El cinema és un mitjà cada dia més digital. Si bé molts professionals encara aposten per les càmeres analògiques a l’hora de rodar, la postproducció i la projecció ja són camps liderats per eines informàtiques. Això facilita la distribució arreu del planeta, però també és un impediment per a les obres del passat que només es conserven en els formats fotoquímics originals. Per posar-hi remei, la Filmoteca de Catalunya ha unit forces amb l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) per encetar un projecte de “digitalització de qualitat” del patrimoni cinematogràfic del Principat gràcies a l’ús d’un escàner d’última generació.

A diferència del que podria semblar de primeres, l’objectiu principal del Pla de digitalització de la Filmoteca no és la conservació. “A començaments del 2000, quan el digital es va imposar, va haver-hi un pànic generalitzat en els arxius cinematogràfics de tot el món, perquè tenien milions de metres de cel·luloide que quedaven obsolets. Finalment, els experts van arribar a la conclusió que era més barat emmagatzemar cel·luloides si estaven en bones condicions”, relata el reputat restaurador de la Filmoteca Ferran Alberich, Premi Nacional de Patrimoni Cinematogràfic i Audiovisual 2022 i líder del projecte. Això es deu a tres motius: la majoria d’arxius ja tenen les condicions de conservació òptimes i no cal fer inversions extres; el digital encara no ha trobat un format que s’hagi estabilitzat en el temps, i l’emmagatzematge digital també ocupa un espai físic que costa diners.

La conservació en analògic és més barata que en digital pel bon estat dels arxius, el cost dels servidors i la manca d'un format estàndard digital

Així doncs, el propòsit del centre és visibilitzar les obres produïdes entre 1940 i 2014 que encara no disposen d’una versió digital. Tanmateix, la Filmoteca disposa de més de 1.500 negatius de llargmetratges, la qual cosa ja implicaria més de 150 anys de feina si s’hagués de digitalitzar tot el catàleg. “Se seleccionen pel·lícules no perquè siguin més bones o més dolentes, sinó perquè han tingut una importància històrica, rellevància social o han estat estèticament influents en el seu moment”, assenyala Alberich. Per l’edició de 2022 s’han escollit vuit “indispensables” del cinema català i vuit curts per celebrar l’Any Picasso, però a partir d’enguany els films (10 llargs i 10 curts anuals) seran triats per una comissió externa a la Filmoteca. Tots elles s’incorporaran als catàlegs Bàsics & Singulars, una col·lecció d’obres digitalitzades a disposició de filmoteques, festivals, museus i institucions culturals.

Una digitalització de 10 TB

Amb els títols de les pel·lícules ja escollits i el calendari decidit, el procés de remasterització comença al Centre de Conservació i Restauració (2CR) de la Filmoteca, ubicat a Terrassa, on es posen a punt els materials. “La preparació consisteix a netejar-los, reparar perforacions, posar-li coles, corregir físicament els esquinçaments… Tot perquè pugui passar per l’escàner”, desvela el coordinador del projecte Visibilitzem el cinema català (1940-2014), Juan Soto. Un cop enllestida aquesta fase, els cel·luloides s’envien a les instal·lacions de l’ESCAC, on es duen a terme les etapes centrals de la digitalització.

La màquina escollida per encetar aquest projecte és un escàner Laser Graphic Direktor amb sensors RGB seqüencials, que és capaç de fer tres escanejos monocromàtics simultanis de cintes de 16 i 35 mm a 4K. Això permet tenir una estampa digital amb les tres capes de color per separat, a diferència d’altres alternatives en el mercat, la qual cosa millora la fidelitat de les imatges escanejades. A més a més, el dispositiu també fa una lectura infraroja del fotograma, que és de gran utilitat per identificar ratlles, punts o pèls que s’han pogut colar dins del negatiu.

L’escàner té una velocitat de captura d’uns vuit fotogrames per segon, de manera que aquesta fase pot durar entre sis i set hores amb films que durin entre una hora i mitja i dues hores. Cadascun dels fotogrames escanejats es desa en un arxiu DPX (Digital Moving-Picture Exchange), els quals mantenen la màxima qualitat d’imatge durant tot el projecte. Això sí, la vàlua gràfica de l’escaneig 4K a tres capes té un preu: el pes. “Una pel·lícula de 90 minuts a color digitalitzada a DPX 10 bits, que no és el més lluny que podríem anar, pot estar al voltant dels 7 als 10 terabytes”, subratlla Soto. 

En aquest punt és on entren en joc les infraestructures de l’ESCAC. L’acord entre el centre educatiu i la Filmoteca respon al benefici mutu: el primer guanya accés a un escàner d’última generació, propietat de la Filmoteca, que li permet deixar d’externalitzar les digitalitzacions de les pel·lícules que roden els estudiants i exestudiants, mentre que l’arxiu cinematogràfic pot accedir a la sala de correcció de color i als equipaments informàtics i de so de l’ESCAC.

Color, neteja i so

La següent fase de la remasterització és el color grading, també conegut com a etalonatge o correcció de color. En aquesta etapa, que es fa amb el programa DaVinci Resolve, l’equip retoca fotograma a fotograma els nivells de color dels films amb la intenció de mantenir una coherència visual. També es recuperen els nivells de contrast de la pel·lícula original, que durant la fase d’escaneig es redueixen per tenir més marge per treballar, tal com explica Soto: “Si des del principi la pel·lícula ve molt contrastada, tenim el risc de perdre informació a les cotes altes i baixes de la corba de color. Amb aquest procediment aconseguim que tots els defectes de la pel·lícula surtin a la llum”.

Precisament per això l’equip de la Filmoteca ha decidit fer la correcció de color abans de la següent etapa, la neteja digital. Aquesta fase s’executa amb DIAMANT, un programa específic creat per a restauradors de cinema, i consisteix a eliminar imperfeccions provocades després de la filmació de la pel·lícula, com pèls i ratllades i, si escau, a estabilitzar la imatge.

Segons Soto, es tracta d’un procediment “molt superficial”, ja que les pel·lícules acostumen a arribar en bon estat, però amaga una dificultat important: saber identificar què és una imperfecció provocada pel mal estat del negatiu, i què és un tret propi del film. “A vegades, a les pel·lícules, durant el rodatge es cola un pèl de pols. Digitalment el podríem treure. Però ho fem? El pèl forma part de la pel·lícula. Si el senyor de la càmera no era molt eficient i no ho netejava, era el seu problema”, assenyala Alberich. El restaurador considera que és una feina que només es pot aprendre a base d’experiència, però per assegurar-se d’acostar-se el màxim a l’obra original es recorre a tota la documentació disponible. I, sempre que sigui possible, es convida a persones implicades en la gravació de la pel·lícula per conèixer la seva visió.

Alberich: “A vegades, a les pel·lícules, durant el rodatge es cola un pèl de pols. Digitalment el podríem treure. Però ho fem? El pèl forma part de la pel·lícula. Si el senyor de la càmera no era molt eficient i no ho netejava, era el seu problema”

De manera paral·lela a l’etalonatge i la neteja digital es realitza el tercer pilar de la remasterització digital, la neteja del so. En essència, el procediment consisteix a equalitzar les pistes, que poden estar en mono o estèreo, i traduir-les a l’estàndard actual, el so envoltant 5.1. “El que fem és posar so en els canals centrals i buidar els canals de darrere, que en les pel·lícules dels anys 50 no existien. Tot el so surt pels canals centrals, i així et ve el so com et venia als anys 50, no envoltant com et ve ara”, detalla Alberich.

Amb les tres etapes finalitzades, arriba l’hora de produir el màster, és a dir, ajuntar tots els materials en un únic format. En aquesta etapa final s’executa l’enquadrament final de la imatge (en les fases anteriors es treballava amb el negatiu sencer), se sincronitza el so i la imatge i s’incorporen cartel·les a l’inici i final de la pel·lícula, amb la informació sobre els autors i els detalls de la remasterització. Un cop acabat es produeix el DCDM (Digital Cinema Distribution Master), un arxiu que pot pesar entre 1,5 i 2 TB que conté tota la informació sense compressió, el qual es desarà com a còpia digital. D’aquí neix també un DCP (Digital Cinema Package), que és un format més reduït, amb un pes de 120 GB, i és el que es fa servir per distribuir a les sales de cinema que vulguin projectar-lo.