Un component tan petit com un xip ha demostrat tenir prou poder per paralitzar una indústria. El sector afectat en qüestió ha estat el de l’automoció, que va donar el toc d’alerta final –després de mesos d’avisos- amb una aturada temporal i una reestructuració dels torns en dies concrets durant el mes de setembre a la planta de Seat a Martorell. Segons l’Associació de la Indústria de Semiconductors, Europa ha passat de fabricar el 44% dels semiconductors el 1990 a portar al mercat només el 9%, i si la tendència es manté, la xifra baixarà un altre punt en la pròxima dècada. L’hegemonia ara es troba en mans asiàtiques, més concretament, de Taiwan amb el 63% i de Corea del Sud amb el 18%.

Què ha passat ara perquè s’agreugi la situació? La resposta es troba en la pandèmia de la covid-19. “Hi ha hagut una gran demanda de productes d’electrònica de consum perquè amb el confinament hem necessitat ordinadors i mòbils, i hem usat més que mai els videojocs i la televisió”, assenyala Laia Pagès, enginyera i executive and scientific manager de CARNET, el hub de recerca sobre mobilitat coordinat per CIT UPC. En aquest punt, la producció de semiconductors ja va viure una situació que ja posava contra les cordes el mercat, però ha estat el retorn a l’activitat i l’increment de la demanda de vehicles la gota que ho ha fet vessar tot. “Si per a una tauleta necessites molts microxips, per a un cotxe en calen molts més: a les portes automàtiques, a l’ordinador d’abordament, el sistema de frens, l’assistència en aparcament... I tot és una cadena molt llarga. Si una part falla, alenteix la resta”, explica l’experta.

Europa ha passat de fabricar el 44% dels semiconductors el 1990 a portar al mercat només el 9%

L’aturada social i econòmica que va provocar el coronavirus va acabar de fer la clau de volta necessària per convertir la baixa, però sostinguda, disponibilitat de semiconductors en una situació d’escassetat real i visible. Durant els mesos de tancament, la indústria automobilística no va demandar materials per a la fabricació dels vehicles, de manera que es va cobrir la demanda de xips per a l’electrònica. Però ara que poc a poc es retorna a la normalitat, Pagès alerta que el problema es troba “en la matèria primera dels semiconductors i en les fàbriques de xips”. “L’escassetat és el resultat d’un efecte dominó que afecta tota la cadena”, insisteix.

Un vehicle convencional necessitat al voltant de 1.500 xips, mentre que en un elèctric la dada pràcticament se supera. A mesura que augmenti la demanda d’aquests vehicles més sostenibles, ho farà també la dels semiconductors. I precisament els elements que cal instal·lar-hi no són ràpid de fabricar. Un microxip consta d’entre 20 i 30 capes aproximadament apilades les unes sobre les altres. Cadascuna té una funció diferent i un procés de creació també complex. Tot plegat, pot requerir fins a 700 passos i tres mesos fins a l’obtenció d’un xip.

Més retards, però sense aturades

El focus mediàtic s’ha posat sobre la indústria automobilística pel seu pes en termes de PIB i llocs de feina, però la realitat va més enllà. Segons el professor dels estudis d'Economia i Empresa de la UOC Cristian Castillo, qualsevol empresa de mida mitjana que es dediqui a la integració de semiconductors “està patint les conseqüències”, des de fabricants de neveres o rentadores fins a equips farmacèutics. Però alerta que no es tracta d’una situació aïllada, sinó que hi ha una certa “periodicitat de ruptures”: “Aquesta vegada ha estat pitjor perquè ha succeït molt de pressa, no ha estat un problema cíclic de falta d’estoc, sinó que ha fet trontollar totes les provisions de vendes”.

El sector automobilístic només representa un 10% del consum de semiconductors a la indústria

Durant el confinament, marques com Apple i Samsung van haver d’endarrerir la presentació de nous models de telèfons, ordinadors i tauletes; i per als qui ja havien adquirit nous portàtils per treballar o estudiar des de casa, alguns van haver d’esperar entre 30 i 60 dies per rebre els nous aparells a casa. Però l’electrònica de consum no viurà una aturada com ha assumit la indústria automobilística perquè, afirma Castillo, “els fabricants estan distribuint els components i materials en els sectors amb més demanda”. I és que l’automoció, tot i tenir més ressò, “només representa el 10% del mercat de semiconductors”. Per això l’expert alleugereix preocupacions i assegura que, com a molt, tornaran a sortir notícies de presentacions i enviaments que s’han d’ajornar. Previsiblement, res aturarà ni la venda ni la fabricació de mòbil, consoles o televisors.

Un pla urgent per a Europa

La taiwanesa TSMC i la coreana Samsung són les principals potències de semiconductors, mentre que la xinesa SMIC ocupa la tercera posició. Ara bé, aquest últim país és el que acapara més estoc a tot el món. “SMIC és el fabricant principal a la Xina, i és un monstre de fabricació de tauletes, ordinadors i smartphones, que necessiten els components. Això provoca que hagin d’importar grans quantitats quedi limitat l’estoc per a la resta del món”, assenyala el professor de la UOC.

Els Estats Units ja han mogut fitxa i han dissenyat un pla amb 50.000 milions d’euros per dinamitzar la indústria. Una de les propostes és atraure talent estranger, i han apel·lat directament a TSMC, a qui han ofert construir una planta a Arizona amb una inversió de 12.000 milions d’euros. I Europa, que vol recuperar el poder que tenia fa 30 anys, s’ha fixat el 2030 com a horitzó per fabricar el 20% dels semiconductors a escala global. El pla a seguir es detallarà en la futura Llei Europea de Xips sobre la qual treballa la Comissió Europea, la qual posarà èmfasi en la investigació, la producció i la cooperació internacional.

Bosch ha invertit en una nova planta de semiconductors a Alemanya i Intel estudia obrir-ne dues més a Europa en els pròxims 10 anys

Fins al moment, Intel ha fet públic l’interès per construir almenys dues plantes de xips al vell continent en la pròxima dècada amb una inversió que rondaria els 80.000 milions d’euros; i Bosch ha obert una segona planta a la ciutat alemanya de Dresde per fabricar semiconductors. “Tot això aconseguirà en el llarg termini equilibrar la balança i tenir participació en l’oligopoli de TSMC i Samsung per no dependre de l’exterior”, explica Castillo. Ara bé, cal posar èmfasi en “el llarg termini” perquè posicionar-se en termes de fabricació requerirà temps. Tal com apunta l’expert, “Europa arriba tard per l’error estratègic de permetre la deslocalització de la indústria de semiconductors”.

L’objectiu no ha de ser únicament abastir la demanda del mateix continent, sinó fabricar microxips d’última generació i cobrir tota la cadena: des del disseny fins a la creació. Per això les autoritats pensen en l’horitzó 2030, ja que Castillo calcula que es poden trigar fins a 4 anys a obrir una planta amb una inversió de 20.000 milions d’euros, i caldrà esperar llavors aproximadament 5 anys per veure’n els fruits. El següent pas serà posicionar-se al costat de les superpotències perquè mentre neix un actor europeu, apunta el professor, “la competència continuarà millorant el procés de fabricació i creant microxips més petits”.

Castillo: “Hem permès la deslocalització de les fàbriques, però hem primat el disseny. A escala de desenvolupament estem avançats"

El vell continent té molts deures per davant, tot i que no ho té tot a la contra. “Hem permès la deslocalització de les fàbriques, però hem primat el disseny. A escala de desenvolupament estem avançats i segurament una part dels fons de recuperació es destinaran a impulsar projectes d’innovació en semiconductors”, explica Castillo, qui esmenta ASML per il·lustrar el poder del vell continent. La companyia neerlandesa té a les seves mans la maquinària necessària per fabricar semiconductors d’última generació, la mateixa que usen TSMC i Samsung. El que significa que Europa té el coneixement per crear els seus xips. “Si Europa aconsegueix ser potència en creació de components, sumat a la capacitat de disseny i desenvolupament, pot entrar en la cursa mundial amb un paper rellevant”, conclou l’expert.