Crear un ecosistema saludable entre la indústria i el món acadèmic sempre s’ha considerat un objectiu desitjable, tot i que de vegades existeix la percepció (injusta) d’una dicotomia on cadascú va per la seva banda. La maleïda falsa percepció de la torre d’ivori a l’acadèmia. Això aplica, jo diria, a qualsevol camp, però és clar, a mi el que m’interessa és en el context d'activitats afins a la creació de videojocs, on mai em cansaré d’agrair els grans esforços que fa el Departament de Cultura Digital per crear i consolidar aquests ponts, amb accions com la Taula de Videojoc.

Potser la transferència de coneixement més fàcil d’identificar, i jo diria que de les més importants, és senzillament la formació de futurs professionals a través dels diferents programes acadèmics. Això és especialment cert ara que la indústria pot confiar en títols específics de videojocs, ja consolidats dins el sistema universitari català. Sovint, representants de la indústria ens convoquen per fer-nos saber quines són les seves necessitats i nosaltres de debò que estem encantats d’escoltar-los. Una altra cosa és que implementar aquestes propostes sigui més o menys fàcil a curt termini.

"Potser la transferència de coneixement més fàcil d’identificar és la formació de futurs professionals a través dels programes acadèmics"

Tanmateix, un fet sovint obviat, i molt relacionat amb la darrera frase que acabo de dir, és precisament el sentit invers. En programes tan professionalitzadors com els vinculats a la creació de videojocs, una altra transferència clau és la de professionals que escullin fer de professors, ara bé, alhora que segueixen vinculats a la indústria. O en una situació intermèdia, acadèmics que opten per convertir-se en creadors, fins i tot quan aquesta via pugui tenir un impacte negatiu dins la seva carrera investigadora. La universitat considera molt desitjable (jo diria imprescindible) un equilibri entre perfils més orientats a l’acadèmia i la recerca, i d’altres purament professionals. Per això existeixen figures com el professor associat (aquesta molt maltractada en els darrers temps) o el col·laborador, que donen cabuda a perfils que provenen de la indústria.

Tot i que els experts del sector són molt buscats per les institucions acadèmiques, cal admetre que existeixen algunes dificultats importants per assolir aquesta fita. Per una banda, i un tema sovint citat a la premsa especialitzada en els darrers anys, està l'erosió gradual de la frontera entre el treball i el temps lliure, amb hores de treball excessives (l’anomenat crunch, en anglès). Malauradament, i segons estudis a la literatura (citaré, només com a exemple, el de Creus et al del 2020, referència bibliogràfica al final), això no és estrany a les indústries creatives, on molts professionals treballen per la seva passió pel mitjà, creant una situació que, entre altres efectes, però centrant-nos només en el tema a tractar aquí, complica trobar professionals amb la flexibilitat necessària per impartir docència.

"A Les indústries creatives, molts professionals treballen per la seva passió pel mitjà, creant una situació que complica trobar professionals amb la flexibilitat necessària per impartir docència"

D’altra banda, l’acadèmia està estrictament regulada per un conjunt de normatives sobre el seu cos de professorat per tal de poder oferir els seus programes. Per exemple, i la més contundent, és l'obligatorietat d’un percentatge de professorat doctor, per si ja no costava prou compaginar la docència amb una activitat professional. No entraré en el debat o el detall del perquè de tot plegat, però si voleu reflexionar al respecte, es pot començar per respondre: què és una universitat i quina és la seva missió? (respecte d’altres institucions educatives). En qualsevol cas, i independentment de la resposta a la qual cadascú arribi, les regles del joc són aquestes i no canviaran.

Afortunadament, tot i aquestes dificultats, existeixen professionals que compaginen la seva carrera professional a la indústria amb l’acadèmia. Quines són les seves característiques, d’on provenen, i els motius per fer-ho és un tema molt interessant que deixaré per un altre dia. Però ja dic que trobar-ne no és una tasca trivial. Per la part que m’afecta, i parlo només a títol personal, he de dir que la restricció de cos de professorat doctor és especialment estratègica, ja que no assolir-la implica haver de tancar el programa. Així de simple. Però formar un doctor no és una tasca assolible d’un dia per l’altre. S’ha de planificar a llarg termini.

Per això, i en conclusió, és important que, pel benefici de l’ecosistema de videojocs català, la indústria també tingui present que cal aquest equilibri bidireccional i, per tant, vetlli perquè sigui possible. Especialment, si s’ha de garantir la rellevància dels programes universitaris, i per tant dels futurs professionals. I si es vol anar més enllà, seria ja utòpic que comencés a mirar amb encara més detall propostes com el programa de Doctorats Industrials, que també pot ser una altra via per reivindicar-se dins la societat i posar-se al mateix nivell que altres indústries amb un potencial de recerca.

Referències:

Creus, A., Clares-Gavilán, J., & Sánchez-Navarro, J. (2020). What’s your game? Passion and precariousness in the digital game industry from a gameworker’s perspective. Creative Industries Journal, 13(3), 196-213.