De fet, parlem d’Intel·ligència Artificial tan sols des de 1956. Fou en aquell any quan, en la trobada del Darmouth College a Hannover, es va encunyar (possiblement per part de John McCarthy) el nou terme intel·ligència artificial (IA), per tractar d’una mena de problemes (i solucions) que eren diferents al que s’estava fent fins llavors en el camp general de la informàtica. Val a dir que, en aquells moments, poc es parlava de la intel·ligència de dofins i ximpanzés i, per tant, la referència era bàsicament la intel·ligència humana. Fet, tal vegada insospitat i inesperat, que va acabar creant unes expectatives molt altes i feu que el terme IA es convertís, possiblement, en el terme tecnològic amb major potencialitat de màrqueting de la història. Això va portar, de manera del tot inevitable, a possibles (i per a alguns del tot desitjables) intervencions de la IA en la vida quotidiana. I, com era d’esperar, també en la democràcia.

La primera referència tradicional, imaginada fins i tot abans de la invenció del terme IA, la va aportar Isaac Asimov amb algunes de les seves suggeridores històries sobre robots. Cal pensar que, als anys 40, per a gent com Asimov, un robot no era altra cosa que una IA dotada de mobilitat i que moltes de les imaginatives especulacions que Asimov va assignar als robots avui les consideraríem molt més típiques de la IA.

Normalment (i ara s’ha convertit quasi en una obligació), abans d’unes eleccions, hi ha una certa indeterminació i dubte. Per això es fan enquestes i s’intenta saber l’orientació del vot popular mitjançant sondejos. Es tracta, simplement, de substituir l’univers de votants per una mostra estadísticament triada la manifestació de la qual pugui anticipar el resultat final. No sol ser senzill i, avui dia, tots coneixem les incerteses del procediment i, també, el sorprenent pes d’un grapat d’indecisos en el resultat final.

"El triomf d’Eisenhower el 1952 va ser un dels primers èxits populars de l’estadística automatitzades"

Com ha passat sovint també al nostre país, no sempre es prediu el resultat correcte. Hi ha casos històrics d’errors manifestos, sobretot en les primeres enquestes electorals. Així va passar, per exemple, en el cas de les eleccions presidencials estatunidenques de 1948 que enfrontaven Truman amb Dewey. En aquest cas, pràcticament tots els sondejos previs a les eleccions van vaticinar un triomf de Dewey, tot i que al final Truman va vèncer encara que fora per un marge reduït. Però també hi ha èxits clamorosos: les estimacions sobre el resultat de l’enfrontament d’Eisenhower contra Stevenson, en les eleccions estatunidenques de 1952, van resultar prou exactes després del greu error de 1948.

Les dades obtingudes del procés estadístic, no sempre acceptades atès l’error de les prediccions de les enquestes de l’anterior elecció presidencial, van anticipar el triomf d’Eisenhower. Aquest va ser un dels primers èxits populars de l’estadística automatitzada, que va ser seguit per les adequades previsions de les enquestes en les eleccions, aquestes ja no presidencials, de 1954.

Tal vegada per això, Isaac Asimov, després famós com a divulgador científic i autor de ciència-ficció, va imaginar un curiós futur per als sondejos electorals. Ho va fer en el relat curt Franchise (Sufragi universal en l’edició espanyola posterior), publicat a la revista If a l’agost de 1955. Amb tota seguretat, Asimov coneixia l’existència de l’UNIVAC 1, el primer ordinador d’ús no militar de la història, comercialitzat des de 1951. De manera molt coherent, Asimov va imaginar un gran macrordinador del futur amb un nom summament semblant: Multivac. El pas de la unicitat a la multiplicitat, implícit en el nom, venia a suggerir el gran augment de potència que s’esperava dels futurs ordinadors.

“Asimov va imaginar els sondejos electorals del 2008 amb un macrordinador que reduiria al mínim el procés”

Extrapolant el que se sabia de la predicció estadística del resultat de les eleccions que van enfrontar Eisenhower amb Stevenson, Asimov va imaginar que, en les futures eleccions presidencials estatunidenques de l’any 2008, el procés de sondeig es reduiria al mínim. Multivac, el gran i súper potent ordinador que, a l’any 2008, segons imaginava Asimov, governaria pràctica i benèvolament la vida de la humanitat, seria l’encarregat de triar la mostra d’un sondeig que, per raons bàsicament econòmiques, ha de convertir-se en l’elecció definitiva. Encara que no es tractaria d’una elecció solament humana...

En 1955, Asimov imaginava que, l’any 2008, les tècniques de prospecció de l’opinió pública serien tan potents que permetrien que la mostra de l’enquesta fora d’una única persona, el “pseudo-elector” Norman Muller. Encara que va incloure un matís innovador... Tal com ho narra el mateix Asimov: “Multivac sospesa tots els factors coneguts, milers de milions. Però hi ha un factor desconegut que continuarà sent-ho durant molt de temps. Aquest factor és el mòdul de reacció de la ment humana”. Per obtenir aquesta dada, Multivac conversarà durant tres hores amb l’”elector únic” Norman Muller. Així aconseguirà percebre l’abast del “factor desconegut” (en realitat, segons se’ns diu en un altre lloc del relat, aquest factor ignot procedeix del fet que tots els estatunidencs estan sotmesos a la pressió del que fan i diuen altres
estatunidencs), i podrà, per fi, decidir qui serà el nou president: triat en definitiva per Multivac, tenint en compte fins i tot aquest “factor desconegut” humà que li ha proporcionat aquest curiós “elector únic”. Econòmica, encara que curiosa, solució...

Una altra història asimoviana que té a veure amb la IA i la democràcia seria Evidence (Evidència, inclosa en el recull Jo, robot de 1950). Vista l’escassa capacitat de la majoria de polítics que tenen el poder actualment, no sembla cap bajanada pensar en IAs que governin comunitats humanes.

La història, una de les protagonitzades per la robotpsicòloga Susan Calvin, tracta de Stephen Byerley que comença com a fiscal de districte (i al final del conte ens assabentarem que, després d’una llarga carrera política, arribarà a alcalde, coordinador regional i, finalment, el primer coordinador mundial de tot el planeta). El dubte surt quan un polític comença a sospitar que Byerley no és pas un ésser humà, sinó un robot que es fa passar per humà. Resulta massa assenyat, just i, en definitiva, perfecte per a la seva tasca.

“Abans de la invenció del terme IA, la ficció ja es plantejava alguns problemes que les IA d’avui ens acabaran presentant”

Byerley va trampejant els problemes que se li plantegen i negant ser un robot (recordem una IA mòbil...) tot i que el dubte ha estat ben arrelat en l’opinió popular. Li demanen que demostri d’alguna manera la seva humanitat i, tot i que ell s’hi nega, un bon dia un dels seus discursos resulta tallat quan un energumen el provoca demanant-li que el pegui per demostrar que és humà. Byerley ho fa, el pega, els dubtes s’esvaeixen i resulta elegit.

S’entra aquí en el vell somni d’Asimov dels cervells positrònics (en certa forma de manera quasi mimètica i poc raonada per superar la “vella” electrònica: s’imaginen un petit fregament entre el cervell positrònic i l’interior d’un crani de matèria “normal” electrònica...?) que, inevitablement, porten gravades les Tres Lleis de la Robòtica. Entre elles la primera i més potent que diu: “Un robot no podrà mai causar dany a un ésser humà, o, per inacció seva, deixar que li passi res de dolent”. Per tant, pegar a un humà no està dins de les capacitats d’un robot (recordem, donada l’època, una IA mòbil...).

L’acte sembla satisfer a tots, fins i tot a l’experta Susan Calvin, malgrat que, abans d’acabar el conte, la mateixa Calvin demostra que li és del tot igual si el que mana es humà o IA, mentre ho faci bé i honradament. I, com sempre, Calvin sap més del que diu...

Com a resum, sembla que puguem dir que Susan Calvin (com Asimov) s’apunta a la vella idea de la república dels savis de Plató, i qui pot ser més savi que una IA dissenyada per ser-ho en el seu camp d’aplicació...? Hi ha molt d’altres exemples, fins i tot alguns de més recents, però valguin aquestes mostres per deixar clar que, fins i tot abans de la invenció del terme IA, amb les IAs imaginades a certa ficció (la dels bons autors...) ja es plantejaven alguns dels problemes principals que les IAs d’avui ens acabaran presentant.

Article de Miquel Barceló publicat a la revista Nodes de l’Associació Catalana d’Intel·ligència Artificial.