Entrar en un restaurant i veure un infant davant de la pantalla s’ha convertit en un fet d’allò més habitual en els nostres dies. Aquesta sobreexposició a les pantalles de nens d’entre zero i tres anys ha estat batejat com a xumet digital. Són cada cop més els experts que alerten dels riscos i les conseqüències que pot comportar deixar el mòbil o la tauleta sense la supervisió d’un adult amb l’únic objectiu de tenir-lo calmat i que no molesti. “Tot i que no sembla que hi hagi una manifestació externa de l’abús i el mal ús en aquestes edats, sí que es comencen a notar un conjunt de símptomes”, apunta la mestra i pedagoga, Anna Ramis, “davant d’una pantalla un infant no és actiu, sinó que queda segrestat”.

Organitzacions com UNICEF o Zero to Three porten des de l’any 2018, quan va agafar força aquest fenomen, presentant estudis internacionals que confirmen les alteracions que produeixen en els cervells dels infants. “Els nens que tenen una exposició tan precoç poden patir canvis neuroanatòmics i funcionals”, explica la pediatra i presidenta de Societat Catalana de Pediatria, Anna Gatell. També afegeix que “disminueixen les oportunitats que tenen per interaccionar amb les persones que l’envolten i això influeix directament en l'òptim desenvolupament i, sobretot en els més petits, afecta el llenguatge expressiu i les habilitats lingüístiques”.

Altres símptomes que s’han detectat es veuen en la poca capacitat d’atenció, ja que presenten un caràcter dispers, abandonant l’habilitat d’estar serens, tranquils i centrats en una mateixa cosa. “Un altre senyal és la impulsivitat, fet que els fa estar demandants d’estímuls nous”, afegeix Ramis. Per al professor universitari de psicologia i coordinador de la comissió d'ePsicologia del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), Antoni Baena, no hi ha dades prou fermes que evidenciïn que aquestes afectacions tinguin relació directa amb els dispositius digitals entre els més petits: “El que ens podem trobar són hipòtesis, bones pràctiques i psicoeducació, més que un problema important”. Basant-se en una investigació de l’American Psychology Association (APA), reconeix que sí que hi ha estudis que apunten que no s’han de fer servir les pantalles dues hores abans d’anar a dormir pel fet d’actuar com a excitadors. Alhora, defensa el paper de la tecnologia, molts cops acusada de culpable: “Sempre ha estat així. No ens adaptem a la mateixa velocitat que avança i pensem que és negativa, perquè no sabem com convertir-la en positiva”. “L’impacte d’aquesta és evident, però quan les persones presenten certes vulnerabilitats, aquestes l’amplifiquen”, afegeix, “el fet de fer servir dispositius no les provoca directament”.

Ramis: “Quan es combinen ingredients com la dificultat per dormir, el retard en l’evolució del llenguatge, la hiperactivitat, la manca de concentració o l’augment en la capacitat d’esverament ens pot fer sospitar que hi ha un excés de pantalles”

A Catalunya, des de fa sis anys s’ha iniciat una campanya destinada als educadors d’escoles bressol i primer cicle d’educació infantil. Una de les impulsores és Ramis, autora també del llibre De 0 a 3, res de pantalles?, que informa que “ha augmentat la sensibilitat sobre aquest tema” en els últims temps, subratllant que cada cop són més els centres educatius i les famílies que són conscients que una sobreexposició pot afectar en el desenvolupament de les criatures. “Quan es combinen ingredients com la dificultat per dormir, el retard en l’evolució del llenguatge, la hiperactivitat, la manca de concentració o l’augment en la capacitat d’esverament ens pot fer sospitar que hi ha un excés de pantalles”, comenta la pedagoga.

La importància dels centres educatius

Segons Ramis, un dels primers grups a adonar-se dels possibles riscos del xumet digital van ser els equips de psicòlegs dels centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP). “Han vist augmentat el nombre de consultes, sobre tot perquè es detecten dificultats en la parla”, alerta. Aquest símptoma és un dels més evidents pels educadors i familiars a simple vista, i això fa que siguin les famílies i directament les escoles bressol les que veuen indicadors. Els presagis es confirmen en moltes ocasions, com demostra el fet que el diagnòstic del trastorn de l’espectre autista ha crescut respecte d’anys anteriors.

En els últims temps, els centres educatius, ja des d’un nivell molt inferior, han confós, segons Ramis, la innovació pedagògica amb la tecnològica. Això s’ha traduït en la presència de grans pantalles a les aules i la digitalització de molts processos, cosa que una gran part dels equips directius i educadors han anat corregint. Actualment, al territori català no hi ha pràcticament escoles que usin pantalles de forma recurrent entre els alumnes més petits. L’aposta, seguint les recomanacions d’experts pedagogs, hauria de ser experimental i fent ús de les mans per manipular i descobrir l’entorn que els envolta.

Com ha de ser una bona introducció?

Existeixen disparitat d’opinions sobre com ha de ser una bona introducció de les pantalles als infants. Gatell subratlla que “per sota dels tres anys s’aconsella res de pantalles” i afegeix que “en aquesta franja es recomana fomentar la creació d’un vincle segur, mostrar-se responsiu a les seves necessitats i promovent l’educació emocional des de casa”. També es recalca, des de la Societat Catalana de Pediatria, que s’ha d’estimular la comunicació i el joc, a poder ser allunyats dels dispositius digitals i evitar en tots els casos una navegació en solitari. A la vegada, té gran importància la tria dels continguts, que han de ser “no violents, amb transicions lentes d’imatge, i vigilant que el volum de so i distància siguin els adequats”.

La Societat Catalana de Pediatria insisteix en el fet que s’ha d’evitar en qualsevol cas una navegació en solitari i que s’ha de tenir en compte quin tipus de contingut és el més adequat

Un fet que pot facilitar aquest procés de familiarització és l’establiment d’unes normes, així com una educació impartida des de la llar per parts dels adults. D’aquesta forma es pot entrar en el món digital de manera conscient, progressiva, crítica i segura. “És important reconèixer que gran part d’aquest aprenentatge no requereix exposició a dispositius ni un ús autònom, i és imprescindible un ús guiat i supervisat en un temps, situació i finalitats concretes”, narra Gatell, “cal seguir les recomanacions de les institucions competents en la matèria i de les societats científiques”.

Ramis afegeix que “a partir dels tres anys, les pantalles es poden anar introduint mitjançant les videotrucades amb familiars, veure fotografies o vídeos d’experiències on surtin els nens i serveixin per recordar o fer memòria”. També apunta que com més interactiva sigui una pantalla, més addictiva és. Així doncs, el televisor pot ser un bon mètode per començar, ja que disposa d’un comandament. Per a Baena, la importància no rau en el nombre d’anys en concret, sinó en la maduresa que mostri el nen: “S’ha vist que no és una qüestió d’edat, sinó que depèn de diferents factors i el context”. “En tot cas, s’ha d’aprendre a aterrar a poc a poc i saber que tot pot tenir un impacte, saber com protegir-se i, sobretot, a no fer mal”, afegeix.

A més a més, s’ha de tenir en compte que sempre han existit alternatives a les pantalles. Ramis reivindica el paper lúdic que per naturalesa té l’ésser humà i que es deixa veure en activitats com jugar, cantar o parlar amb els més petits. “Com que la criatura té poca resistència d’entrada, cal portar una bossa amb totes les propostes que siguin possibles, sobretot fora de casa”, explica. I recorda que “està estudiat que les famílies més cansades tenen més tendència a les pantalles, així que cal veure en quin moment hi ha aquest pic de cansament per disposar d’aquestes contrapropostes”.