Fent una simple cerca de vot electrònic a Google apareixen tota mena d’institucions que l’han implantat, des del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC) fins a Òmnium o el Barça, així com les cambres de comerç catalanes o petits municipis que han aprofitat consultes no referendàries locals com a banc de proves. Però a la llista no hi apareix ni el Parlament de Catalunya ni, molt menys, les institucions espanyoles o europees. Tampoc, queda clar, les eleccions municipals com les d’aquest 28 de maig. Tota una contraposició per a una societat que presumeix de ser cada dia més digital.

El passat 14 de febrer del 2021, en el marc de les últimes eleccions catalanes, tots els ciutadans amb el certificat IdCat podien participar en una prova pilot en forma de sondeig paral·lel als comicis real. L’objectiu era testar la tecnologia desenvolupada per la start-up catalana Vocdoni i demostrar la plena seguretat del sistema. Hi van participar prop de 2.000 persones i es va concloure que la proposta era “madura”, segons la companyia, però que calia polir alguns aspectes “socials i legals, cosa que requereix l’impuls per part de les administracions públiques”.

Actualment, existeixen diverses companyies que han desenvolupat plataformes per al vot electrònic. Algunes es basen en blockchain i en un sistema 100% telemàtic d’emissió, recepció i obertura dels vots a partir de smart contracts. Això mentre que d’altres aposten per formats híbrids amb hardware. El primer sistema és la tria de Vocdoni, que “verifica el vot i garanteix que és allà” a partir de la descentralització que ofereixen les cadenes de blocs, explica el project manager de la companyia Ferran Pallàs.

Els sistemes completament digitals treballen amb credencials i ‘blockchain’ per garantir les votacions plenament legals

La solució catalana es basa en les característiques que haurien de ser inherents als processos de votació digital: verificabilitat universitat, fet que la fa totalment transparent i auditable; escalabilitat, amb la capacitat d’assumir milions de vots; flexibilitat, per oferir tant preguntes simples com complexos en la papereta electrònica; i privacitat, per assegurar el mateix anonimat que en un procés tradicional. A més a més, tant el programari com l’API dels quals disposen s’han construït amb codi lliure, fet que permet la detecció i correcció d’errors per part de tots els actors, com també adaptar la solució a les necessitats de cada ens convocant d’una votació i a qualsevol pàgina o plataforma per garantir la màxima participació.

Tot aquest paradigma, per a la també project manager de la start-up Marta Sancho, trenca amb “l’opacitat del sistema actual”. “Hi ha una empresa que organitza les eleccions i després les verifica. Al final, l’Estat o l’entitat diu si ha anat bé o no. Amb la tecnologia, tot això és transparent i qualsevol persona pot verificar que el procediment ha estat correcte”, detalla. Uns passos que Pallàs cataloga com “passar de la fe a la verificació”.

Falta de confiança en la tecnologia

Aquestes plataformes de vot telemàtic no tracten la informació, sinó que ofereixen la tecnologia per efectuar les accions programades amb la informació. Això significa que, remarca Pallàs, “les dades sensibles, com les del cens, són propietat de l’organisme o empresa que utilitza la plataforma, ell s’encarrega d’entrar-les i només les persones afectades poden accedir a les seves dades personals per utilitzar-les”. Per tant, no es trenca cap baula legal.

El procediment sí que requereix certificats electrònics que verifiquin que la persona que accedeix al sistema amb unes credencials determinats és el ciutadà o ciutadana en qüestió. Aquí és on entra en joc el concepte d’identitat digital. En el pilot del 14 de febrer es va emprar l’IdCat, però la proposta no es pot traslladar a un entorn real perquè Catalunya no té una llei electoral que empari aquesta mena de vot. “És un repte que ha d’assolir l’entitat que organitza les eleccions”, apunta el project manager de Vocdoni, “en el cas d’uns comicis municipals, regionals o estatals, ho han d’assumir els governs”. A escala privada ja s’ha fet, però en l’àmbit públic el marc normatiu no està prou desenvolupat per aplicar-ho en contextos que no siguin consultes no referendàries. “Cal voluntat política per avançar en el desenvolupament legal que permetin aplicar completament les identitats digitals que ja existeixen”, afegeix.

El sistema electrònic té els mateixos riscos de frau que un procés electoral presencial

“Voluntat política”. Aquest és també el principal escull per al president de la Secció TIC del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona (ICAB), Marc Gallardo, qui es mostra en total confiança davant els avenços tècnics: “La tecnologia permet votar amb unes condicions que complirien els requisits d’universal, lliure, igual, directe i secret que marca la Constitució espanyola per als processos electorals, però hi ha molta desconfiança per part del món polític”. “Com més depenent ets de la tecnologia, més vulnerable ets”, continua, “si la traslladem al vot electoral, hem de ser conscients que la seguretat al 100% no és possible”. Tot i això, reconeix que amb el sistema presencial tampoc hi ha aquesta garantia total tampoc existeix. “No tenim motius per desconfiar més del sistema electrònic que del físic”, insisteix.

Actualment, la Llei Orgànica del Règim Electoral (LOREG) és l’encarregada de pautar el marc normatiu per als processos electorals i cal una majoria absoluta per modificar-la. En ella s’acota les eines emprades a l’ús de paperetes i sobres, sense espai per a cap altre mitjà; i es fa extensiu als referèndums. Tanmateix, Gallardo enumera diverses iniciatives com la incorporació del vot electrònic en la llei electoral del País Basc el 1998, però sense que arribés a posar-se en pràctica mai “per la falta de desconfiança”. A Catalunya, el 2017 es va presentar un avantprojecte de llei per oferir l’opció telemàtica als residents a l’estranger en processos electorals, però l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola el va paralitzar i no s’ha tornat a abordar.

La “voluntat política” és l’element que falta per reformar la Constitució espanyola i introduir el vot electrònic

El 2019 es va emetre una ordre del ministeri d’Indústria per donar cabuda a la votació digital en la renovació de les cambres de comerç. “Aquesta norma és un resum de com es podria construir sobre la base de la tecnologia de sistemes qualificats de signatura electrònica una plataforma robusta i amb les garanties suficients d’acord amb la Constitució”, argumenta l’especialista de l’ICAB. Els fonaments són els certificats, que traslladats a un procés electoral públic podria ser un DNI electrònic o l’IdCat, emès per l’Administració Oberta de Catalunya i que segueix el protocol d’eIDAS (electronic IDentification, Authentication and trust Services), que marca les directrius a escala europea per emetre identitats digitals. “Aquest és el marc homogeni que ha creat la comunitat per al vot electrònic per assolir una harmonització en la creació de certificats digitals”, explica, “vam tenir l’eIDAS 1, que ha donat problemes perquè cada estat ha posat unes restriccions, i ara tenim l’eIDAS 2 per superar aquesta situació”. Els fonaments hi són, però Gallardo té clar que cal encara fer molta feina i crear un marc de confiança al voltant tant dels certificats com de les condicions del vot electrònic.

Estònia, un referent “obsolet”

“Fa anys que es vota digitalment en molts països, és molt comú, però és innegable que aquí pot haver-hi un xoc cultural a superar”, explica Pallàs. I és que l’escletxa tant en l’accés com en els coneixements digitals és clara entre classes socials i generacions, per això l’especialista sap que en paral·lel a l’adaptació tecnològica i legal del sistema, cal també “fer pedagogia amb eleccions senzilles que posin els fonaments”. El cas de Bellpuig és el més il·lustratiu: una consulta als veïns del municipi de l’Urgell per votar telemàticament sobre els futurs serveis funeraris. “Ens hem d’acostumar a les dinàmiques d’aquest sistema, veure-hi una utilitat i assumir que té les mateixes característiques i seguretat que el vot físic”, afirma Sancho. I recorda que, amb la pandèmia, tothom s’ha acostumat al codi QR: “No era molt utilitzat, però la circumstància va fer que passés a ser molt útil i s’ha mantingut en molts restaurants”. L’escenari que veuen més clar és d’híbrid: opció de votar per internet amb una estructura física preparada per a qui vulgui introduir la papereta en l'urna de sempre. Tant en aquest cas, com en la formulació d’un procediment totalment telemàtic, els avantatges són la reducció de costos d’organització i emissió de documentació com del temps d’escrutini.

Quan la proposta arriba a la taula d’un organisme, va acompanyada de l’exemple d’Estònia. El país bàltic va celebrar les primeres eleccions parlamentàries amb vot electrònic el 2007 amb una participació en línia del 3%, mentre que en la darrera convocatòria del març del 2023 s’ha superat el 50%. El sistema estonià combina el hardware i el software amb l’ús d’una plataforma digital amb lectors per als DNIs i codis PIN de seguretat abans d’accedir a l’espai telemàtic de vot. Un cop dins, apareix la llista d’opcions polítiques i la ciutadania ha de seleccionar la seva llista preferida. El vot s’emet un cop es valida de nou amb un codi personal.

Malgrat que Estònia ha estat el cas on emmirallar-se, Pallàs reconeix que la tecnologia està “antiquada”. “És una proposta robusta, però que ja comença a mostrar límits i que podria millorar amb la introducció de la seguretat, la transparència i la traçabilitat de la tecnologia blockchain”, proposa. Unes recomanacions que aplicaria a qualsevol projecte que pugui arribar a la Unió Europea per tal d’ampliar les opcions de vot en els països que en són membres.