S’acosten les sis de la tarda i els primers nens comencen a arribar a la Biblioteca Districte 3 de Terrassa. Mentre deixen les motxilles i s’acomiaden dels pares, l’escenari ja està preparat: una taula plena de llibres il·lustrats acompanya les tauletes electròniques que ben aviat encendran. Quan ja hi són tots, la conductora de la sessió, Isona Borja, presenta el videojoc que jugaran durant prop més d’una hora i els llença un repte: seran capaços d’endevinar quina relació té amb tots els llibres que han estat fullejant?

La Districte 3 és una de les més de 30 biblioteques que participen en el programa Ficció en Joc de la Diputació de Barcelona, una iniciativa encetada el 2019 que es basa a formar els mediadors culturals dels centres en l’àmbit de la ficció digital, un calaix que engloba videojocs, hipercòmics i literatura electrònica, entre altres. La voluntat és que, un cop han passat per un any d’aprenentatge intens, els bibliotecaris siguin capaços d’encetar clubs de joc en els quals s’ensenyi a nens i adolescents la gran pluralitat que conforma el món videolúdic.

La justificació del projecte s’explica amb una xifra contundent: segons l’Anuari 2022 de l’Asociación Española de Videojuegos (AEVI), el 84% dels infants d’entre 11 i 14 anys juguen a videojocs. “Si pràcticament tothom juga, seria interessant que no juguin exclusivament a allò que els digui el mercat. Poder anar a un lloc que no té barreres socioeconòmiques a intentar entendre el videojoc des de les seves possibilitats artístiques, expressives i temàtiques amplia les opcions del gaudi”, assevera Lucas Ramada Prieto, doctor en Didàctica de la Llengua i la Literatura i peça angular de Ficció en Joc com a formador i director del projecte. “És important que coneguin que hi ha vida més enllà del Mario, el FIFA i el Fortnite, que és molt interessant i que potser els agrada més”, afegeix Borja.

El 84% dels infants d’11 a 14 anys i el 79% dels que tenen entre 6 i 11 anys juguen a videojocs de forma assídua a l’Estat espanyol, segons AEVI

I és que, malgrat ser una opció d’oci cultural tan estesa dins de la població infantil i juvenil, no existeix cap figura que els acompanyi en l’aprenentatge i comprensió d’aquestes obres. Al mercat es poden trobar molts videojocs dirigits a aquestes franges d’edat; tanmateix, segons Ramada Prieto, la gran majoria cauen en dos vicis principals: ser adaptacions de grans franquícies i estar sempre vinculats a l’ensenyament d’altres matèries. “L’edutainment consisteix en el fet que si el teu fill o filla està davant d’una pantalla, ha d’estar aprenent coses. És igual que el joc sigui lleig, que estigui mal escrit, que sigui avorridíssim… Però que estigui aprenent. I això ha calat no només en la indústria creativa, sinó en moltíssims aspectes de la valoració educativocultural del software per a la infància”, critica l’expert. En comptes de valorar el joc com una obra en si mateixa, es tendeix a veure’l com un vehicle per fer l’ensenyament més entretingut.

Obrir la mirada a noves maneres de jugar

Així doncs, què ha de tenir un videojoc per ser idoni per al públic infantil i juvenil? Ramada Prieto ho sintetitza amb un concepte: la rellevància estètica. O, dit d’una altra manera, obres “que aportin alguna cosa al paladar videolúdic de la infància que ve a jugar”. Aquests nous ingredients poden ser estètiques que se surtin de l’hiperrealisme o del cartoon estilitzat; narratives que no consisteixin a salvar el món, o títols que, directament, proposin dinàmiques que s’allunyin de la competitivitat. Una pluralitat a la qual cal sumar-li, també, qualitat, “jocs ben escrits en què, simplement per acostar-t’hi, tens un gaudi de bones narratives”. En la sessió que vam poder presenciar, el títol escollit va ser Lumino City, una aventura de trencaclosques publicada per l’estudi londinenc State of Play Games que destaca per ser una obra en què tots els escenaris han estat confeccionats de manera artesanal.

Tanmateix, aconseguir que els joves s’interessin i gaudeixin d’aquests títols no és una tasca que es limiti a donar-los una tauleta o consola i deixar-los jugar, sinó que cal que hi hagi una persona amb coneixements que els acompanyi i els guiï en aquestes noves maneres d’entendre l’oci electrònic. Tot un procés formatiu pel qual han de passar primer el personal bibliotecari abans d’encetar els clubs de joc. “Al principi, com molta gent, per mi el videojoc era una manera de passar l’estona, sense prestar la màxima atenció possible al que et volen explicar els desenvolupadors”, rememora Isona Borja. La bibliotecària va formar part de la primera generació d’alumnes de Ficció en Joc, un projecte que li ha servit per ampliar la seva visió sobre el medi: “M’ha proporcionat eines per analitzar-los més enllà del gaudi momentani, per valorar-ne la narrativa i l’estètica i per ser més conscient dels petits detalls”.

“El primer clic és que entenguin que posar-te davant d’un joc és posar-te davant d’un text. De la mateixa manera que un text literari, musical o fílmic, com a text té una manera de comunicar, de posicionar-se, una intencionalitat comunicativa i unes gramàtiques pròpies”, apunta Ramada Prieto. Tota una sèrie d’elements que s’ensenyen als mediadors durant el primer any de formació a Ficció en Joc i que serveixen per aprendre a seleccionar les obres adients i a acompanyar els nens i nenes en la seva interacció amb elles. Durant aquest període, el formador treballa amb una selecció molt limitada d’obres (quatre itineraris, dos infantils i dos juvenils, formats per tres videojocs cadascun, un per a cada sessió), ja que això els ajuda a enfocar molt més la mirada: “Els genero un coll d’ampolla, no els dono total llibertat, perquè el que vull és que, mentre s’estan entrenant, discuteixin sobre els resultats, i per fer-ho, és molt important que vegin les mateixes obres”.

Durant un any sencer, els bibliotecaris que formen part de Ficció en Joc aprenen a analitzar videojocs des de perspectives estètiques, comunicatives i gramaticals per poder conduir clubs de joc amb infants i joves

Un cop “graduats”, els bibliotecaris tenen l’opció d’implicar-se un grau més en el projecte i passar a formar part de Ficció en Joc Lab, una comunitat en què tots els mediadors que han passat pel programa i l’han implantat als seus centres comparteixen sensacions, idees, estratègies i consells. Aquest espai, moderat per Ramada Prieto, incorpora entre les seves dinàmiques un club de joc intern, destinat exclusivament als seus membres, que té com a objectiu “ampliar la mirada” dels bibliotecaris sobre què és el videojoc, amb obres no necessàriament orientades al públic infantil i juvenil.

Connectar amb la infància

Pels infants, les sessions de Ficció en Joc són una hora i mitja al mes en què venen a jugar i xerrar sobre videojocs a la biblioteca, però darrere d’això hi ha un enorme treball de preparació. “La sessió comença molt abans de la sessió en si, amb el personal bibliotecari analitzant primer el joc. Un cop identifiquen les diferents capes, s’extreu el suc de la conversa, però evidentment el suc s’ha de fermentar”, explica Ramada Prieto. Això es tradueix en “preguntes concretes, maneres de donar voltes, peus perquè reflexionin” sobre la seva experiència amb el joc, però sempre intentant que “siguin tan obertes com sigui possible perquè puguin realment dir el que vulguin”. Perquè, al cap i a la fi, el que se cerca és una conversa amb els infants: que siguin ells mateixos els qui enllacin idees i s’adonin del perquè les obres seleccionades són diferents de les que acostumen a jugar. “Moltes vegades relacionen els jocs amb coses que no ens han passat pel cap, i això és una de les coses claus: validar i valorar la criatura com un interlocutor vàlid dins dels clubs de joc”, subratlla el doctor.

Ramada Prieto: “Moltes vegades relacionen els jocs amb coses que no ens han passat pel cap, i això és una de les coses claus: validar i valorar la criatura com un interlocutor vàlid dins dels clubs de joc”

Un cop comença la sessió, es poden diferenciar tres parts molt clares. La primera, ben curteta, és una introducció: l’explicació del joc al qual jugaran, amb les indicacions que calguin per orientar la mirada —a vegades, per exemple, es visualitza de manera conjunta un tros de l’inici per evitar que s’ignori—. Després, el plat principal, el joc. Aquí es poden observar diverses conductes: alguns nens es connecten els cascos i van més a la seva; d’altres juguen en parelles, conversant i donant-se pistes entre ells, mentre que alguns recorren a l’ajut dels conductors per avançar en la partida. En aquesta fase se’ls dona llibertat perquè experimentin amb els títols i provin allò que vulguin provar, posant-se a la seva disposició pel que calgui. Finalment, la darrera etapa del club de joc és la conversa: el moment en què es reflexiona sobre allò que s’ha jugat i es busquen introduir les temàtiques identificades durant la preparació anterior.

Un dels punts més importants del projecte és la continuïtat que s’estableix entre sessions de joc. Si bé en els itineraris formatius es contemplen camins de tres jornades, Borja ha aconseguit assentar un programa anual a la Biblioteca Districte 3. “Aquest és el segon o tercer any en què estem amb el curs de videojoc mensual, que dura tot el curs lectiu i tens els mateixos nens i nenes. El primer dia et trobes un grup que no es coneixen, que tenen vergonya, que no saben què venen a fer… Però a mesura que van passant les sessions, que es van coneixent i deixant anar, és molt interessant com van traient temes i experiències, i els altres les recullen i les vinculen amb les seves”. No només això, sinó que aquesta constància també els ajuda a entrenar millor el seu olfacte videolúdic, com remarca Ramada Prieto: “A mesura que passen de joc a joc, no solament se’ls va eixamplant la mirada, sinó que a més a més tenen referències. És més fàcil parlar d’un joc ‘estrany’ quan ja has jugat un altre joc ‘estrany’, i comparar-los amb el que ja has jugat abans. Els itineraris sempre tenen un fil conductor, sigui una homogeneïtat temàtica, un mateix autor…”.

Ficció en Joc va néixer oficialment el 2019 amb la participació de 15 biblioteques de la demarcació de Barcelona, i cada any ha anat sumant nous centres a un ritme constant, fins a superar la trentena. Un ritme “orgànic” amb el qual Ramada Prieto se sent còmode, però que li agradaria que fos recolzat amb la cobertura de les necessitats derivades de les sessions. “És a dir, que no ens hàgim de barallar per aconseguir el material informàtic per poder fer els clubs; que els municipis equipin les biblioteques amb material tecnològic digne per poder fer una labor que conceptualment és molt difícil de negar que és important”. “Seria ideal poder tenir a la biblioteca un espai de joc, tant a la sala infantil com juvenil, perquè els nanos poguessin venir a jugar cada tarda a diferents propostes que nosaltres escolliríem; que no haguessin de comprar-les, sinó jugar de manera gratuïta aquí, com amb els llibres”, anhela Borja. Dos desitjos que, consideren, ajudarien a normalitzar la mediació d’una de les alternatives culturals més populars entre els més petits.