Aquest 29 de novembre, el Pong, un dels grans rebesavis del món dels videojocs, fa 50 anys. Un joc amb una concepció extremadament simple, la màxima abstracció d'un joc de tenis de taula, o ésclar, del ping-pong. Ja ho diu el nom. Jugador contra jugador, cadascú controlant un pal al seu extrem de la pantalla, un fons negre i una pilota en forma de quadradet que cal anar rebotant, fent un sorollet, de costat a costat de la pantalla intentant que l'adversari falli a retornar-la. I a veure qui fa més punts, representats amb números a la part superior de la pantalla. I ja està, apa, a divertir-se!

Un aspecte rellevant d'aquest aniversari és prendre consciència d'una part, per a mi, molt important del seu significat i que mai em canso de repetir: que fa mig segle (ho dic així, que sona més fort) ja existien els videojocs com a forma d'entreteniment. Que no està gens malament, si comptem que la televisió encara no arriba al segle d'edat. Cal dir que, si un va a l'hemeroteca i la mira amb calma, els videojocs en realitat tenen ja 70 anys! Però en aquells inicis encara es tractava de productes experimentals, només per als aficionats a la tecnologia.

“El Pong va ser pioner en fer passar els videojocs de la prova de concepte al producte comercial real”

El Pong, tot i no ser dels primers videojocs, sí que és molt important per ser un dels pioners en fer passar els videojocs de la prova de concepte al producte comercial real, demostrat amb el seu èxit com a producte d'entreteniment pel públic en general. Representa els inicis de la democratització dels videojocs com a mitjà, en certa manera; primer, esperant-nos a les sales recreatives per xuclar els nostres moneders i després, al televisor de casa nostra.

I com se sol dir, la resta és història. En el cas del Pong, fent possible la història d'Atari com l'empresa de videojocs clau als Estats Units en aquell moment. Sí que cal dir que al Japó no estaven pas quiets experimentant amb videojocs, de manera més insular (per cert, Atari és precisament un nom extret del joc japonès Go). Però Atari, amb el Pong primer de tot, va posar a Occident una de les primeres pedres per a la demostració que es podien guanyar (molts) diners dedicant-te a això, i va iniciar una autèntica febre de l'or dels videojocs. Alhora, posava els ulls com taronges a tota una generació davant d'aquest nou producte. Que fins i tot es considerava quelcom molt positiu per a la canalla, en contrast amb mirar el televisor de manera passiva, el mitjà d'entreteniment familiar per antonomàsia de llavors. Qui ho havia de dir. Després, passarien altres coses llargues d'explicar perquè ser el primer no vol dir haver de durar i ser el millor per sempre. Però no es pot treure el mèrit d'Atari i la imatge icònica del Pong quedarà per sempre a l'imaginari popular.

“El Pong va demostrar a Occident que es podien guanyar diners dedicant-te als videojocs”

He de reconèixer que quan anem temps enrere en la memòria, tinc el mal vici quan parlo amb els meus estudiants dels programes de videojocs de fer una mica d'abuelo Cebolleta (que utilitzi aquest terme en concret ja em delata) i sempre parlar dels "vells temps", quan tot era fet amb “pixelots” i "chiptunes" perquè no quedava més remei, i no pas com un recurs estilístic. Però aquí he de fer cura d'humilitat i admetre que jo no vaig poder veure néixer el Pong. De petit només vaig arribar ja pel Donkey Kong. Per tant, sempre hi haurà aquesta generació anterior que em podrà dir "jo vaig ser allà, on eres tu?". Una reverència per als pioners.

Ara el Pong ja té 50 anys, i què se n'ha fet d'ell? Pot competir amb les noves generacions de videojocs? Bé, només deixaré aquí que no fa tant (prepandèmia, això sí), entrant a un saló recreatiu al Japó, em vaig trobar una màquina recreativa del Pong. Una versió modernitzada, això sí, força curiosa, amb l'escenari, pales i la pilota reals, lliscant sobre una taula, no sobre una pantalla. Recreava l'aspecte de l'original i l'experiència de manera totalment fidel, amb comandaments analògics per a dos jugadors, un a cada extrem. I allà ben enmig estava, no pas en un racó, l'autèntica estrella de la sala. Perquè al final, en la senzillesa està el gust, i aquest és un valor etern. Per a més informació, veure del Tetris a l'Angry Birds. Però en això, el Pong si que és simplement insuperable.