Aquest 21 de febrer li toca bufar espelmes a una saga talismà o, millor dit, a la Triforça de Nintendo: La Llegenda de Zelda. Un joc que mai ha faltat a la cita per cada consola nova de la companyia, amb totes les fanfàrries i honors, i que ja forma part de l'imaginari popular i llistes de millors videojocs. Ja els agradaria als fans de moltes altres franquícies.

La primera aventura del trio compost per en Link, la princesa Zelda i en Ganon(dorf) al regne de Hyrule va ser publicada originalment per la consola Famicom japonesa, la NES a occident, fa 35 anys. Va ser creació directa del mestre Shigeru Miyamoto i ja llavors es tractava d'un joc trencador, dins de les limitacions del maquinari. Per una banda, era dels primers on podies desar la partida! També, pel fet de presentar per primer cop un món obert (bé, per a l'època) que calia explorar, i que servia d'accés a diferents laberints i masmorres, amb objectes ocults que et permetien seguir avançant.

“Zelda ja llavors es tractava d'un joc trencador perquè era dels primers on podies desar la partida i perquè presentava el primer món obert”

Tot i el nom de la saga, el personatge protagonista és en Link, un heroi vestit de verd, esquerrà i de ben poques paraules. S’anomena així perquè és el vincle que uneix a tots contra les forces del mal. Però a mesura que la saga ha avançat, la mateixa princesa Zelda ha anat guanyant un protagonisme. Dels breus moments on apareix només al final del primer joc, fins a l'adopció d'alter egos (Sheik, Tetra) que trenquen una mica amb la visió pura de la damisela en perill i mostren la seva fortalesa i independència. I ja en els spin-offs dels Hyrule Warriors podem seleccionar-la per derrotar sense cap problema la marea d'enemics que ens venen a sobre. Sí, també va protagonitzar en solitari un joc per a la consola Phillips CD-i, el Zelda's Adventure, però d'aquest millor oblidar-se'n si voleu conservar el seny. No, de debò, si us plau, no el busqueu. Cap saga és perfecta.

Com el seu company d'aventures, el nom de Zelda té un motiu, i no és pas inventat, sinó que Miyamoto la va batejar així en honor a l'escriptora Zelda Fitzgerald. I altra gent important després ha batejat la seva filla amb aquest nom, a propòsit del joc i no de l'escriptora. Un exemple és el malaguanyat Robin Williams i la seva filla Zelda Williams, que fins i tot van fer un anunci del videojoc a la televisió dels Estats Units.

I com tercer en discòrdia al joc està en Ganondorf, el gran rei del mal, i la seva altra forma, el dimoni Ganon. Un dolent, però que molt dolent, que només vol que apoderar-se de la Triforça.

"Cada nova generació de jugadors segueix passant-s'ho bé amb una nova versió de 'La Llegenda de Zelda'"

La saga ha anat canviant en estil i gràfics en aquests 35 anys, però un fet per mi molt destacat és la seva partitura. A poc a poc, les tonades han avançat a un nivell ja orquestral. Que algú escolti la tonada La balada de la deessa (Ballad of the Goddess, del joc Skyward Sword) i em digui si es queda o no indiferent. De fet, ja fa una uns anys va passar per Barcelona el tour mundial Symphony of the Goddesses, on vàrem poder escoltar com l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat ens interpretava les melodies més populars dels diferents jocs. Tot un luxe.

Han passat els anys, però la cosa no afluixa, i cada nova generació de jugadors segueix passant-s'ho bé amb una nova versió de La Llegenda de Zelda. Per ara, toca esperar el Breath of the Wild 2 (van fent poc a poc...). Mentre esperem, ja s’ha confirmat fa poc la remasterització del Skyward Sword, en camí.

I per cert, que quedi clar, el millor joc entre els Zelda és el Link to the Past. Perdoneu, però algú ho havia de dir...