Quan un es passeja per l’oferta de sèries i pel·lícules de ciència-ficció que podem trobar a les principals plataformes de streaming, no pot deixar de sentir un lleuger calfred en veure les visions obscures i poc esperançadores que se’ns ofereixen d’un futur cada cop més amenaçador. Saltem d’escenaris postapocalíptics com l’adaptació del videojoc The Last of Us a inquietants distopies polítiques com 3% o El conte de la criada, passant per les complicades relacions sentimentals amb un sistema operatiu a Her, l'atmosfera opressiva de Moon, els dilemes ètics que ens planteja Gattaca o les prediccions letals de Minority Report.

Aquest gènere ha tingut sempre la virtut d’oferir-nos un mirall on explorar les nostres esperances, desitjos i temors respecte al futur i, de forma més específica, respecte a la tecnologia. Totes aquestes visions resulten dissonants amb la imatge que ens ofereix la indústria, on les innovacions sempre ens condueixen al progrés material, la millora de la qualitat de vida i en definitiva, a una societat millor. Sovint se’ns presenta com una qüestió econòmica o empresarial de prestació de serveis, obviant l’impacte social i transformador que generen en les nostres vides i que sens dubte mereix una reflexió col·lectiva.

“Les prediccions dels seus creadors tenen una gran influència en el nostre imaginari col·lectiu i, molts cops, han servit d’inspiració per a dissenys que han acabat convertint-se en realitat”

Desconec si els professionals de l’interès públic tenen gaire en compte els escenaris hipotètics que ens presenta la ciència-ficció, però en el cas d’Amelia Andersdotter (una de les eurodiputades més joves de la història del Parlament Europeu) em va sorprendre força, fa anys, en preguntar-me on podia trobar a Barcelona una bona llibreria especialitzada en aquest gènere.

Les prediccions que ens ofereixen els seus creadors tenen una gran influència en el nostre imaginari col·lectiu i molts cops han servit d’inspiració per a dissenys que han acabat convertint-se en realitat. Trenta anys abans que esclatessin les bombes d'Hiroshima i Nagasaki, HG Wells va utilitzar per primer cop el terme “bomba atòmica” a la seva novel·la “El món s’allibera”, el ciberespai va ser anticipat per William Gibson l’any 1984 a Neuromant —on internet i la realitat virtual eren omnipresents— i les tauletes digitals, amb un aspecte molt similar als dels actuals iPads, ja es van deixar veure entre els tripulants de 2001, una odissea de l’espai” d’Stanleny Kubrick.

La llarga llista d’encerts, entre els que sempre tindrà un lloc d’honor l’escriptor Jules Verne, pot resultar igual de sorprenent i il·lustratiu i que la dels seus fracassos, amb algunes visions força exòtiques fruit de l’explosió tecnològica de principis del segle XX.

En tot cas la tecnologia no ha de ser forçosament el centre d’aquests relats, sinó que sovint aquest context més o menys hipertecnificat serveix d’escenari per explorar noves formes d’interrelacions humanes, conflictes socials o fins i tot contradiccions ètiques o efectes perversos de l’aplicació de la tecnologia. Particularment, trobo més inquietants ficcions urbanístiques tan properes a la realitat com la de la sèrie noruega Arkitekten, en la qual certes distopies extremes quasi ens transporten al terreny del gènere fantàstic.

“Trobo a faltar relats que no només ens alertin dels perills que comporta esdevenir els nous Prometeus de la nostra època, sinó que ens obrin noves perspectives, encara que ficcionades, per a l’acció transformadora”

Si aquestes visions són tan poderoses, tan reveladores, per què no trobem més títols que llencin un missatge positiu, inspirador i esperançador? La ciència-ficció no deixa de ser un reflex del sentiment de la nostra època, de la mateixa manera que fins als anys 50, en el que es considera l’edat d’or del gènere, els autors van oferir al públic visions brillants i eufòriques, imbuïts per un cert sentit de meravella davant dels nous descobriments.

En aquest trànsit de la utopia a la distopia actual, trobo a faltar relats que no només ens alertin dels perills que comporta esdevenir els nous Prometeus de la nostra època, sinó que ens obrin noves perspectives, encara que ficcionades, per a l’acció transformadora. És evident, per exemple, que com espècie estem començant a pagar un alt preu per la gestió tan ineficient i irresponsable que fem dels recursos naturals, però també és una realitat que l’allau de notícies negatives sense alternatives plausibles està provocant una certa desconnexió social per evitar la constant angoixa climàtica. La paràlisi no ens ajudarà, en cap cas, a reaccionar en situacions d’urgència extrema. Així que, un cop més, on és ara la utopia?