A casa meva, la música s'escolta cada dia i en vinil perquè convisc amb un melòman, i la música i el com rebre-la és un ritual, igual que ho és adquirir-la. Normalment és comprada de segona mà, preferentment a les fires d'amants del vinil després de diggejar entre capses d'altres melòmans. Es tracta de tota una litúrgia que en els darrers anys ha emergit de les cendres, com l'au Fènix, i que sembla que va a l'alça. La paradoxa d'aquesta tendència, igual que el retorn d'un suport com el casset, és que es produeix enmig d'un context de digitalització creixent. I és paradoxal, o no, ja que respon a una tesi que va estenent-se i que jo vaig escoltar per primer cop l'any 2014 al Congrés Internacional Art Matters. La proposta la formulaven l'artista Moisés Mañas i la investigadora Marina Pastor, i consistia a establir un vincle entre el context digital i l'auge del món zombi, aportant nombroses propostes tant teòriques com pràctiques que venien a sustentar aquesta relació.

A priori sembla lògic que en un context de desenvolupament accelerat -i normalment és la tècnica la que accelera- sorgeixin formes de resistència en els diversos imaginaris. Un exemple d'això és Frankenstein (1818), que com el mite de Prometeu, encarna l'ambició humana de posseir poders similars als dels déus, i que es publicà en el context de consolidació de la primera revolució industrial. Així doncs, el renovat interès per allò zombi podria tenir a veure amb aquesta mateixa oposició, i és per això que pot vincular-se també a la nostàlgia.

“El món zombi rescata tecnologies aparentment obsoletes i va a la contra de la millora dels mitjans digitals contemporanis”

La figura del zombi, que és un mort vivent considerat un cos sense ànima, prové del culte vudú haitià i s'ha relacionat sovint amb l'ús de substàncies verinoses (detura, estramoni, entre d'altres) així com amb els estats mentals assolits pels esclaus, desposseïts de la seva ànima en les èpoques d'esclavitud. Metafòricament, a més, l'entorn zombi s'ha vinculat amb la runa, ja que és allò que queda més enllà de la mort, que és el paradigma del pas el temps, i condensa dues inquietuds ben humanes, contradictòries entre si, però que conviuen perfectament: el temor a la desaparició, d'una banda, i el malson de l'eternitat, de l'altra.

Però la runa és també una forma de memòria i si, com sembla, s'estén a la nostra relació amb els objectes -que en el cas del context actual solen ser també mitjans que mitjancen la realitat (com el vinil o el casset, com dèiem a l'inici)-, llavors el que s'està fent a través de la zombificació és certa arqueologia. I de fet, això no ho dic jo, aquest exploració de les formes materials mediadores es coneix com a arqueologia dels mitjans, i es produeix quan es rastreja històricament des dels supòsits, fins als usos i les situacions particulars que acompanyen els dispositius tecnològics.

“El món zombi busca aprofitar-se de l'error per explorar nous mons, o fer nous relats de present i futur amb ells”

Però el que passa amb el món zombi és que rescata tecnologies aparentment obsoletes. Per tant, va a la contra de la tendència a la millora permanent que aporten els mitjans digitals contemporanis, i busca cercar el com aprofitar-se de l'error per explorar nous mons, o fer nous relats de present i futur amb ells. Això és el que el teòric dels mitjans Siegfried Zielinski va anomenar anarqueologia, i fa referència a una dinàmica transgressora. D'altres s'hi han referit com a desobediència tecnològica. Adopti el nom que adopti, en tot cas, respon a una necessitat d'anar fent un contra-relat a la velocitat esbalaïdora a la que avança la innovació tecnològica.

Per tant, la idea de món zombi, aplicada a les formes tecnològiques predigitals, i a tota la cosa analògica o semianalògica que emergeix malgrat el context digital, no existiria sense aquest context i és, alhora, una forma de supervivència en el mateix. I dins aquesta tendència zombi hi trobem, per descomptat, l'auge de la cultura maker, i també el que s'ha denominat els discard studies, que atenen a com el temps travessa les matèries i s'ocupa de tenir cura d'aquestes. Com a tals es vinculen amb els aprenentatges d'autoreparació i amb la cultura de la justa reutilització (i això de justa s'inclou perquè l'eternitat de les matèries pot ser també un problema, tal com veiem amb el plàstic). Per això, si el 2014 tot plegat semblava tenir sentit d'una forma intuïtiva, tot i el plantejament surrealista, avui, any 2022 i en un context que es mou a la corda fluixa del col·lapse, sembla imprescindible.

“No existiria sense el context digital i és, alhora, una forma de supervivència en el mateix”

Així doncs, donem suport als zombis locals -jo he optat per un melòman- i anem pensant en la manera de sobreviure a les dinàmiques contradictòries del desenvolupament tecnològic.