu una crisi per falta d’aigua des de fa mesos, i la conca mediterrània és una de les zones amb més ulls a sobre pels efectes del canvi climàtic. La resta de la península Ibèrica no està exempta de riscos, tot i que no està patint una sequera greu com la del territori català. Això posa el focus en projectes recentment anunciats com la inversió d’Amazon Web Services (AWS) de 15.700 milions d’euros a l’Aragó per crear quatre megacentres de dades. Un camí que també ha seguit Microsoft, que multiplicarà per quatre la partida destinada a Espanya fins als 1.950 milions d’euros per obrir nous centres també a la mateixa comunitat autònoma i a Madrid. I aquí a Catalunya, recorda Cortés, tenim un port de cables submarins: “És molt bo per a la indústria, som un punt clau per al sector, i això atraurà projectes com aquestes, però aquestes empreses no tenen el medi ambient en els seus plans de futur”.

L’ús d’aigua per refrigerar els centres de dades posa en dubte la viabilitat de la seva instal·lació a Catalunya, amb la greu amenaça de la sequera

Actualment, Barcelona i Madrid congreguen la majoria dels centres de dades de l’Estat. “Això no implica tenir computació, sinó tenir grans quantitats de servidors amb la informació que les màquines de qualsevol punt del món requeriran per fer càlcul”, assenyala l’investigador de la UPC i el BSC, “creiem que fer una consulta a Google no té impacte ni cost, perquè ens surt de forma gratuïta i no veiem res al darrere, i la ciutadania hauria de prendre consciència de què suposa l’ecosistema digital”. I juntament amb aquesta alerta, que l’emet de forma “constructiva” per apoderar els usuaris, posa en dubte que Catalunya i Espanya “es puguin permetre ser territori de centres de dades amb els canvis mediambientals i la sequera que ja estem patint”.

El ‘green washing’ de les dades

S’estima que el centre de dades de Google a The Dalles (Estats Units) consumeix més del 25% de l’aigua de la ciutat. A Irlanda, la indústria digital suposa prop del 18% de l’electricitat del país. El sector n’és conscient del malestar creixent, i per això des de fa anys s’han anat implantant propostes que inclouen l’energia verda. N’és exemple AWS amb les instal·lacions projectades a l’Aragó, on ha incorporat la tecnologia alimentada amb plaques solar d’Eaton.

Aquesta companyia substitueix els sistemes de bateries coneguts com a UPS que s’encarreguen d’alimentar energèticament el centre si la línia principal falla. “Totes les instal·lacions crítiques tenen una línia principal, proveïda pel subministrament elèctric convencional, i una segona o tercera per si falla la primera. Pel mig, hi ha una bancada de bateries que eviten una apagada quan hi ha aquest canvi”, comenta el director de Segment d’Eaton a Espanya, José Antonio Afonso, “nosaltres actualitzem aquestes bateries amb una proposta de liti i connectada a unes plaques solars”.

Tots els centres de dades compten amb aquest element de suport que, normalment, no han d’utilitzar. Actua com a “passiu”, segons Afonso, perquè no ofereixen res al moment, només seguretat. Amb la proposta d’Eaton, es converteixen en “actius d’autoconsum” perquè estan connectats a una energia renovable. “Es mantenen gràcies a la llum i si no s’utilitzen, l’energia sobrant s’emmagatzema per utilitzar-la després en la planta”, concreta.

La indústria tecnològica ha començat a incorporar sistemes de consum d’energia renovable per reduir l’impacte de la seva operativa i de l’emmagatzematge de dades

Aquesta proposta no és l’única que ofereix la companyia als seus clients. “És la més cara, però es contracta perquè té menys impacte pel medi ambient”, assegura Afonso, qui ho veu com una mostra les grans empreses tecnològiques tenen un compromís amb el medi ambient. Una visió que no comparteix l’investigador de la UPC i el BSC, que ho veu com “una passa endavant, però insuficient”. “Cada cop hi ha més propostes i s’han de celebrar, però treballar amb energia renovable no és garantia de res, perquè no se soluciona el problema de la petjada que genera l’activitat de càlcul i emmagatzematge”, comenta.

Alguns governs també han posat fil a l’agulla, sigui o no de la mà de les grans companyies. Estocolm té més de 30 anys d’experiència en el reciclatge de l’excés de calor de la fabricació de productes derivats de l’acer i el paper, i el 2017 va decidir traslladar aquesta estratègia a la indústria digital. De la mà dels proveïdors principals d’electricitat, gas i fibra òptica, va dissenyar el que s’anomena The district heating (el districte de la calefacció), que es basa a reciclar l’escalfor que emeten principalment els centres de dades mitjançant una central tèrmica. Segons va calcular el govern, una d’aquestes instal·lacions amb una capacitat de 10 MW podia produir calor per a 20.000 pisos de la ciutat.