L'altre dia, parlant amb el director general i la directora financera d'una empresa industrial de Badalona sobre el software que utilitzen per gestionar i fer la comptabilitat, se'm queixaven de la quantitat de problemes que els representava el fet que no s'adaptés a la seva dinàmica habitual. No era fals. Parlem d'un programa fet a mida, que no ha mantingut el ritme dels temps i que, avui dia, es fa més confús d'utilitzar que mai. Mentrestant, els canvis promesos no arriben, ja no per manca de capacitat, sinó d'idees i connexió amb els temps.

Quan els vaig proposar de canviar-lo, tot van ser excuses que no s'adeien amb les queixes anteriors. Des del clàssic de les històries d'amor fallides "canviarà" fins al menys manit "en realitat, no és tan greu", deixat anar després de cantar les quaranta al programa i al seu creador. Això és por, no al canvi, sinó als costos enfonsats.

Un cost enfonsat és aquell en què ja has incorregut i que no pot ser recuperat. També és conegut com la fal·làcia del Concorde, segons la qual els governs francès i britànic van seguir invertint en l'avió supersònic pensant més en els diners que ja havien gastat en el projecte que no pas en els que seguien gastant absurdament donada la viabilitat del projecte. És a dir, en lloc de reconèixer les pèrdues i aturar la sagnia, seguien posant-hi diners per no haver de reconèixer una pèrdua passada.

"La presa de decisions és una habitual en la dinàmica dels costos enfonsats, igual com ho és la tecnologia i els seus elevats costos de transició"

Aquest mateix fenomen succeeix molt sovint en diferents àmbits de l'empresa, que van des de la inversió en un nou software de l'empresa de l'exemple, fins a la decisió d'acomiadar un treballador en qui has invertit diners i esforços. De fet, la presa de decisions és una habitual en la dinàmica dels costos enfonsats, igual com ho és la tecnologia i els seus elevats costos de transició.

Recordo que fa uns anys, vaig decidir canviar de l'Evernote al One Note de Microsoft. Al cap i a la fi, ja pagava la llicència de l'Office 365 i segur que tot era el mateix. Evernote, a més, t'ho feia (i t'ho fa) fàcil, ja que permet exportar les notes de manera que les puguis importar allà on vagis. Aquest és el seu secret: fer fàcil la sortida, per reduir barreres d'entrada.

"Els costos enfonsats van lligats als d'oportunitat, perquè promouen l'statu quo i frenen la innovació"

Tot i això, uns anys més tard, em trobava en el camí contrari. No em vaig adaptar mai a la nova eina, que em resultava incòmoda i poc intuïtiva. L'organització era caòtica i havia deixat d'escriure al mateix ritme. Però no tornava a Evernote. Per què? Costos enfonsats. La sortida de One Note no era pacífica com la d'Evernote. L'organització era tan particular que la feia incompatible amb sistemes més simples. A més, Microsoft no permetia l'exportació, pel que havia de copiar i enganxar manualment totes les notes d'un sistema a l'altre. Costos enfonsats. Les millores que podia obtenir suposaven un esforç molt gran que, racionalment, hauria d'haver posat al costat de l'esforç de mantenir-me de per vida al sistema antic, però no ho feia. Mirava només el cost ja incorregut (temps i diners posats a Microsoft) en lloc de mirar el prospectiu (temps i diners posats a Evernote).

Finalment, vaig fer el canvi, però no sempre el fem. Sempre dic als meus clients que els costos enfonsats van lligats als d'oportunitat, perquè promouen l'statu quo i frenen la innovació, la prospecció d'oportunitats i, com a conseqüència, el creixement. Pensa-hi quan analitzis un canvi.