El que comentaré aquí enllaça amb un article anterior en el qual feia referència a la necessitat d’una governança climàtica mundial amb motiu de la celebració de l’última cimera mundial per al clima (COP 28) a Dubai. Aquest debat no només interpel·la als polítics, als ecòlegs o als activistes, sinó que, de forma creixent i molt especial, també als tecnòlegs. Els acords assolits en aquestes cimeres, malgrat no ser vinculants per als estats participants, resulten essencials per determinar els fulls de ruta cap a la descarbonització dels sistemes productius i el mix energètic que convé impulsar en aquest procés de transició.

Com ja sabem, el temps ens hi juga en contra: si volem arribar a l’objectiu de zero emissions netes de gasos d’efecte hivernacle l’any 2050, d'aquí a 6 anys n’haurem d’haver reduït el 43%, i el 60% l’any 2035, respecte als nivells de 2019. Seria lògic esperar que en plena emergència climàtica -cal ser ja molt tossut per continuar mantenint posicions negacionistes davant de l’evidència científica- una trobada d’alt nivell com aquesta hagués donat un senyal clar de lideratge per transformar el model energètic. La realitat és que, un cop més, els grans lobbies energètics han influït de forma decisiva en l’agenda global alentint el procés de descarbonització en un moment crític en què la temperatura mitjana del planeta l’any 2023 fregava ja els 1,5 °C, línia vermella fixada en els Acords de París de 2015. 

“Les tecnologies de captura i emmagatzematge de carboni no són efectives a gran escala, de manera que difícilment podrien mitigar l’impacte climàtic generat per un augment de la producció de petroli i gas natural”

A la declaració final del document s’estableix “fer una transició per allunyar-se dels combustibles fòssils”, fórmula de compromís introduïda in extremis per la presidència de la cimera encapçalada pel sultà Ahmed al-Jaber, quan les negociacions semblaven perdudes després d’un procés tortuós i complex. No s’estableix una data límit per a l’eliminació d’aquests combustibles, ni tan sols es parla de reducció progressiva, com demanaven la majoria dels participants. Tot i que aquest reconeixement és en si històric i que es demana que el 2025 els països presentin els seus plans de reducció d’emissions per a tota l’economia, el compliment d’aquests acords dependrà de la voluntat dels governs i deixa ampli marge de maniobra per continuar emprant combustibles fòssils.

Un dels aspectes més controvertits és que es podran explotar àmpliament nous jaciments petrolífers i de gas natural sempre que s’apliquin tecnologies de captura i emmagatzematge de carboni. Aquesta solució ha estat molt criticada per organitzacions com Global Witness, que considera que “a tot el món han fracassat el 80% d’aquests projectes”. Per raons diverses, aquestes solucions de moment no són efectives a gran escala, de manera que difícilment podrien mitigar l’impacte climàtic generat per un augment de la producció de petroli i gas natural.

Tot i que clarament insuficient, l’abast dels acords d’aquesta cimera aporta alguns avenços importants. S’estableix el compromís de triplicar la capacitat instal·lada d’energies renovables i duplicar l’eficiència energètica, incrementar el finançament per als països en desenvolupament (grans perjudicats pel canvi climàtic), a més de reduir les emissions de metà i altres gasos que poden accelerar l’efecte hivernacle.

Tot un seguit de bones intencions que contrasten amb la falta d’implicació efectiva dels estats. Només cal veure com el fons de compensació i pèrdues per als països damnificats pel canvi climàtic amb prou feines han recaptat 700 milions de dòlars, mentre el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial encara no han fet concretat els mecanismes financers per gestionar-los.

"Continua vigent la necessitat de revisar l’actual ideal de progrés basat en un model econòmic de creixement il·limitat que obvia la capacitat de càrrega de la Terra"

En paral·lel, se seguirà donant impuls a l’energia nuclear potenciant la nova generació de reactors i allargant la vida útil de part dels existents, a més de promoure la producció d'hidrogen rosa a partir de la dissociació de l’aigua utilitzant, novament, energia nuclear.

L’evolució de les successives cimeres, des de la primera celebrada a Rio de Janeiro l’any 1992, amb poques decisions capaces de canviar polítiques nacionals, evidencia les tensions internes d’un sistema econòmic que prefereix llençar pilota endavant en lloc d’assumir els costos de fer front de forma decidida a les causes del canvi climàtic.

En el fons de la qüestió, continua vigent la necessitat de revisar l’actual ideal de progrés basat en un model econòmic de creixement il·limitat que obvia la capacitat de càrrega de la Terra, sobrepassant els llindars de l’equilibri natural dels ecosistemes (el 2 d’agost de 2023 la humanitat ja va consumir tots els recursos que el planeta pot generar en un any). Un debat en el qual el món tecnològic hauria de tenir veu pròpia, amb sentit crític, per la seva corresponsabilitat i pel seu gran impacte transformador.