És innegable que, en els darrers anys, la tecnologia ha evolucionat exponencialment. En qüestió de dècades hem passat de dependre del fax i el telèfon fix a dur ordinadors potentíssims a les butxaques, o fins i tot al canell. I aviat també els durem als ulls. Estem aprenent a incorporar la intel·ligència artificial en el nostre dia a dia perquè ens faciliti certes tasques, i sembla que aviat els cotxes autònoms podran ser una realitat quotidiana.

Al nostre voltant tot va evolucionant, de manera més ràpida o més lenta, però hi ha un àmbit on, de moment i malgrat la tecnologia existent, no hem vist cap canvi. On continuem fent les coses de la mateixa manera que es feien abans: les votacions.

Fa poc hem viscut unes eleccions municipals, i ara en tenim a tocar unes de generals. Malgrat disposar de DNI electrònics i certificats digitals, continuem havent de desplaçar-nos per anar a votar, o bé fer l'enrevessat i lent tràmit de demanar el vot per correu —aquests dies no han faltat imatges de les llargues cues que es formen en aquestes oficines— malgrat saber que aquest procés és corruptible i, per tant, susceptible al risc, com va passar a Melilla el 28-M.

A tot això cal afegir també la complexitat dels recomptes, especialment en els casos de resultats ajustats. Un dels més sonats va ser l’any 2000, a les eleccions per la presidència dels EUA, quan 537 vots van donar la presidència del país. Van haver de passar trenta-sis dies per validar la victòria de George W. Bush sobre Al Gore.

"Disposem de DNI electrònics i certificats digitals, però continuem havent de desplaçar-nos per anar a votar"

He apuntat un fet, però, que no és cert, i segur que molts lectors ho hauran notat. No és veritat que les votacions no hagin avançat i que segueixin en mode analògic, tal com les fèiem abans. Ja es vota digitalment en diversos sectors. Segurament moltes persones que llegeixin aquest article hauran pogut experimentar la comoditat i practicitat de votar des del seu ordinador, o fins i tot des del mòbil en diferents àmbits com l'associatiu. 

Òmnium, l'organització cultural més gran d'Europa amb 180.000 socis ja ha fet votacions electròniques; el Barça també va utilitzar un sistema digital per la darrera votació del Consell de Penyes i fins i tot en el sector corporatiu —com és el cas de la Cambra de Comerç de Barcelona— ja va instaurar-se aquesta pràctica en les darreres eleccions, i es repetirà en les d'enguany.

Ara bé, si veiem que aquesta és una tendència a l'alça, que dona bons resultats i que s'ha provat en diferents contextos, magnituds, i països... per què no s'aplica aquesta tecnologia d'una vegadaals processos electorals? És un tema de seguretat, confiança, manca de recursos o legislació?

"El Barça ha usat sistemes digitals a la darrera votació del Consell de Penyes; fins i tot la Cambra de Comerç de Barcelona va instaurar-los a les últimes eleccions, i repetirà enguany”

Aquesta és la pregunta que planava fa un parell de setmanes en una tertúlia organitzada pel CBCat, sobre votació digital i tecnologia blockchain, amb la presència de Marta Sancho, project manager de Vocdoni (empresa responsable dels casos d'èxit abans esmentats); David Montserrat, CEO d'Ekratos i Marc Gallardo, soci i advocat a la consultora RSM Spain.

Els experts en la matèria van deixar-ho clar: les eines existeixen i estan a punt. A Estònia i Suïssa, per exemple, ja fa temps que es vota digitalment. I si parlem de la tecnologia blockchain, aquesta augmenta la transparència sense comprometre la privacitat, millora la seguretat alhora que garanteix fiabilitat i velocitat en el recompte de vots. Com a votants, a més, ens permet tenir la certesa que el nostre vot ha estat comptabilitzat. Aquest sistema el fa indubtablement més segur que el vot per correu actual, i fins i tot dona més garanties que el vot presencial, permetent auditar les eleccions a posteriori, i certificant si han estat o no manipulades.

Ben segur que un dels frens de la implantació d’aquest sistema és la reticència al canvi, les inèrcies que seguim, el qui dia passa, any empeny... Les coses desconegudes no agraden a tothom. Conta la llegenda que quan es van instal·lar una de les primeres escales mecàniques a Londres, a l'estació de metro d'Earls Court, el govern va haver de contractar una persona que les pugés i baixés tot el dia per demostrar a la resta de vianants que aquell aparell d'aparença sospitosa era perfectament segur per a qualsevol persona. Fins i tot per a ell, que només tenia una cama.

Un altre fre podria ser l’accés universal a aquest tipus de sistemes, ja que davant de la digitalització hi ha qui pateix dificultats i hem de continuar treballant per reduir-les, no les podem obviar. Tot i això, aquesta dificultat podria ser resolta amb votacions mixtes, combinant el mètode tradicional amb el digital.

"La pandèmia va accelerar una revolució inevitable i va forçar la modificació de la normativa que, actualment, permet el vot electrònic en societats mercantils, i que s'ha estès a altres entitats"

Les persones necessitem un període d'adaptació davant qualsevol canvi. De fet, en els casos d'Estònia i Suïssa, la implementació del vot electrònic no ha passat d'un dia per l'altre, sinó que fa anys que aquests països porten treballant en la introducció d'aquestes eines, i en la conscienciació de la població per fer-les servir.

Què ens cal, aquí, a casa nostra, per poder iniciar aquest procés? Bàsicament un marc legal que ho permeti. La pandèmia va accelerar una revolució tecnològica que havia de tenir lloc de tota manera, i va ser aquesta la que va forçar que es modifiqués la normativa que actualment permet i regula el vot electrònic en societats mercantils, i que s'ha estès a altres entitats.

Ara bé, en l'àmbit públic continua sense haver-hi normativa i, com que no n'hi ha, el vot electrònic simplement és inexistent. Ens regim encara per la Llei Orgànica de Règim Electoral General, de l'any 1985. Per reformar-la caldria majoria reforçada, i a ningú no se li escapa que això requeriria un consens polític molt important que ara mateix no està clar que existeixi. Un cop s’obrís el debat sobre una possible reforma, apareixerien altres qüestions que d incomodarien als partits. No oblidem que els polítics també són persones, i que també tenen por al que desconeixen, però tampoc podem ser indulgents, ja que és la seva responsabilitat escoltar als experts per poder prendre millors decisions.

Estem al segle XXI, i aquest diumenge haurem de desplaçar-nos i anar a votar com hem fet sempre, i com feien els nostres pares i avis, malgrat tenir totes les eines per poder-ho fer amb les mateixes —o majors— garanties des de casa. Què esperen, els polítics, per començar a conèixer i adoptar aquestes ja no tan noves tecnologies?